Entrevista

“Els iranians no es refien de Trump”

L’expert en l’Orient Mitjà i exassessor del govern nord-americà Vali Nasr alerta del perill d’una nova guerra a l’Orient Mitjà i exigeix als europeus que s’oposin a la política dels EUA respecte a l’Iran.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Nasr és considerat un dels màxims experts en l’Iran i l’islam xiïta. Va néixer el 1960 a Teheran i va emigrar a Occident amb els seus pares després de la revolució iraniana. Va ser assessor del govern d’Obama. Actualment és professor de Ciència Política a la Universitat Johns Hopkins, a Washington.

—Senyor Nasr, estem vivint el començament d’una nova guerra a l’Orient Mitjà entre els EUA i l’Iran?

—El perill existeix, sobretot perquè els dos bàndols no parlen entre ells, per tant hi ha molt de marge perquè hi hagi malentesos. A diferència del que ha passat amb Corea del Nord o la Xina, en el cas de l’Iran Donald Trump ha convertit una situació política comparativament estable en una d’enormement perillosa. Al mateix temps, la seva estratègia no li aporta èxits, però tampoc no té un pla B. Això fa que sigui políticament vulnerable, una mica més d’un any abans de les eleccions presidencials. La crisi amb l’Iran també posa de manifest, però, la debilitat i la ineficàcia dels europeus. Ara els perjudicis per a la política exterior europea ja són enormes.

—Per què?

—Els europeus estan demostrant que segueixen al peu de la lletra la política exterior nord-americana. A l’Iran està molt estesa la idea que els europeus van tenir un paper sospitós fent, d’una banda, que l’Iran complís l’acord nuclear i, de l’altra, possibilitant que els nord-americans poguessin fer pressió.

—Els europeus van criticar la decisió de Trump d’abandonar l’acord nuclear. El ministre d’Exteriors alemany, Heiko Maas, va viatjar a Teheran al juny per mantenir el diàleg amb l’Iran.

—Els europeus van invertir molt d’esforç i temps en la negociació de l’acord. I un cop els EUA se’n van retirar, van prometre que, com a mínim, intentarien salvar-lo. Però no es van oposar als EUA, al contrari: van decidir cedir a la pressió nord-americana. Fa poc el Regne Unit ha capturat un vaixell amb petroli iranià davant de Gibraltar amb una base legal dubtosa. Això no ha fet més que confirmar als iranians el que ja feia temps que pensaven: que els europeus són la prolongació de la política exterior nord-americana i que contribueixen a agreujar una crisi que justament va començar quan els EUA es van retirar de l’acord.

—Considera que el nou primer ministre britànic, Boris Johnson, és un vassall de Trump?

—Els britànics no podrien donar suport a Trump més del que ho fan ara. L’únic pas que Johnson encara no ha fet és retirar-se oficialment de l’acord. Això tindria unes conseqüències terribles, perquè segellaria el trencament del Regne Unit amb la UE. Ara els britànics reclamen suport en la crisi [entorn del petroler britànic capturat Stena Impero] i demanen als socis europeus que s’uneixin a una missió militar per a la protecció de la navegació a l’estret d’Ormuz. Això és un intent d’unir la resta d’Europa en el seguiment de la política exterior nord-americana.

—Què poden fer, doncs, els europeus per mantenir viu l’acord?

—Hi ha diverses opcions que es mouen en el marc de l’acord nuclear del Pla d’Acció Conjunt (JCPOA en anglès). Els Estats signataris europeus –Alemanya, França i el Regne Unit– podrien, per exemple, comprar petroli iranià. O podrien concedir a l’Iran una línia de crèdit saldada amb subministraments de petroli. Evidentment, això provocaria un conflicte amb Washington. Però com que seria un negoci entre governs, els EUA haurien d’imposar sancions a Estats europeus. I això és molt improbable.

—Trump segueix alguna estratègia en el tracte amb l’Iran?

—L’estratègia de Trump és fer pressió per forçar que els altres s’asseguin a la taula de negociació perquè, un cop allà, li donin el que ell vol. Sembla com si això hagués funcionat anteriorment, si més no això pensa Trump. Ha collat els mexicans, els canadencs i els europeus, i més tard o més d’hora sempre li han fet concessions.

—En el cas de l’Iran sembla que fins ara no li ha funcionat.

