Annals de l'economia tradicional

Ramon Mampel: "Cal recuperar la filosofia del món rural"

Ramon Mampel (Traiguera, Baix Maestrat, 1952) és el secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. Aquest home arrelat al camp i de llarg recorregut explica a EL TEMPS les seues inquietuds culturals, un àmbit del qual no pot gaudir tant com desitjaria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Quines són les seues aficions culturals? Li agrada més el cinema, la lectura o la música?

-Especialment, m’agrada la música i la lectura. El problema és que els llauradors treballem de sol a sol i arribem cansats a casa, amb ganes d’anar al llit. I llavors, moltes vegades no dóna temps a llegir llibres.

-Tot i així, s’està llegint algun llibre?

-La memòria del sabor, un llibre de Joan Garí, escriptor de Borriana. El llibre tracta el tema de la gastronomia lligat amb la família i la llar. Me’l va regalar el mateix autor.

-Té alguna temàtica preferida a l’hora de triar lectura?

-Hi ha molts autors que m’agraden. He llegit molt José Ortega y Gasset, per exemple. També George Orwell. M’agraden, especialment, les anàlisis de com s’ha conformat la societat: els textos reflexius i filosòfics que continuen servint tot i que hagen sigut escrites fa ja segles. Hi va haver un temps en el qual em vaig dedicar a llegir molt més que ara i tota mena de gèneres: novel·la, assaig, relats... També en català, perquè a l’escola només es llegia en castellà i la llengua que es parlava a casa i al carrer la vaig començar a llegir tard.

-Podria dir-me algun llibre especial per a vostè?

-N’hi ha molts. Per exemple, La España invertebrada de José Ortega y Gasset em va agradar molt. També Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo; La rebel·lió dels animals, de George Orwell... Tots aquells llibres que serveixen per reflexionar o per analitzar i que et fan comparar situacions socials que et venen al pensament.

-Vostè es dedica a l’agricultura, un sector molt tradicional. Pensa que el patrimoni rural s’està perdent?

-Sobretot, el patrimoni lingüístic. Hi ha paraules que no estan reconegudes o que estan cada vegada més en desús. Alguna vegada he parlat amb membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè recuperen el llenguatge agrari o rural. S’estan perdent moltes paraules i jo sempre he estat interessat perquè aquest llenguatge no es perda: tant frases del món rural com paraules que representen la filosofia del món rural. Per exemple, hi ha eines de feina agrària com el vencill, que és una corda de sègol feta per lligar les garbes que se sembraven, de blat o d’ordi. També, per exemple, l’esgavell, que són uns aparells de vímet amb un buit per col·locar els càntirs, quan no hi havia aigua corrent. Damunt de l’esgavell es posava l’esbardó, que se posava damunt de l’animal. I també hi ha les samugues, dues peces de fusta blana fetes d’una branca recta d’olivera, per exemple. L’esbardó es lligava amb una ventrera per baix i s’estrenyia amb una cosa que es deia garrotera, que és com una traiga, com un zero llevant-li la part de baix. De fet, l’escut del meu poble és una traiga. I allò era de fusta, de vímet, perquè la podien doblar bé. I llavors se ficava una corda sota la traiga i passaves la ventrera aquella ben estranyada per la panxa de l’animal, se ficava l’esbardó i no et podien robar. I damunt se ficaven les samugues i també els esgavells. Se lligava tot perquè no fóra robat. Aquelles barres que es feien d’una branca d’olivera que era partida per la meitat i quedaven les dues iguals, allò es ficava damunt de l’esbardó i com que hi havia pes damunt, allò servia per lligar cordes perquè no se’n anaren els esgavells.

-Quina és l’expressió cultural, segons vostè, que millor descriu l’agricultura del País Valencià?

-Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) coneixia molt bé l’àmbit. I Antoni Josep Cavanilles (1745-1804) era un gran analista del territori, va descriure molt bé el nostre patrimoni. Pense que és qui millor ens va ajudar a conèixer el nostre paisatge.

-Quin és el poble que millor representa el paisatge agrícola al País Valencià?

-Hem de centrar una cosa: l’horta ens ha vingut posteriorment. I el més antic que tenim són tres cultius que van dur els romans: el cereal, la vinya i l’olivera. I del que ens queda el més gran vestigi són les oliveres mil·lenàries que tenim al Maestrat, on hi ha més quantitat d’oliveres. Hi ha pobles com Canet lo Roig, Traiguera o Sant Mateu, on entre el 80 i el 95% del terreny agrícola és d’olivera. I ara contaré una anècdota en aquest sentit: a Albocàsser, l’any 1956 hi va haver una gelada forta. A la finca de l’olivera, que li deien així perquè tenia una olivera tot sola a la vora d’un camí, l’amo va decidir arrencar aquesta olivera després de la gelada. I quan la va arrencar, sota el tronc de l’olivera va aparèixer una llosa amb lletres en llatí. L’amo va dur la llosa a un historiador belga, que tenia una finca a prop d’Albocàsser, i aquest estudiós va explicar que durant l’època romana, quan moria un personatge important, l’enterraven a la vora d’una via important i li plantaven una olivera al cap de la tomba. Per tant, es troben vestigis i restes de poblats romans que van tindre influències sobre aquest territori. I allò més antic són les oliveres que poden quedar. Moltes oliveres s’han anat arrencant i s’han plantat uns altres cultius que han configurat l’horta. Però a la zona d’interior no teníem molt més, i convivim amb aquest cultiu. Per tant, ens queda aquest patrimoni. A Sagunt també hi ha moltes d’aquestes oliveres, però moltes s’han perdut perquè s’ha canviat de cultiu. També tenim, pel tema de l’horta, un lloc únic al món, que és l’horta que envolta València. I a l’albufera en tenim 15.000 hectàrees d’arròs. Una horta tan vistosa al voltant d’una gran ciutat no es troba en cap altra part del món.

-Si vostè no haguera sigut agricultor, a què s’hauria dedicat?

-Això és molt difícil de dir... Jo vinc de família d’agricultors i no vaig poder elegir una altra cosa. També, en una dictadura hi havia moltes limitacions i no ens podíem obrir molt... Jo també vaig fer enologia a Requena. I no poder desenvolupar això no ha estat una frustració, però bé, m’hauria agradat aprendre més. També la música és un àmbit que m’agrada molt, i és molt característic dels nostres pobles.

-Quina música és la que més li agrada?

-Recorde, sobretot, les cançons que ens van marcar en una època i que tenien un missatge. Joan Manuel Serrat va ser un referent per a la meua generació. També m’agrada molt la música llatinoamericana, des de la missa criolla o compositors de la zona que tenen cançons amb missatge: Compay Segundo, Tito Puente, Roberto Torres, Rubén Blades... Cançons que són històries a base de música.

-De Traiguera, el seu poble, què en destacaria?

-Les rondalles. S’estan morint amb la gent gran. Hi ha un home amb el qual estava aparentat per un cosí meu que es va casar amb la seua filla. Era un home autodidacta: tocava la guitarra i la bandúrria que ho bordava. Li deien Batiste Marroig, i va tocar molt amb un altre que li deien Lo Canalero, que era de la part de Roquetes, i cantaven coses del poble. Per sort, cantautors com Pep Gimeno Botifarra van recuperant aquestes coses.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.