El 16 de juliol es complien cinquanta anys de la missió Apol·lo 11, el viatge que va portar l’home a caminar damunt la Lluna, en una proesa sense precedents i un dels esdeveniments més transcendents de la història de la humanitat, del qual ens pensàvem que tot ja havia estat vist i dit. Encara ara, passat mig segle, ens sembla miraculós que tot allò passés, i ens seguim emocionant amb el relat d’una minúscula nau que va fer tot el que va fer, que va transportar tres astronautes impassibles i amb les pulsacions no gaire més alterades del que és normal, que va anar més enllà del cel per tornar i per certificar fins on era capaç d’arribar l’home si s’ho proposava... i si tenia el pressupost per fer-ho.
Apollo 11
Direcció i guió: Todd Miller
Estats Units, 2019
Durada: 90 minuts
Música: Matt Morton
Gènere: Documental
Per commemorar la fita, s’estrenava —just el mateix dia de l’efemèride— el documental Apolo 11, convertit des d’aleshores en una de les pel·lícules amb millor ràtio de públic per còpia, un fet que el porta aquest 26 de juliol a 48 sales més. El secret potser està en la fascinació que encara sentim per aquella petita gran odissea, cada vegada més empolsinada pel temps i pels anys, protagonitzada per homes singulars, obstinats i mentalment granítics; potser perquè, per molt que passi el temps, hi ha qui veu la fita amb la incredulitat de qui nega les evidències o de qui creu en l’obra d’una mà que mou els ressorts del món des de l’ombra; o potser perquè, tal com va ser viscuda al seu dia, és un viatge al·lucinant —impossible un adjectiu millor— que ens remou, que ens imanta, que ens commou des de l’aventura més canònica. Perquè ens posa en la tessitura del tot és possible, i perquè ens fa anar més enllà dels límits establerts pel sentit comú.
Apolo 11 no ensenya res que no sabéssim, però és una experiència visual extraordinària, cuidada fins al darrer detall, explicada amb cura i gust, i sostinguda en un director, Todd Miller, en estat de gràcia. Ell fa possible que ens oblidem que estem veient un documental fet exclusivament amb imatges d’arxiu, tan immersos com estem en els fets i en la pantalla, en un muntatge i ritme extraordinaris. El director s’encarrega que tot això prengui un sentit d’epopeia a través d’imatges inèdites de la mateixa NASA, algunes en 70 mm, digitalitzades per gaudir com un espectacle únic en pantalla gran. En total, més d’11.000 hores d’enregistraments i àudios sense catalogar que ens mostren tot el procés, des de totes les perspectives: el públic que viu l’enlairament com un gran xou a l’estil nord-americà, l’aparell tècnic i humà de Houston, la trucada des del despatx oval del president Nixon, la grandiloqüència, les bromes, els Kennedy, la perspectiva de la tripulació, el so original de les comunicacions internes, les maniobres d’encaix de mòduls, la visió de la immensitat des d’una finestreta.
Un tresor en forma de document, de redescoberta, subratllat per una molt escaient banda sonora de Matt Morton, amb l’afegit musical d’un dels moments més bonics del film, que dona la mesura de la humanitat de l’èpica, del bon sentit de les coses més petites en moments que semblen més grans que la vida. Som al dia 7. “Posem alguna cosa de música”, diuen, a la cabina. “Què us semblen aquestes cintes?”. Un cop la Lluna queda enrere, i gairebé al desenllaç de tot plegat, un reproductor de cassets dona voltes, a gravetat zero. Estirant el fil del so que ens en queda, Todd Miller ens descobreix les notes de Mother Country, de John Stewart. “Why they were just a lot of people doing the best they could”, mentre el muntatge passa d’Armstrong afaitant-se als rostres de Houston. El món al seu lloc, en òrbita. “Oh, mother country, I do love you”.