Parlament Europeu

Dos mesos perquè resolga Luxemburg

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea decidirà el 14 d’octubre sobre la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem per aclarir l’abast de la immunitat d’Oriol Junqueras. Parlem amb el seu advocat, Andreu Van den Eynde, i també amb Isabel Elbal, una de les defensores de Carles Puigdemont i Toni Comín, els altres dos europarlamentaris escollits que fins ara no han pogut accedir al seu càrrec pels impediments del Parlament Europeu i que resten pendents, també, del que es decidesca a Luxemburg.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És 2 de juliol, jornada laborable i 10.000 persones concentrades a Estrasburg. És 2 de juliol, jornada laborable i l’estiu ja és del tot present a escassos quilòmetres de la frontera entre França i Alemanya. Des d’un pont on es contempla el Rin compareixen Carles Puigdemont i Toni Comín per videoconferència. Finalment, els exiliats, que van ser escollits eurodiputats el passat 26 de maig amb la llista de Lliures per Europa, no s’arrisquen a creuar una frontera avui imperceptible, però que és història pura. Font de conflictes durant les dues guerres mundials, a Alsàcia hi tornarà a haver, durant un dia, una línia vermella que alguns no podran traspassar.

Gonzalo Boye i Josep Costa, advocats de Puigdemont i Comín —Costa també és vicepresident del Parlament de Catalunya— perceben presència policial no uniformada tot just arribar a territori francès. Un conveni de l’any 2002 permet que les policies francesa i espanyola actuen en tots dos estats per detenir persones i traslladar-les directament al territori respectiu per posar-les a disposició judicial. El protocol  remunta als temps de la lluita antiterrorista, i continua vigent. Els exiliats, per tant, no superen la frontera. Si tot haguera depès de l’euroordre de detenció, segurament s’hi haurien arriscat. Al capdavall, aquest protocol de detenció mai no li ha funcionat, a Pablo Llarena. Per això, des del cas de Schleswig Holstein, el jutge instructor no ha tornat a fer servir aquest mètode. “Tot fluixejava i sabíem que la detenció via euroordre era de caire administratiu, només calia posar-se a disposició judicial i no teníem dubtes que un jutge francès, davant d’això, no ens ho posaria complicat”, diu un membre de l’equip de defensa del president a l’exili. Estranyament, els també exiliats Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig havien trepitjat —i ho havien fet públic— territori francès durant els darrers mesos sense cap problema i no se’ls havia aplicat cap protocol de detenció. Aquesta carta semblava guardada per detenir Carles Puigdemont.

Arribades en avions, trens, cotxes i autobusos, 10.000 persones reivindicaven que Puigdemont, Comín i Junqueras pogueren exercir els seus càrrecs. A dins de l’Eurocambra, distints diputats també denunciaven la seua absència, imposada pel president sortint del Parlament Europeu, l’italià Antonio Tajani. L’acusació més rellevant era  de l’irlandès Matt Carthy, del Sinn Féin, que tallava Tajani per exigir respecte “als drets humans i a la democràcia”. Al seu costat, una altra eurodiputada exhibia una foto de Carles Puigdemont. I a la seua esquerra es llegia també un cartell que exigia l’alliberament de Carola Rackete, que va ser detinguda per les autoritats italianes per atracar un vaixell sense permís amb 50 migrants rescatats al mig de la mar. Si Tajani volia evitar que el cas dels eurodiputats independentistes no esdevinguera un afer europeu, és evident que va fracassar en el seu propòsit.

En mans del TJUE

Ara, el futur polític de Puigdemont, Comín i Junqueras queda a les  mans del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Amb seu a Luxemburg, l’òrgan judicial va haver de treballar de valent el passat 1 de juliol, quan va admetre a tràmit demandes i es va haver de pronunciar sobre les mesures cautelars. Els casos dels exiliats i de l’empresonat, segons expliquen els seus mateixos advocats, són distints.

