Els diners no fan soroll. Al carrer on viuen Jeff Bezos i Bill Gates –a uns quants centenars de metres l’un de l’altre–, al carrer Evergreen Point Road, a la petita ciutat de Medina, a prop de Seattle, a ple dia hi ha un silenci absolut. No hi ha ningú enlloc. Fins i tot els ocells que hi ha en la llarga filera d’arbres gegants perennes sembla que contenen la piuladissa. Els pocs cotxes que hi ha, que passen a poc a poc, tenen motor elèctric, i són tan considerats com silenciosos. Aquí tot sembla que digui: sisplau, no molesteu.
En aquesta localitat de 3.000 habitants del nord-oest dels EUA hi ha un sol comerç, la petita botiga de comestibles Medina Grocery & Deli, i el seu propietari explica des de darrere del taulell que Jeff Bezos, director executiu d’Amazon, la mansió del qual es troba just a l’altre costat de carrer en diagonal, a vegades ve a la botiga per comprar cafè, “però malauradament fa molt de temps que no el veiem”. En canvi, a Bill Gates, fundador de Microsoft, diu més tard una resident, el va veure passejar fa poc pel carrer acompanyat de Satya Nadella, l’actual director de l’empresa.
El màxim responsable d’Amazon, Jeff Bezos, ocupa el lloc número u en la llista mundial de superrics, elaborada per Bloomberg, fins i tot després de separar-se de la seva esposa, MacKenzie, amb una fortuna de 112.000 milions de dòlars. Bill Gates ocupa el número dos, amb 105.000 milions. Steve Ballmer, també exdirector de Microsoft, que viu uns quants carrers més avall, a Hunts Point, té un patrimoni de 50.000 milions. Medina, amb codi postal 98039, és el setè districte postal més ric dels EUA.
Però el municipi, on tenen la seva llar alguns dels empresaris de més èxit del món de la tecnologia, va curt de diners. La localitat, situada en un vessant a l’altra banda de Seattle, preveu que l’any vinent tindrà un dèficit de mig milió de dòlars si no aconsegueix apujar els ingressos fiscals. Medina no podrà pagar la policia i els bombers, no podrà cuidar prou bé els seus esplèndids parcs o ja no podrà finançar els socorristes de les zones de bany de la riba del bonic llac Washington. “Tot i que el valor dels immobles a Medina no deixa de pujar”, diu el gerent municipal, Michael Sauerwein, “desgraciadament els nostres ingressos fiscals no segueixen el seu ritme”.
Una comunitat on viuen algunes de les persones més riques del planeta no té prou diners? Això sembla una paràbola força convincent de la insuficiència i la injustícia del sistema fiscal nord-americà. Als superrics nord-americans els agrada fer donatius, sí, però pràcticament no paguen impostos.
El fundador de Microsoft, amb la seva fundació Bill & Melinda Gates, amb seu a Seattle, és un dels benefactors més generosos i destacats del món. I MacKenzie Bezos, després de separar-se de Jeff, va signar la iniciativa Giving Pledge (‘El compromís de donar’) i es va comprometre a donar com a mínim la meitat del seu patrimoni per a fins benèfics. De Medina en surt una gran quantitat de diners per a bones obres. Però a la localitat n’hi arriba una quantitat sorprenentment petita. Anand Giridharadas –autor del llibre sobre els rics Winners Take All (‘Els guanyadors s’ho emporten tot’), publicat l’any passat– veu en la localitat de Medina “un símbol contundent del fet que la filantropia no pot substituir una fiscalitat justa”.
A poca distància de les portalades tancades que donen pas al recinte de 2.500 metres quadrats de la mansió de Bezos, hi ha l’ajuntament de Medina, petit i encantador, que també acull la comissaria de policia. Aquest vespre d’estiu Michael Sauerwein i els seus companys de l’administració han convidat els ciutadans a un acte informatiu per explicar-los per què el municipi vol apujar els impostos als béns immobles. Hi són la tresorera, l’alcaldessa i el cap de policia. Han preparat unes quantes pissarres amb gràfics de formatgets. No ha vingut gaire gent, potser una mica més d’una dotzena de persones. A la majoria, Sauerwein els saluda amb el nom de pila. Evidentment, Jeff i Bill no hi són.
Sauerwein, amb americana però sense corbata, un home grassonet amb una gran amabilitat i un gran realisme, parla de números que semblen força ridículs en una barriada on probablement el valor de la caseta per guardar la barca eclipsa el pressupost anual de la ciutat. Diuen que la casa de Bill Gates, a una mica més al nord, té 24 cambres de bany i una sala amb un trampolí.
