Entrevista a Anna Carreras

"La humanitat som nens petits, emocionalment"

Amb ‘L’ull de l’escarabat’, Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) signava una primera incursió en el gènere negre amb un ‘thriller’ psicològic carregat d’humor que acaba submergint-nos en un clima de tensió i desassossec. Un “vodevil que negreja molt hiperbòlic”, segons l’autora, en els contorns del gènere, parit amb intencionalitat literària i voluntat d’estil. Una experiència que Carreras es mostra disposada a repetir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Durant la seua trajectòria literària ha assajat diversos codis i llenguatges. Què la va empènyer a endinsar-se en el gènere negre?
—Doncs la primera raó, segurament, perquè no l’havia tastat mai. Segona, perquè tot el que havia llegit de gènere negre s’assemblava molt. I, tercera, vaig pensar com seria el gènere negre filtrat pel sentit de l’humor de dos mestres, per mi, que acabava de llegir: Santi Balmes i Adrià Pujol.

—El llibre conté un component gran de subversió: durant moltes pàgines sabem que som davant d’una novel·la de gènere perquè està publicada en una col·lecció negra.
—Exacte, perquè no és una novel·la normal i corrent. Per mi, és un vodevil que negreja. Negrejar vol dir inquietar, comunicar l’angoixa de la protagonista al lector. Negrejar no significa que hi hagi d’haver dos esquarteraments, tres polis i una persecució. L’editor, en Marc Moreno, té amplitud de mires en aquest sentit. Té una col·lecció de gènere negre en la qual encabeix tot allò que negreja. En el meu cas, tota aquesta inquietud permanent.

—En el relat hi ha una progressió imagine que deliberada. Hi ha al principi humor, jocs amb el narrador... Però l’ambient es va fent a poc a poc més angoixant i ofegós.
—Sí, senyor; és deliberat, anar fent l’escena més tètrica. Com que l’acció es condensa en una sola nit, m’havia d’afanyar. I de mica en mica, però sense pausa, es va creant aquesta inquietud.

—Pel que fa a l’humor, que és cert que té un punt que remet a Adrià Pujol, n’havia fet algun tractament semblant?
—No, mai. Havia traduït Picadura de Barcelona, de l’Adrià, que també passa en una sola nit. I acabava de traduir al català El hambre invisible, del Santi. Llavors, vaig trobar-hi els jocs de paraules, les frases fetes populars, fins i tot les paraulotes molt catalanes. Tot això em ve d’ells. I va ser terapèutic.

—Sí, però hi ha un filtratge, en la novel·la surt molt natural, com una marca d’estil d’Anna Carreras.
—Sí, perquè, en el fons, jo parlo així. El meu problema és que les primeres novel·les destil·len un estil purista i pedant que no em representa. Aleshores, escrivia per a ves a saber qui. A Ombres franceses m’adono que he d’escriure com parlo, amb frases fetes, sentides de la meva iaia, amb paraulotes de casa. Canviar d’estil ha afavorit els llibres i, sobretot, els lectors, que és per a qui escrivim.

—Aquell estil artificiós dels inicis pretenia impressionar?
—No, no! Encara arrossegava la pàtina de l’acadèmia, de com fer un examen o un treball de curs. Però, és clar, la ficció, les novel·les, no són un treball de curs. No era per impressionar i exhibir tot el que sabia. Vicenç Altaió em deia: “No pots parlar igual en un llibre que si vas a comprar al mercat”. I la vida m’ha ensenyat que sí, has de parlar igual si vas al mercat que si escrius una novel·la.

—El motor de la història és la relació entre Maria, la protagonista, i un amic gai, Salva. Potser no és la lectura correcta, però la relació em sembla un macguffin per arribar al clímax final.
—Sí, has fet la interpretació perfecta. El Salva és un macguffin amb una importància que, en realitat, no té. El que intenta plasmar ell és la hipocresia i la manipulació a què intenten sotmetre’ns els estaments polítics i les institucions: tothom vol obtenir benefici a canvi de mentides i d’oferir-te coses. La Maria es creu el seu propi thriller i actua en conseqüència. Llavors, tot això conforma un vodevil hiperbòlic, de bogeria pura.

—Maria és una crítica d’art molt severa i, al mateix temps, és capaç de fer bajanades per amor. Són ambivalències que pots trobar en la vida real, tothom coneix gent així.
—Exactament. Hi ha gent que a la feina són uns cracs i, emocionalment, un zero a l’esquerra. Passa molt, sí. La fragmentació de l’ésser contemporani que es mira al mirall i ja no es reconeix està perfectament reflectida en la Maria, que és una paia neuròtica, que pot ser molt bona racionalment, però emocionalment és una nena petita. La humanitat som nens petits, emocionalment; no s’estan treballant les emocions. 

—Maria és un personatge molt maltractat. I el lector pateix molt perquè li agafa estima.
—Em sap greu però, alhora, me n’alegro [riures]. Perquè la Maria és una bleda, i en època d’apoderament femení —que no sé ben bé què és però hi ha de ser— és inacceptable que una tia sigui una bleda i es deixi arrossegar per un home que, a més a més, és homosexual. La gent ha de ser més valenta. Homes i dones. I anar amb la veritat per davant.

—Parlant de l’escriptura, la prosa és fluida i sucosa, conté recompenses per al lector: un gir, una frase, una comparació... Fins i tot en gèneres purs o impurs l’estil és important.
—Absolutament. L’estil i el llenguatge. I la llengua. La cultura per mi és això, dignificar una llengua, però no com feia a Camisa de foc, buscant un sinònim recargolat del diccionari que no coneix ni Déu, sinó donant-hi la riquesa que té, molt rica en el llenguatge popular. I això es fa a través d’un l’estil fluid, com tu dius, la qual cosa t’agraeixo perquè és el meu objectiu vital.

—Com podríem fer cinc cèntims del títol i el seu simbolisme sense avançar l’argument?
L’ull de l’escarabat és el gran germà que ens controla a tots, que de vegades pot ser una persona que ens manipula. I l’escarabat és perquè, ja que la novel·la negreja, el lector pensi en Poe i Kafka.

L’ull de d’escarabat
ANNA CARRERAS I AUBETS
Llibres del Delicte
Barcelona, 2019
Novel·la negra, 170 pàgines


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.