—Els iranians no es refien de Trump. El president diu que vol negociar, però els responsables polítics decisius en matèria de seguretat no sembla que ho vulguin. John Bolton, assessor de seguretat nacional, i el ministre d’Exteriors, Mike Pompeo, no volen establir converses amb l’Iran. Abans de ser nomenat membre de l’Estat Major de Trump, Bolton va dir públicament que desitjava la caiguda del règim de Teheran. Els iranians ho saben: encara que acceptessin la proposta de Trump d’organitzar una cimera i es prenguessin decisions, seria el nivell inferior el que les hauria de desplegar. Però Bolton i Pompeo no volen un nou acord. Volen tensar la situació i fer caure el règim.

—Molta gent diu que darrere el nomenament de Bolton hi havia la idea de fer entrar un “falcó” a la Casa Blanca que fes augmentar la pressió i que ajudés Trump a renegociar l’acord nuclear.

—Encara que Trump tingués aquesta intenció, no va ser una bona idea. Trump vol convèncer els iranians que està interessat seriosament a iniciar converses. Però justament Bolton ho desacredita. Fixi’s en l’intent del Japó de fer d’intermediari entre l’Iran i els EUA. Trump i el primer ministre japonès, Shinzo Abe, van dedicar molt de temps a aquest tema. Trump va demanar a Abe que anés a Teheran i que entregués una carta als dirigents iranians. Els iranians ho van considerar un senyal positiu i van fer un gest alliberant un pres libanès amb permís de residència als EUA abans de l’arribada d’Abe.

—I què és el que no va funcionar?

—Just abans d’aterrar Abe, els EUA van emetre noves sancions contra la indústria petrolera iraniana. Per això va fracassar l’intent de mediació. Jo crec que Bolton hi estava al darrere. Per a un buròcrata astut com ell, és fàcil maquinar una cosa així.

—Per què els iranians van abatre uns drons nord-americans i ara han capturat un petroler britànic? Volen provocar una guerra amb els EUA?

—No ho crec. Al llarg d’un any els iranians van evitar qualsevol escalada de la tensió, i això malgrat que els EUA s’havien retirat de l’acord nuclear i que anaven augmentant la pressió. D’aquella actitud els iranians en deien “paciència estratègica”. Però a la primavera hi va haver una nova tongada de sancions i Trump va dir que reduiria les exportacions de petroli iranià a zero. A més, el govern nord-americà va qualificar oficialment els Guardians de la Revolució de l’Iran com una organització terrorista. El govern iranià va arribar a la conclusió que els EUA interpretaven el concepte de “paciència estratègica” com una feblesa, i al mateix temps no van veure cap risc a intensificar la pressió per part seva. Fins i tot les veus moderades a l’Iran estan convençudes que només una política d’intimidació impedirà que Trump continuï augmentant la tensió. El missatge és clar: nosaltres podem fer empitjorar la crisi. Vosaltres ens podeu amenaçar amb la guerra, però també serà dolorós per a vosaltres. Estem més bojos que vosaltres.

—Què en pensa l’opinió pública iraniana, de l’acord nuclear?

—Al començament l’acord va despertar unes expectatives molt i molt positives. Per a les majoria d’iranians el més important no era la qüestió nuclear ni l’alleujament econòmic. Veien l’acord com el primer pas cap a l’obertura del país. Tothom pensava que arribarien empreses europees i que potser poc després en vindrien de nord-americanes. El missatge de polítics moderats com el president, Hassan Rouhani, era que l’Iran havia d’orientar-se cap a Occident, que valia la pena invertir en la unió amb els països occidentals. L’acord nuclear fomentaria la col·laboració econòmica i comportaria nous acords. A poc a poc no tan sols canviaria la relació amb Occident sinó l’Iran mateix.

—I ara, quina opinió en tenen?

—Els ànims s’han girat contra l’acord. Molta gent creu que va ser un error refiar-se dels EUA i dels europeus. Els iranians estan enfadats perquè se senten estafats, i en donen la culpa a moderats com Rouhani. Per això a l’Iran ara mateix ningú pot defensar parlar amb Trump. Ningú està disposat a fer aquest pas decisiu.

—Què s’ha de fer, doncs, si cap de les dues parts està disposada a cedir?