Pel que fa a Puigdemont i Comín, els seus defensors van celebrar l’admissió a tràmit de les demandes. “Això trenca les estadístiques: n’admeten una de cada cent, aproximadament”, diu Isabel Elbal, de l’equip de defensa de Carles Puigdemont i sòcia del despatx Boye&Elbal. El tribunal va admetre la demanda en només quatre hores i al cap de poc  va rebre la petició d’aplicar mesures cautelars perquè, mentre no es resolguera el cas, els dos membres de Lliures per Europa pogueren exercir com a eurodiputats. El tribunal de Luxemburg va rebutjar aquesta petició. Els advocats, però, s’ho esperaven. “Calia presentar la mesura cautelar, perquè té poca coherència que tu presentes una demanda d’aquest tipus i no demanar la cautelar quan hi ha la possibilitat de fer-ho. Això hauria generat una incongruència interna que s’hauria posat de manifest per la part contrària, la demandada”, explica Elbal. Segons la jurista, perquè el TJUE accepte una mesura cautelar “cal que hi haja una raó urgentíssima, vital, que quasi afecte la vida o la integritat física” del demandant.

Ara, l’alt tribunal europeu ha d’estudiar aquesta qüestió. Segons l’equip d’advocats dels exiliats, integrat per juristes de distints països, no hi ha un termini màxim per resoldre-la. Elbal calcula que un període de dos o tres mesos seria el raonable perquè emeteren alguna conclusió. Confia plenament en una resolució favorable. “El que no poden fer és prioritzar l’aplicació d’una normativa interna sobre el dret comunitari quan Espanya el que fa és addicionar un requisit més per ser europarlamentari. En això ens donen la raó juristes de tot arreu”, diu Elbal després d’explicar els termes en què han presentat la demanda. Per impedir que els eurodiputats exiliats pogueren exercir, la Junta Electoral Central espanyola va improvisar un requisit per obligar els escollits al Parlament Europeu a passar per Madrid per jurar o prometre fidelitat a la Constitució com a condició per recollir l’acta. Evidentment, es tractava de fer passar Puigdemont i Comín per territori espanyol perquè foren detinguts. Va ser una mesura un tant estrambòtica, atès que dies anteriors molts eurodiputats havien passat per la seu parlamentària a Brussel·les per recollir les credencials. Ho van poder fer tots els qui es van presentar, a excepció de Puigdemont i Comín, que no van poder accedir a l’Eurocambra. Ho va impedir la seguretat interna, que rebia ordres d’Antonio Tajani.

Les accions i omissions de Tajani, de fet, integren bona part dels arguments centrals de la demanda. El president del Parlament —que ara serà substituït pel seu compatriota socialdemòcrata David Sassoli— no només va impedir el pas de Comín i Puigdemont a l’Eurocambra. Elbal recorda que Tajani “va rebre moltes cartes i no les responia, pensant que així podia blindar-se de cara a una demanda. I encara així, possiblement pronosticant una demanda immediata, va contestar en l’últim moment dient que no hi havia raons [per permetre que els dos exiliats accediren al càrrec] i que pensava aplicar la normativa espanyola, fent cas de la llista facilitada per la JEC, que no incloïa Puigdemont, Comín ni Junqueras”. En canvi, tal com assenyala l’advocada, el Butlletí Oficial de l’Estat sí que declarava oficialment tots tres com a eurodiputats. “Què pesa més? Una proclamació oficial del BOE o una de no oficial d’un òrgan administratiu com la JEC, que no és autoritat per excloure ningú?”, argumenta Elbal.

Preguntada per què passaria si el Suprem dicta sentència abans que el TJUE resolga aquesta qüestió, Elbal explica que això no canviaria res per als exiliats. “Els fets d’una hipotètica sentència condemnatòria serien els mateixos que van motivar les euroordres anteriors. Són els mateixos fets sobre els quals se sustenta la demanda i els mateixos sobre els quals s’ha pronunciat el grup de treball de l’ONU sobre detencions arbitràries o el tribunal alemany de Schleswig-Holstein. Tant fa que el Suprem els atorgue la qualificació jurídica de rebel·lió”. Si finalment Puigdemont i Comín poden ocupar l’escó a Estrasburg, en cas que el Suprem emeta nova euroordre de detenció i extradició un cop hi haja sentència, “el jutge instructor [Pablo Llarena] hauria de sol·licitar un suplicatori perquè la cambra autoritze l’entrega dels eurodiputats. Seria una altra batalla jurídica, perquè si el Parlament europeu ho autoritza [la majoria de populars, socialdemòcrates i liberals ho fa factible], això també podria ser impugnat al TJUE”. Elbal explica que el procediment no seria, per tant, “tan senzill ni automàtic com ha passat a Espanya. Hi ha jurisprudència sobre la no entrega de persones reclamades per un Estat si són eurodiputats”. Tot i això, l’advocada reconeix que aquest terreny és nou i ara l’estan explorant. En tot cas, confia de guanyar la causa a Europa, que és l’objectiu que sempre han defensat públicament ella i el seu company —de despatx i de vida— Gonzalo Boye. Fins ara, la raó —dels jutges— els ha acompanyat.

