Entrevista a Guillem Sala

«Entre muses i feina, la meva experiència avala totalment la feina»

Guillem Sala (Barcelona, 1974) és professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2007 va guanyar el Premi Documenta amb ‘Imagina un carrer’ (Empúries) i ara, dotze anys després, publica la seva segona novel·la, ‘La fuga de l’home cranc’ (L’Altra). Formada per dues històries paral·leles —una, situada al nostre món; i l’altra, amb el batec d’una ciència-ficció desbocada—, ens mostren un autor fresc i arriscat, segur d’allò que vol dir, empès per l’energia d’una revelació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dotze anys entre la primera i la segona novel·la. Què ha passat?

M'ha costat de fer i haig d'agrair la paciència infinita de l'Eugènia [Broggi, l'editora de L'Altra], que sempre ha tingut paraules boniques i encoratjadores. També caldria preguntar-se com s'ho fa tota aquesta gent que escriu un llibre en un o dos anys... Per mi, ha estat una barreja de mala gestió i de rigidesa –quan faig una classe em quedo tan ple, que no em puc posar a escriure– , amb l'afegit que em van robar l'ordinador i vaig perdre la novel·la quan em faltaven només cinc dies per acabar-la! No tenia còpia al núvol, ni al correu, ni enlloc. L'única còpia era en un pen que tenia inserit a l'ordinador.

La va reescriure des del record que en tenia?

De dalt a baix, cosa que em va servir per aprendre a empatar a mi mateix. Quan la reescrius, recordes perfectament l'efecte que provocava, però no les paraules exactes, les "perletes". Ara bé, també en trobes unes altres, en la mateixa proporció, i t'adones que ets tu, treballant, qui genera tot allò, no pas l'esperit sant. M'he adonat, també, que reconstruir una novel·la en part és crear, i en part és recordar. Hi ha un fantasma del text anterior que sempre t'acompanya, però necessites una gran concentració amb allò que estàs fent. Entre muses i feina, la meva experiència avala totalment la feina.

No va pensar deixar la novel·la i fer-ne una altra?

Ni em va passar pel cap! La volia fer, aquesta novel·la. No he defallit en cap moment.

L'obra alterna una trama costumista sobre un jove esmaperdut i desaparellat, i una sobre un planeta, Drònia, ple de wewwes i éssers estrafolaris. Què va ser primer?

La novel·la té dos orígens, ja era bífida d'entrada. Però té una marea de fons: una cosa és sobre què escrius i l'altra, molt més profunda, des d'on escrius. El doble desencadenant és, d'una banda, una conversa amb un amic meu (els dos ens estàvem separant, i sent bons lectors com som, estàvem d'acord que no havíem llegit mai res que descrigués allò de la manera com ho estàvem vivint). No sé si ho he aconseguit, però allà és. Intento parlar del desamor o de la teva ex immediata tal com raja, de la forma més natural possible.

Després, l'altre desencadenant: al cap d'un parell de mesos, era en una estada de recerca acadèmica a Oxford i vaig tenir una mena d'experiència mística quan mirava les estrelles en uns aiguamolls. Em va passar pel cap que dues estrelles juntes, en el fons, no ho estaven tant, de juntes. I em va desaparèixer la sensació de cúpula, vaig sentir un eixamplament bestial. En aquell moment, vaig tenir la certesa que si em trobés un ésser de l'altra punta de la galàxia, la meva predisposició seria estimar-lo. Era una sensació de fusió amb la totalitat. I que no era una fusió freda, sinó amorosa. Vaig sentir dins meu que estava constituït per cèl·lules que químicament tenen una inèrcia, que volen continuar existint.

Això lliga amb el final, quan pregunta "on va una anima quan mor".

Potser no cal que vaig enlloc. Aquesta novel·la està feta des d'una perspectiva material, des de la nostra animalitat, des del cos. El cos d'un cranc està pensat pel combat, per la defensa i l'atac. En canvi, el nostre disseny ve de la fuga. Som els descendents d'un grapat d'organismes que tenien necessitat d'escapar-se dels perills. Som els artròpodes amb el sistema nerviós més refinat i sistemes d'alerta més sensibles. Nosaltres, els humans, som els estressats i els patidors. És una aproximació a la condició humana.

