Els Crítics

La ficció màgica que arriba de l’Àfrica (via els EUA)

Ciència-ficció sense tecnologia i molt ‘juju’ a ‘Qui tem la mort’ (editat per Raig Verd). L’escriptora Nnedi Okorafor fa una barreja enlluernadora d’imaginació i tradició en  un món postapocalíptic amb els mateixos malsons que l’actual (el racisme, el masclisme, l’ablació...). Un deliciós creuament entre les històries de bruixots i les distòpies per bastir una nova i fantàstica mitologia africana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

N’hi ha que l’han qualificat de ciència-ficció, però Qui tem la mort no té el component tecnològic inherent a aquest gènere. I no és que hi faltin elements: drama, comèdia, novel·la de formació, faules, històries de bruixots, notícies d’un holocaust, cosmogonies i molta mitologia nascuda de la feliç trobada entre una imaginació prodigiosa i la tradició dels relats tribals mitològics o màgics de l’Àfrica.

Okorafor s’inventa un territori africà difícil de situar sobre el mapa però en part identificable amb el Sudan —segons confessa l’autora als agraïments, en esmentar un article sobre la violació com a arma de guerra al Sudan.

L’escenari és un gran desert amb tot de poblacions més o menys petites i aïllades, i dues tribus principals, els nuru i els okeke. Els segons són, segons creença de tots, inferiors als primers i estan destinats pels déus —en concret per la deessa Ani (la Mare Terra)— a ser esclaus dels primers. La història, però, està narrada i protagonitzada per Onyesonwu, una noia que porta el nom del títol del llibre: Qui tem la mort. Ella és una ewu, la filla d’un nuru i una okeke, el fruit d’una violació brutal que buscava precisament carregar de vergonya la tribu okeke.

Però també hi ha el mític Poble Roig, que ningú sap si existeix realment; el Regne dels Set Rius; els homes-peix i tot de llegendes que els mateixos personatges no saben si són històries amb una base real o contes fantàstics (la mateixa autora ret un homenatge a la tradició oral de contistes africans en el capítol 14, “La narradora d’històries”). 

La història d’Okorafor podria llegir-se com un cúmul de llegendes del passat si no fos perquè hi afegeix elements del futur que ens situen en una estranya societat postapocalíptica (amb ordinadors antics, fotografies digitals i una “estació recaptadora” que permet “extreure condensació de l’aire i obtenir aigua potable”, tot i ser al mateix desert) i exclusivament africana. A pesar d’aquestes modernitats, aquells que posseeixen el veritable poder a Qui tem la mort són els vidents, els que controlen el juju (la bruixeria) o els eshu, capaços d’adoptar la forma d’un altre animal.

Per molt que tots els elements puguin suggerir una novel·la de fantasia exuberant, Okorafor descriu amb realisme i sense concessions aquest hostil món africà. L’obra parla de la violació, l’ablació, el masclisme i la violència. Els descriu tal com són en l’actualitat per colpir el lector i fer-lo pensar en un futur que pot arribar a ser espantosament semblant al present. 

L’autora és nascuda als EUA el 1974, filla de nigerians, i es considera hereva de totes dues cultures, l’africana i l’americana, a l’hora d’escriure. Aquesta novel·la, del 2010, és la de més èxit de la seva carrera i ja ha atret l’interès del món de les pantalles: l’escriptor de Joc de trons, George R.R. Martin, va anunciar fa dos anys que, a partir de Qui tem la mort en faria una sèrie per a televisió a la plataforma HBO. L’obra va guanyar el World Fantasy Award a la millor novel·la i diversos reconeixements més. Abans i després ella s’ha dedicat a la novel·la juvenil però també ha publicat més novel·les: Lagoon i la trilogia Bunti.

Els elements que alimenten la imaginació de Nnedi Okorafor han propiciat que l’hagin batejat com la inventora del jujuisme africà —un subgènere potser precipitat que no sembla que tingui més autors, ara per ara. Creadora o no d’un subgènere, és evident que l’autora nord-americana ha buscat —i ha trobat— en les seves arrels un pou immens d’inspiració que ens transporta a un món nou —amb ingredients que tots reconeixem— i que el fa servir també per denunciar fets del nostre present. Una gran troballa que beu de fonts tan diferents com García Márquez i el realisme màgic; les epopeies clàssiques, i una ciència-ficció postapocalíptica que ha tingut més èxit en el cinema que en la literatura (Mad Max o Resident Evil). La inspiració sembla venir d’aquí més que no pas de nissagues com El senyor dels anells o Joc de trons. Aquesta connexió amb la cultura dels avantpassats, ni que sigui mitjançant la reinvenció lliure i sense complexos, l’omple d’una veritat profunda que acosta la seva història al lector. 

I s’agraeix també que Raig Verd hagi acompanyat l’obra d’un miniglossari de termes de la mitologia okorofariana que no són imprescindibles, però hi ajuden.

Qui tem la mort
Nnedi Okorafor

Traducció de Blanca Busquets
Raig Verd, 2019

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.