El cas d’Oriol Junqueras

Distint és el cas del president d’Esquerra Republicana. Va liderar la llista d’Ara Repúbliques, integrada principalment pel seu partit, EH Bildu i el gallec BNG. Malgrat trobar-se en presó preventiva —i, per tant, segons el Tribunal Suprem, haver complert amb la justícia espanyola—, l’alt tribunal va denegar-li el permís per assolir l’acta d’eurodiputat, cosa que sí que va permetre quan Junqueras va ser triat, un mes abans, diputat al Congrés. Entre els motius —reflectits en la interlocutòria— hi havia el temor que haguera d’abandonar territori espanyol. La fiscalia del Suprem, a més, va demanar a l’alt tribunal de no elevar la qüestió de la immunitat al TJUE. La por a una resposta desfavorable semblava evident.

És per això que el fet que el Suprem decidira elevar la qüestió a Luxemburg va sorprendre tothom. Entre més coses, perquè l’equip d’advocats d’Oriol Junqueras ja havia presentat  cinc recursos més —relacionats fonamentalment amb la vulneració de determinades directives que s’apliquen en el procés penal— perquè el Suprem els passara al TJUE. També ho havien fet les defenses de Carme Forcadell i de Jordi Cuixart. No es van tramitar, i la primera qüestió elevada ha estat aquesta de Junqueras. Per això, Andreu Van den Eynde, advocat del vicepresident empresonat, reconeix que “no ho esperàvem”, atès que “va una mica en contra de la línia que fins ara havien seguit”. Però no tot són bones sensacions.

Com que Junqueras es troba sota tutela judicial, és el jutjat qui eleva les consultes al TJUE sobre què fer amb l’eurodiputat empresonat. “El problema que plantegem al Suprem no és el que aquest tribunal eleva al TJUE, sinó que adapta les preguntes”. En aquest sentit, segons explica Van den Eynde, “plantejàvem temes que tenien a veure amb la immunitat i amb si és compatible amb el dret de la Unió Europea que els Estats creïn o demanin requisits perquè els parlamentaris ostentin la seva condició. Encara que els Estats tinguin llibertat, poden posar tantes condicions com vulguin? Pot semblar que l’objectiu és impedir” que alguns eurodiputats puguen exercir els seus càrrecs. “I el Suprem, tot això, que és el moll de l’os, no ho pregunta”. En canvi, sí que fa una pregunta “molt concreta, possiblement adreçada al fet que obtinguin la resposta que ells volen”, que és “com s’ha d’interpretar la menció que es fa en el dret comunitari al fet que la immunitat funcioni en el període de sessions. Resumidament: en quin moment comença la immunitat? Quan l’eurodiputat es troba al Parlament o abans? I si és abans, pregunten si han de deixar-lo en llibertat. I això”, continua Van den Eynde, “ho decoren amb la gravetat dels fets, suggestionen molt amb aquesta pregunta perquè el Tribunal tingui problemes per donar una resposta radical. No és un interrogatori sincer”, lamenta l’advocat. “És per això que jo no vaig dient que això és una victòria”.

En canvi, el defensor de Junqueras també sap que aquest escenari “és l’únic en què hi pot haver una sorpresa, allà on es pot buscar el punt en què és impossible que no ens donin la raó. Hem de generar la situació perquè ens la donin”. Segons Van den Eynde, “el desllorigador seria enjudiciar la nostra situació sobre la base de normes internacionals impossibles de matisar o reinterpretar: guanyarem quan trobem arguments de drets humans o internacionals que determinats tribunals diguin: ‘això no m’ho puc saltar’”. Diu el jurista que això és més factible en la jurisdicció internacional, on “el biaix ideològic és menor o inexistent”. L’advocat explica que, si atorguen la immunitat a Oriol Junqueras, “és difícil que puguin dictar sentència contra Junqueras: necessitarien el permís del Parlament Europeu”. Possiblement l’obtindrien, “però volen evitar aquest debat”.

Tot i que la decisió del TJUE és difícil de pronosticar, el cas de l’1 d’octubre torna a estar en mans de la justícia internacional. I això, si més no, és un altre objectiu que han aconseguit les defenses dels presos i exiliats. El 14 d'octubre es decidirà tot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.