“Com sabeu”, diu Sauerwein, “som un municipi petit amb un pressupost actual de 6,9 milions de dòlars per al 2019. I tenim un problema matemàtic molt simple: sobretot a causa de la inflació, els últims anys les nostres despeses han augmentat un 4,5% anual, però els nostres ingressos només un 2,5%”. Medina depèn en més d’un 40% dels impostos immobiliaris, “i en aquest àmbit, malauradament, a l’estat de Washington tenim una llei que posa en perill la nostra salut financera i que és bastant excepcional als EUA”.
El poble escolta i s’assabenta que només un 8% dels seus impostos immobiliaris es queden a la localitat; la major part va a parar al districte i a l’estat de Washington, amb la qual cosa es financen sobretot els deutes. I s’assabenta també que des de fa molts anys els municipis en aquest estat només poden augmentar els ingressos de la fiscalitat immobiliària un 1% anual. Si no, ho han de sotmetre a votació.
En l’exercici actual, calcula Sauerwein, Medina ingressarà només 2,8 milions de dòlars en impostos immobiliaris. El 2020, doncs, l’administració municipal podria fer augmentar els ingressos tan sols 28.000 dòlars. “Només la despesa per als bombers el 2019 ja ha pujat gairebé el doble d’aquesta quantitat”, lamenta Sauerwein.
L’estat de Washington, igual que força altres estats nord-americans, no recapta cap mena d’impostos sobre la renda. Washington ho considera –i probablement no s’equivoca– un avantatge competitiu quan es tracta d’atreure persones amb salaris alts i empreses. Si bé a Washington comparativament l’impost sobre el consum és alt, una localitat residencial com Medina no se’n beneficia gaire, ja que aquí pràcticament no hi ha cap comerç. Els EUA en conjunt exigeixen uns impostos molt més baixos als seus ciutadans que la majoria de països de l’OCDE. La proporció entre la càrrega fiscal i el producte interior brut dels EUA, d’un 27%, és la meitat d’alta que a França, d’un 46%. I els últims anys el govern de Trump ha aprovat més reduccions fiscals que sobretot afavoreixen els rics.
A Medina, diu Michael Sauerwein als seus oients, hi ha dues possibilitats per superar l’estretor financera: o reduir la despesa o augmentar els ingressos.
Per aplicar la segona opció, a la tardor els ciutadans haurien de votar a favor d’un augment voluntari dels impostos, uns modestos 20 centaus per cada 1.000 dòlars de valor immobiliari. Per a una casa amb un valor de dos milions de dòlars “l’any vinent això suposaria un import addicional de 400 dòlars, o 34 dòlars al mes”, diu Sauerwein. 34 dòlars: el que costa una ampolla de vi decent a la botiga Medina Grocery & Deli.
Una senyora gran pregunta: “El nostre nou veí ha pagat 7,3 milions per casa seva. Nosaltres vam comprar casa nostra fa 45 anys per 75.000 dòlars. Aleshores pagàvem uns 800 dòlars cada any en impostos als béns immobles, avui són més de 20.000. I tu, Michael, ens dius que Medina no se n’ha quedat res, d’aquest augment enorme?”.
Sí, una mica sí. Però només unes engrunes. Aquest vespre Sauerwein ha de fer molts comptes. Una vegada i una altra explica que les xifres s’han de desmuntar com una matrioixka russa fins que s’arriba a la figureta que li queda a ell i que no pot créixer. Sauerwein sap que a Medina no tothom és ric, i que els que assisteixen a l’acte segurament no viuen a Evergreen Point Road, on hi ha les mansions amb accés al llac. Més enrere les cases i els pressupostos de les famílies és fan petits de seguida i arriben a ser mitjans i per sota de la mitjana. Allà 400 dòlars, més o menys, per any signifiquen més que una bona propina. Molts viuen des de fa dècades aquí i han vist com els milionaris tecnològics i d’altres àmbits compraven propietats majestuoses, s’hi instal·laven i s’estalviaven impostos.
La segona opció, segons Sauerwein: reduir la despesa. Lògic. Es podria eliminar una plaça del cos de policia. Es podria dedicar menys esforços a la retirada de la neu a l’hivern. Es podria deixar abandonada la zona de joc infantil del parc de la ciutat.
