Els Crítics

Un ‘OT’ entre vaques i ‘hipsters’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El somni de Violet (Elle Fanning) és el de molts centenars de joves d’aquesta era de clic fàcil, like i repercussió social que crema ídols i referents. És una adolescent introvertida, tirant a fosca i esquerpa, que viu a la petita illa de Wight —amb un evident ancoratge amb la música i l’esperit contracultural que connecta amb l’indie— i que vol convertir-se en una estrella del pop al concurs de talents televisiu Teen Spirit (qualsevol semblança amb Operación Triunfo i succedanis no és pura coincidència), en què aspira a ser una de les finalistes i a guanyar el concurs, per demostrar al món un talent que creu únic i, sobretot, per escapar de qui és en realitat.

El recorregut marca el triomf de l’excepcionalitat més radiant contra la grisa vida ordinària, en què Violet viu rodejada de vaques i cavalls, treballant de cambrera, cantant a l’ombra del focus d’un bar greixós i solitari, amb un pare desaparegut i una mare de conviccions ultraconservadores. Té el desig de triomfar, malgrat que el preu sigui fer-ho efímerament, com a baula d’un fràgil engranatge de llum encegadora, colors llampants i fama traïdora, vivint del somni de ser la millor, de figurar, de ser al lloc on tothom et veu, tot i que no sigui el lloc que correspon al teu talent. Un somni, el de Violet, convertit en el desig de tota una era de nous ciutadans —i d’artistes, vet aquí la magnitud de la realitat del nostre mainstream— que fan ús de la televisió com a trampolí per a arribar a un estatus superior i a una vida suposadament més fàcil i molt millor. Un lloc on mantenir-se en pau, i tranquil·lament, acaronant la pròpia megalomania.

Malgrat que el camí emprès el coneixem massa bé —coses del prime time—, una pel·lícula que el recorregués amb destresa podria arribar a llocs que ens resultessin interessants, commovedors o fascinants. Però hi ha massa melodies que no acaben de sonar afinades en aquest debut del fins ara actor Max Minghella, conegut pel seu paper a la sèrie The Handmaid’s Tale i fill del director Anthony Minghella (la multioscaritzada El pacient anglès, entre d’altres). Des del guió (fluix i previsible, amb una sensació apegalosa de saber a la perfecció com acabarà) a les actuacions, encapçalades per Elle Fanning, que, de tan encongidament alternativa que és, acaba sent monòtona, lacònica fins a l’extenuació, sempre amb la mateixa expressivitat unisensorial, entre l’amargor existencial i l’austeritat més lànguida del hipsterisme, i a qui tant li fa si és una top- model en trànsit oníric a The Neon Demon (Nicolas Winding Refn, 2016), com si viu abstreta per la circumspecció a Mary Shelley (Haifaa Al-Mansour, 2017) o La seducción (Sofia Coppola, 2017). El recolliment i l’actuació no difereixen gaire i, fins i tot, aconsegueixen arrossegar en aquesta deriva d’estranya sobrietat Zlatko Buric —mentor de Violet al film, tot un referent del teatre experimental dels 70.

Alcanzando tu sueño (Teen Spirit) és un espectacle pop tendre i de modesta pretensió artística, amb gust per una certa estètica de llum vuitanteraFlashdance, però no gaire—, que no arriba a ser explosiu, emocionant o encisador, que viu còmodament a mig camí d’algun lloc. Ideat per mostrar una història de superació identificable, amb els alts i baixos que es veuen a venir, sense entrar en detalls escabrosos o en proeses exuberants, de manera amable, un musical a mig camí de Lana del Rey i el grup pijo-adolescent de moda. Tot molt contingut, encoratjador. Com el conte de fades que la trituradora televisiva volia, amb un final per a l’esperança.


Teen Spirit
Direcció i guió: Max Minghella

Títol estrena: ‘Alcanzando tu sueño’
Estats Units, 2018
Durada: 92 minuts
Fotografia: Autumn Durald
Repartiment: Elle Fanning, Rebecca Hall, Millie Brady, Elizabeth Berrington, Zlatko Buric
Gènere: Musical


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.