Em fa pensar en un moment on diu que "és gairebé impossible que existeixi, en tot l'univers, una civilització més infeliç que la nostra".

És que si t'ho mires des de fora, és una anomalia absoluta que la posició dominant en una biosfera l'ocupi un organisme que està fet per fugir del perill. Va caldre un apocalipsi, una gran extinció –no pas la dels dinosaures, sinó la penúltima– perquè se subvertís la jerarquia. I cada cop que hi ha una extinció massiva, desapareixen les espècies dominants, les més rígides.

Tot sembla indicar que els propers a caure serem nosaltres...

Ja som en un període d'extinció massiva d'espècies! Avui tenim un ritme comparable a la pitjor crisi de la història de la terra, amb la particularitat que està provocada per una espècie: nosaltres. De fet, els humans responem a totes les característiques d'una plaga: una espècie creix tan ràpidament que posa en perill tot l'ecosistema on viu. I les plagues s'acaben amb gran mortaldat...

Guillem Sala, autor de "La fuga de l’home cranc". Foto: Esteve Plantada

La història del Víctor és més lineal, un descens als inferns: se li va descomponent la vida, la dona, la feina, les coses ordinàries. Però la història del planeta és una novel·la d'aventures.

Sí, trobem personatges confrontats amb un seguit d'obstacles. És un mon sense natura i radicalment artificial, on fins i tot la felicitat és artificial.

De fet, Al capítol 4 –L'estranger– escriu que els dronians "viuen permanentment feliços. El passat no els interessa. Es limiten a gaudir d'un present sense límits". Ens dirigim cap a una felicitat així? Sense records, on no envellirem, on no morirem?

Hi ha un concepte de la felicitat que consisteix en una cadena infinita d'estímuls, de plaers, sense avorriment, sense patiment. És una felicitat que és producte de la nostra societat. I amb la novel·la m'agradaria oposar-me a això, totalment. La idea de l'home cranc és justament aquesta cuirassa que ens protegeix del món, però que també ens distancia i ens impedeix de viure-ho tot amb plenitud.

Tots anem amb una cuirassa.

Crec que quan som petits desenvolupem mecanismes d'autoprotecció que ens van molt bé contra les amenaces de la vida. El Víctor té terror que algú s'enfadi amb ell, i aquell mecanisme de protecció que era útil en la infantesa, de gran es converteix en una barrera davant de la vida. Es converteix en un no viure permanent. En Víctor anhela una mena de felicitat de pa sucat amb oli, artificiosa, de fuga. De fuga de la vida real.

A banda d'haver-hi dues històries, la novel·la té dos narradors.

Són molt contrastats, també des del punt de vista de l'estratègia narrativa: el narrador del Víctor està molt a prop del personatge (es passa de vegades de la primera a la tercera persona). El narrador de Drònia se'n fot dels humans. Està molt lluny, cosa que permet aquesta doble aproximació. Hi ha moments que ridiculitza el capitalisme. És un caramel, i molt útil en la ciència ficció, que és un gènere on has de donar molta informació, ho has d'explicar tot. I, o ho expliquen personatges, o ho explica el narrador, que encara és pitjor. És una cosa molt emprenyadora que he intentat resoldre així. La ciència ficció serveix per això, per reflexionar de nosaltres des de fora de nosaltres, per fer-ho amb perspectiva.

La novel·la està estructurada amb capítols curts i amb finals intrigants, amb un llenguatge molt del carrer, sovint incorrecte i amb barbarismes.

Crec que tot text publicat té una responsabilitat amb l'idioma, però no vull subordinar l'obra a una mena de deure cívic, que respecto totalment. No és el meu criteri. Entre l'ús i la norma, privilegio l'ús, especialment en la part de trama del Víctor. És lògic usar el llenguatge que fem servir si volem que sigui real, una experiència individual i col·lectiva.

El crític i poeta Vicenç Altaió qualificava la novel·la de "nanoliteratura".

La "nanoliteratura" és la contra de la literatura amb massa fórmula. La fuga de l'home cranc no és pretensiosa, però sí que incorpora elements de ciència d'avantguarda. Al segle XIX, la física era com el bastió de la raó. I en canvi, ara, la física és pràcticament la punta de la filosofia especulativa. Intento tornar a les preocupacions dels grecs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.