Mirador

Postures

Aquest text està extret del capítol “Fornicació”, en què es tracten, entre altres coses, les postures sexuals a l’edat mitjana. Pertany al llibre ‘El plaer de la carn. Sexe i temperament en la cultura medieval’, guanyador del Premi València d’Assaig 2017 i publicat per la Institució Alfons el Magnànim. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La postura sexual en què la dona munta l’home (mulier super virum) és la mes transgressora en la cultura medieval. Inverteix la jerarquia natural entre els sexes, quant a posició i paper: la dona hi és activa i l’home passiu. A més, els teòlegs la consideren perjudicial per a la concepció, ja que dificulta l’emissió de semen masculí i la seua retenció a la matriu. També es creu que d’aquesta manera s’engendren els hermafrodites. Methodius, en la seua glossa del Gènesi, molt seguida en l’edat mitjana, diu que Déu va enviar el diluvi universal precisament com a càstig d’aquesta pràctica. Fra Bartolomé de Medina ho condemna amb severitat: aunque sea entre marido y muger, dizen muchos que es mortal, porque se impide la generación. Sea lo que fuere, a lo menos el confessor lo debe prohibir y reprehender mucho, y que en ninguna manera lo consienta.

L’autor de l’Speculum confirma que el mulier super virum, en pujar la fembra sobre l’home, és dolenta per a aquest, a qui pot causar ferides a la bufeta e en la verga... crebadura e reteniment de l’esperma... e altres malalties moltes. En canvi, en aquesta manera troba la fembra gran plaser. També se li pot asseure damunt d’esquena, la fembra sobre la sua verga per detràs. O estant ell també assegut, que s’assiga la fembra sobre les pernes de l’hom.

Vegem-ne algun esment en la literatura. En un fabliau anònim, anomenat De la Damoisele qui sonjoit (somià), la damoisele dorm i somia que jau amb un bell estudiant, mentre aquest entra en la casa en realitat i se li fica al llit. Aquest galant és ben armat: té un piu gros i ample (Gros avoit et carré lo vit), és fogós, i li fa tres assalts (trois foiz l’a foutue en dormant). Ella, finalment, desperta i es lamenta, però de seguida en demana més. El jove és hàbil, i després de prendre-la a la torcoise, probablement more canis, ella li mana: “Ara poseu-vos a sota, que jo estaré damunt, això no em sembla vergonyós: quan l’home falla, la dona el munta”.

Ho trobem també en Boccaccio. Un monjo benedictí sedueix un dia una joveneta i se l’emporta a la cel·la. Com que fa fred, el monjo surt a buscar llenya, i el vell abat, que ho ha vist tot, hi entra; la troba bella e fresca, i sent aleshores els stimoli della carne. La jove, atemorida, accedeix als piaceri dell’abate, el qual, tement no xafar-la amb el seu pes excessiu, la fa posar damunt d’ell. Torna el monjo i els sorprèn: “Ignorava”, exclama, “com s’havia de fer amb les dones, però ara ja ho sé”.

En una altra història del Decameron, els bromistes Bruno i Buffalmaco fan creure al seu amic Calandrino que té molt mal aspecte, fins que es fica al llit. El metge, maestro Scimmione, que fa conxorxa amb ells, diu a Calandrino que és prenyat. Immediatament, l’home culpa la seua dona: “Ai! Tessa, això m’ho has fet tu, que sempre vols posar-te damunt!” (—Ohimè! Tessa, questo m’hai fatto tu, che non vuogli stare altro che di sopra).

Masuccio Salernitano també ho recull, en una cruel narració amb final dramàtic; a Marsella, Ambrosia, dona de misser Pietro d’Orléans, un dia s’adona que el seu bufó nan és fornit d’una cua admirable (la mostruosa bestia de mirabile coda era fornita). Assalten a la dama llavors morbosos desitjos; Salernitano no li estalvia epítets denigrants. Presa doncs d’una sfrenata rabia, comença les relacions sexuals amb el nan. Però se n’adona una antiga criada fidel, una mora nera, la qual, per assegurar-se’n, s’amaga per a espiar-los. Es fiquen al llit els dos amants i comencen un nou ball, la dama cavalcant a la geneta sobre el nan (la dama cavalcare sopra lo rospo a la iannetta). La criada, encolerida, veu una llança i els la clava tal com estan: entra pels ronyons d’Ambrosia, que és damunt, i fent força la travessa completament i mata també el nan. Quan arriba a casa el marit, la criada li mostra l’aborrenda operazione; aquest, entre plors, crida els homes de la família d’Ambrosia i els mostra els cadàvers, que finalment trauen, enastats com estan, els carreguen en un mul i els llancen al camp.