Una dona pren la paraula: “De cap manera no podem estalviar en els nostres uniformats, els nostres protectors de la llei són els àngels de la guarda de la nostra ciutat”. El cap de policia, Steve Burns, un home amb els cabells aixecats enlaire i un cos robust, en pren nota. Més tard explica que el servei de policia en el seu municipi és especial. “Aquí no hi ha gaires delictes”, diu Burns. El més important consisteix sobretot a transmetre a la gent una sensació de seguretat. La seva clientela és exigent. Els ciutadans li truquen quan algú desconegut a la zona passeja pels carrers. “Hi ha persones que ens avisen quan se’n van de vacances perquè els vigilem la casa”.
De retallades als serveis públics, sobretot en la seguretat, la gent de Medina no en volen, en això estan d’acord. Ara un ciutadà té una idea: “Michael, l’administració pot acceptar donatius privats?”.
“Sí, Mike, sí que podem”.
“Per tant, si algú digués: voldria finançar un agent més per a la tropa del cap de policia Burns, seria possible?”.
“Teòricament, sí. Si una persona o un grup de gent es compromet a pagar el salari anual d’un policia, sí, es podria fer”.
“I això, doncs, no seria una possibilitat per evitar la pujada d’impostos? Fer una crida per aconseguir donatius?”.
Aquí ens sorgeix, doncs, la pregunta de si els més acabalats no podrien rascar-se la butxaca voluntàriament perquè no tothom hagués de pagar. La proposta és raonable en un lloc amb una acumulació tal de capital privat i de poder financer caritatiu.
Però què passaria si de sobte s’esgoten les ganes dels donants? L’any següent no es podrien exigir els regals rebuts. Què s’ha de fer, llavors? S’acomiada el protector de l’ordre obtingut per donatiu, el cuidador del parc o el bomber? “És millor gastar en el banc d’un parc que en un policia”, diu Sauerwein. A la sala ho aproven murmurant.
La caritat –donar voluntàriament– forma part dels valors fonamentals dels EUA i en molts llocs substitueix o complementa les corporacions municipals amb dèficits d’equipament. Els motius que hi ha al darrere no sempre neixen del pur altruisme. Anand Giridharadas, crític mordaç de les pràctiques de beneficència dels superrics dels EUA, afirma: “No necessitem més rics que facin bones obres. Necessitem més rics que causin menys mals”.
Entre els nous i vells milionaris del sector tecnològic els fons sense ànim de lucre tenen molta anomenada: els adinerats assignen diners a entitats sense ànim de lucre que d’aquí a un temps destinaran el capital a bones finalitats i, mentrestant, ells obtenen avantatges fiscals.
Fer donatius és una acció noble, diu Giridharadas, però quan l’objectiu és sobretot eludir el fisc, es desvirtua el seu objectiu: “L’Estat necessita impostos, no pas almoina”. Més aviat caldria canviar el sistema perquè no s’acumulin riqueses enormes com les de Bezos o Gates.
A primer cop d’ull el capital privat nord-americà que esquiva l’erari públic no ve a parar aquí, a Medina, on una llei municipal posa a dieta les arques públiques.
Però, en realitat, sí que hi ve a parar, diu Matt Gardner, expert fiscal de l’Institute on Taxation and Economic Policy (ITEP), un laboratori d’idees de Washington: “En llocs com Medina es tanca el cercle”. Que una petita ciutat al costat de Seattle, lloc de naixement d’Amazon, actualment la tercera empresa amb més valor del món, tingui problemes financers, diu Gardner, “al cap i a la fi té a veure amb el fet que empreses com Amazon no paguen els seus impostos a nivell estatal i federal”.
Segons una anàlisi de l’ITEP, l’any passat Amazon no va pagar cap tipus d’impost estatal pels seus guanys, d’11.200 milions de dòlars. Segons Gardner, les “cinc grans” del sector tecnològic –Apple, Google, Facebook, Microsoft i Amazon– de maneres diferents i en moments diferents han resultat ser defraudadors fiscals, i són veritables mestres en l’evasió d’impostos”.
Durant molts anys Google, Facebook i Apple van utilitzar Irlanda com a refugi fiscal. El 2016 Apple va ser condemnada per la Comissió Europea a pagar 15.000 milions de dòlars addicionals. Fa dos anys Google va traslladar 23.000 milions dels seus guanys a les Bermudes de cara a l’optimització fiscal. Microsoft ha aplicat trucs semblants.
Els diners que es deixen d’ingressar per aquest motiu s’escapen de tothom, diu Gardner: del país, de l’estat i dels municipis, “que acaben tenint problemes per finançar els serveis públics”.
No ens ha de fer llàstima Medina. Aquí la gent viu bé. La ciutat no és pas un cas problemàtic. Però sí que és una metàfora.