—Una possibilitat seria que Trump deixés estar la qüestió fins després de les eleccions. Tanmateix, també podria reflexionar i donar als iranians un al·licient per moure’s. Però això exigiria que oferís alguna cosa, per exemple l’aixecament d’algunes sancions. Els dirigents iranians necessiten una concessió perquè les converses amb els EUA no semblin una capitulació davant de Trump. El govern nord-americà ha de tenir en compte la política interna de l’Iran. Pompeo no pot tenir una actitud tan agressiva envers l’Iran i esperar que els polítics iranians ho entomin sense pagar un alt preu en política interna. Els iranians no acceptaran cap humiliació.

—D’on prové la obsessió dels EUA amb l’Iran?

—L’Iran no és un país en vies de desenvolupament com qualsevol altre; té una cultura molta antiga. Això li dona una aura i un pes propis. A més, hi viuen més de vuitanta milions de persones, i el país es troba en un punt important estratègicament, entre Europa i Àsia. Però també hi ha un component psicològic: la revolució iraniana va ser l’última gran revolució de la història. Parlem de revolució amb molta lleugeresa, però en realitat només hi ha hagut quatre grans revolucions: la francesa, la russa, la xinesa i la iraniana de l’any 1979. Per a Occident, i especialment per als EUA, va ser un gran xoc. Els ostatges de l’ambaixada nord-americana a Teheran van ser el motiu principal pel qual Jimmy Carter va perdre les eleccions presidencials del 1980 davant de Ronald Reagan. A més, la revolució iraniana es considera un estímul decisiu per a l’ascens del fonamentalisme islàmic fins a convertir-se en una força política. Ara hi ha una nova generació de polítics nord-americans amb una visió de l’Iran marcada per la guerra de l’Iraq del 2003, persones com l’exassessor de seguretat de Trump, H. R. McMaster, o el senador Tom Cotton, que va combatre a l’Iraq. Aquesta gent associa l’Iran no pas amb Khomeini, sinó amb Qasem Soleimani, comandant de la brigada Quds. Veuen Soleimani com un terrorista que coordina les accions militars iranianes a Síria, el Iemen i l’Iraq i que ha mort centenars de soldats nord-americans amb armes trampa.

—Les tensions a la regió es poden contenir en un futur raonable?

—El món àrab tal com el coneixíem ja no existeix. Els països àrabs més importants –Síria, Egipte i l’Iraq– estan debilitats o arrasats. I no crec que l’Aràbia Saudita pugui omplir el seu buit. Els saudites són un factor important, però no tant com Occident potser es pensa. Tenen diners, però en països com Síria o el Líban no tenen cap influència, i a la guerra del Iemen estan fracassant. La situació a l’Orient Mitjà és comparable amb la del període previ a la Primera Guerra Mundial. Igual que passava aleshores a Europa, hi ha una mena d’equilibri de forces, format per Turquia, l’Iran i Israel, més Rússia i els EUA. Aquestes forces competeixen per tenir influència a la regió. L’Iran ha pogut tenir aquesta oportunitat perquè, a causa de la Primavera Àrab i la guerra de l’Iraq, el món àrab va implosionar. A l’Iran se li va obrir una porta i ara és el país que té més influència a la regió. Aquest també és el motiu pel qual països com l’Aràbia Saudita volen que els EUA facin retrocedir l’Iran.

—No és gaire encoratjador que compari la situació a l’Orient Mitjà amb la situació d’Europa just abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial...

—Per això és tan important que els EUA iniciïn un debat estratègic seriós amb l’Iran. Ens trobem en una situació en què els nord-americans diuen als iranians: “Deixeu estar el vostre programa nuclear, desmunteu els míssils”, i al mateix temps proporcionen a Israel i a l’Aràbia Saudita subministraments d’armes per valor de 100.000 milions de dòlars. A més, cal afegir-hi que els EUA exigeixen als iranians que es retirin de tots els països àrabs veïns. Per què ho haurien de fer, els iranians? Els EUA han de tenir clar quins són els interessos de seguretat iranians. L’any 1971, quan Henry Kissinger va trobar-se en secret amb el primer ministre xinès, Zhou Enlai, les primeres preguntes que li va fer van ser: “Quins són els vostres eixos estratègics? Quines preocupacions teniu pel que fa a la seguretat política?”. Malauradament, però, ara mateix no veig cap home de la talla de Kissinger a la Casa Blanca.

—Senyor Nasr, moltes gràcies per l’entrevista.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.