La nit de diumenge dia 11 a dilluns 12, abans de la mitjanit, el Caixmir va quedar en silenci. No en sortien notícies, ni cap foto ni cap tuit. Era com si al nord de l’Índia una franja de terra de sobte hagués desaparegut. I s’hagués emportat els seus prop de tretze milions d’habitants.
Les autoritats índies havien bloquejat les xarxes d’internet, mòbil i telèfon fix, i tampoc no funcionava la televisió. Els habitants de l’estat de Jammu i Caixmir estaven aïllats del món. El món només podia suposar què li passava a la gent, què es tramava als carrers. La situació era fantasmal. Era exactament com havia planejat el Govern de Nova Delhi. Ningú s’havia d’assabentar de com el primer ministre, Narendra Modi, havia imposat de cop i volta un nou ordre a la regió.
El del Caixmir és un dels grans conflictes irresolts de la política mundial. I un dels més perillosos, perquè s’hi enfronten tres potències atòmiques: l’Índia i el seu arxienemic, el Pakistan, però també la Xina. Tots tres països controlen parts del Caixmir, un antic principat a l’Himàlaia.
La part índia, l’únic estat de majoria musulmana en un país de majoria hindú, fins fa poc gaudia d’una àmplia autonomia i tenia una bandera i una constitució pròpies; el Govern de Jammu i Caixmir podia prendre decisions autònomament en molts àmbits.
Ara això s’ha acabat. El Govern central ha retirat els drets especials a aquest estat. Ara el Caixmir és, tal com se sol dir al país, formalment “part integral de l’Índia”. La regió es dividirà en dues parts que a partir d’ara seran controlades majoritàriament per Nova Delhi.
D’aquesta manera, Modi s’arrisca a crear més tensions amb el Pakistan, que aquesta setmana va expulsar l’ambaixador indi en protesta contra la pèrdua de l’autonomia del Caixmir. La manera d’actuar de Modi deixa clar una vegada més la poca importància que dona a vegades als drets democràtics i fins a quin punt el nacionalisme hindú impregna la seva manera de pensar. I també com afecta la sort de la democràcia més gran del món.
La pregunta no és si Modi ha infringit la Constitució amb el nou ordre imposat al Caixmir. Sobre això aviat s’hi pronunciarà el Tribunal Suprem. El que és més preocupant és com ha dut a terme aquest pas.
Per preparar l’acció, l’Índia va enviar milers de soldats addicionals en un territori ja altament militaritzat. Els turistes i els pelegrins hindús que eren a la regió van haver d’anar-se’n seguint les recomanacions de la policia. Deien que uns militants amb el suport del Pakistan planejaven un atac. Però allò segurament era, més que res, una maniobra de distracció. El que volia Modi era segellar la fi de l’“antic” Caixmir.
Polítics destacats del Caixmir van ser posats sota arrest domiciliari i es va imposar el toc de queda. De periodistes estrangers —que ja no podien viatjar a la regió sense una autorització especial— ja no en quedaven. Nova Delhi no volia que el món veiés escenes desagradables.
L’acció per sorpresa va funcionar. Els diputats de la cambra alta només van tenir unes poques hores per decidir sobre la reforma territorial. No es van haver de decidir gaires coses més. Com que l’any passat a Jammu i Caixmir el Govern local es va dissoldre i no se’n va formar cap altre, el president tenia a les mans el destí de l’estat per decret. Ara els habitats temen que comenci a arribar gent de fora, sobretot hindús, fet que canviarà la demografia de la regió. Fins ara això era pràcticament impossible.
La manera com ha actuat Modi al Caixmir és paradigmàtica del seu estil de govern, cada cop més autoritari. No ofereix rodes de premsa i, quan ho fa, no dona respostes. S’estima més anunciar els seus èxits per Twitter, per ràdio o per YouTube. Però és dubtós que l’economia de l’Índia, per exemple, realment creï tanta ocupació com afirma el Govern, o que al febrer, en un atac aeri en territori pakistanès, morissin realment entre 200 i 300 terroristes. Però massa preguntes molesten.
Periodistes autòctons, activistes i acadèmics es queixen que han rebut pressions, i el nombre d’acusacions per agitació va pujant. Amit Shah, l’actual ministre de l’Interior i persona molt propera a Modi, va qualificar els immigrants musulmans de Bangladesh de “tèrmits”, i després el partit nacionalista hindú es fa el sorprès quan radicals hindús linxen musulmans.
El que passa a l’Índia no es pot comparar amb les proporcions de Rússia o Turquia. La democràcia índia és resistent i vigorosa. Però a l’Índia també hi ha el desig de tenir un home fort al capdavant del país.
Al maig el BJP de Modi va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Fins i tot hi ha polítics de l’oposició que donen suport a la brutal acció al Caixmir.
Molts ciutadans estan farts de la falta d’inestabilitat al Caixmir. El Caixmir pertany a l’Índia, creuen ells, encara que molts caixmirians ho vegin d’una altra manera. Modi satisfà el desig d’un líder fort amb respostes senzilles. Hi aporta fets, i això és el que compta a ulls dels seus seguidors. La seva política d’acció sorpresa al Caixmir pot causar indignació a l’estranger. Però a l’Índia li ha fet augmentar la reputació.
Traducció d’Arnau Figueras