Concebuda la posició de la dona damunt de l’home com una inversió del que és “natural”, la cosa es presta a jocs de paraules i acudits més o menys grollers. Vegem un fabliau de Garin, joglar picard de la primera meitat del segle XIII, titulat “La que va ser fotuda i desfotuda per una grua” (Celle qui fu foutue et desfoutue por une Grue). Un castellà té una filla bella a desmesure, tancada en una torre i vigilada per una dida; un dia que aquesta es despista i deixa la porta oberta, hi passa un noi que acaba de caçar una grua. La noia, des de la finestra, li’n demana el preu; ell li l’ofereix per un fotre, però la innocent xica no sap de què li parla: “No tinc cap fotre per mercar”, diu, “i que si en tingués li’l donaria”. El jove no s’ho creu, ella insisteix i convida el noi a pujar a la torre: “Si hi ha cap fotre, el veuràs” (—Si foutre i a, tu le verras). Ell hi puja, fa com que busca, i pensa si el fotre no el tindrà sota la faldilla; la jove li diu que hi mire, ell l’estira damunt del llit, li alça la camisa, li obre les cames i no deixa de trobar-li el con, on li plantifica el seu vit. En acabant, el noi deixa la grua i se’n va; quan torna la dida i veu l’ocell, la xica li diu el preu que ha pagat (Un foutre, dame). Mentre la dida, indignada, cuina la grua, el xic torna a passar, i la jove, a la finestra, li diu que la dida s’ha enfadat perquè s’ha emportat el seu fotre, i li diu que li’l torne; ell puja, posa la damoisele en terra i li entafora el fotre (entre les janbes li entre,/ si li enbat lou foutre el ventre). Quan se’n va, el noi s’emporta la grua, ja cuinada. La dida, llavors, quan no la troba, demana a la xica; aquesta la tranquil·litza: el jove ha tornat i s’ha emportat la grua, perquè han desfet el pacte: “M’ha desfotuda” (Desfoutue m’a).

Una de les facècies de Bracciolini n’és una versió; ací ja hi trobem la referència a la posició mulier super virum. Florència. Un pagès jove porta una oca per a vendre; una dona li demana què val; ell li diu que s’acontenta només amb un coitu. Ella li diu que bromeja, però el fa passar a casa. Ja dins, la dona es beneficia el jove, posant-se-li damunt. Quan demana l’oca, ell diu que no, que ella l’havia muntat a ell, no ell a ella. Cal tornar-hi, doncs, ara ell damunt. Després ella reclama l’oca, però el pagès li torna a dir que no, que ara estan en paus. Si la vol, han de tornar a cardar. En aquest moment es presenta el marit, i la dona li diu que no ha tingut temps de fer el sopar perquè regateja per una oca, que acaba pagant ell.

Bracciolini encara juga amb aquests elements en una altra història. Un florentí festeja amb la filla d’una vídua; un dia que aquesta no hi és, l’home va a la casa i fa l’amor amb la jove. Quan torna la mare, s’adona del que ha passat i s’encén d’ira: diu a la filla que cal trencar el compromís de matrimoni. Se’n va altra volta i hi torna el nuvi, la noia li diu que ha d’obeir sa mare, i el jove li explica com fer-ho: han de tornar a fer l’amor, però ara ella es posarà damunt, i així es desfà el compromís.

Fer l’amor dret és perillós, diu l’Speculum, per a les anques i els genolls de l’home; és clar que les postures que descriu són més aviat difícils. La bàsica és la dona penjada de l’home, ses mans en lo batcoll de l’home bé enclavellades, amb les cames al voltant de la cintura d’ell, que l’agafa en les anques. Una variant és passar-li l’home els braços per sota les cames, l’home en peus e pos la fembra los braços sobre lo coll de l’hom, e l’hom que li meta sos braços dejús les pernes, e que la tinga penjant sobre si, e que li meta sa verga. Però també pot fer-se tenint la dona un peu a terra i l’altra cama alçada, e que l’home que li tinga aquella perna ab la sua mà dreta mentre la foda. I un combinat: l’home dret i la dona ajaguda sobre el llit —eren llits més alts que els nostres, avui caldria una taula—; amb dues variants: en una, l’home alça les cames de la dona, i en l’altra la dona plega les cames, ajudada per l’home, tinent-li les mans sobre les sofrages (la part interior del genoll); e estant l’hom de peus fora el llit, faça sa obra. És clar que potser és més fàcil per darrere: la dona, dreta, e que s’abaix entrò (fins) que es tenga (toque) los talons ab les mans; e l’home que la tinga per detràs... e que la foda. O bé contra la paret, i l’hom que li estia fodendo per detràs. I una altra combinació, la dona agenollada sobre una cadira, i ell, per darrere, que estia de peus e fodendo-la.

Gairebé exclusivament a l’Speculum apareixen les posicions assegudes. No són gaire convenients, diu, perquè no ix l’esperma bé ne lleugerament, e dóna dolor de ronyons e de les anques, e a vegades fa plaga (ferida) en la verga e en l’engonal. L’home seu i la dona s’assiga desobre la verga de l’hom. Variant: ella asseguda i l’home de genolls a terra, e entre-li ell entre ses pernes d’ella. I encara la darrera: asseguda ella damunt, que li prena l’home les pernes e que les se pos sobre son coll... e ell foda-la abraçant-lo ella11.

Brantome conta la divertida anècdota d’una parella que fa l’amor estant ella asseguda damunt d’un cofre; quan la dona arriba a l’orgasme cau d’esquena amb les cames enlaire i queda encaixada entre el cofre i el tapís de la paret; en aquell moment entra a la cambra tota la cort, la qual presencia el bell espectacle (ce qu’elle pourtoit, qui estoit tout très-beau pourtant).

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.