Al Diccionari General de la Llengua Catalana la paraula fan es classifica sense embuts com a pertanyent a la psicologia, “Partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc”. En canvi, seguidor és un mot de “lèxic comú”. Com que els nostres acadèmics són gent d’ordre la paraula seguidor es defineix com “qui segueix o va al darrere d’algú” i l’exemple d’ús del mot que se’ns proposa no pot ser més acadèmic: “Aristòtil i els seus seguidors”. La història de l’esport no s’entén sense fans, seguidors, hinchas, supporters i altres personatges més o menys pintorescos. No hi ha seguidor del València que ignori, per exemple, que Santiago Cañizares no va poder anar al Mundial de l’any 2002 perquè se li va trencar una ampolla de colònia amb tan mala sort que li va fer un tall en un dit i el van haver d’operar. I tots els seguidors del Llevant saben que són granotes perquè el camp de l’antic Gimnàstic era al costat del Túria. Ser un bon seguidor implica saber molta geografia i molta història.
Sovint es diu que el joc de pilota deriva d’antics rituals practicats pels pobles precolombins de Mesomèrica, no està gens clar si allò era un ritual religiós o si tenia un significat esportiu. Bàsicament, els historiadors consideren que l’invent de la pilota de cuiro correspon als egipcis. A la necròpoli de Beni Hassan, que pertany a l’onzena dinastia (del 2150 al 1990 abans de la nostra era), hi ha esgrafiats que testimonien jocs de pilota entre noies i el Museu Arqueològic de Florència en guarda dues, de cuiro cosit i palla a dins, de dimensions similars a la pilota d’handbol. En la dinastia 25 (segle VII) també van ser els egipcis els inventors de l’ultramarató. La cursa de 100 quilòmetres entre Memfis i l’oasi del Fayum (anar i tornar) que durava aproximadament vuit hores està prou documentada. La va encetar el faraó Taharqua, que va governar Egipte entre el 690 i el 660 aC per comprovar l’entrenament de les seves tropes i des del 2005 torna a ser una de les proves més dures del món. És la “100 Km Pharonic Race” que enguany es correrà el 15 de novembre. L’antecedent de la marató dels grecs —al cap i la fi tan sols 42,3 quilòmetres— cal buscar-lo allí.
Grecs i romans
No està gens clar si hi havia premis en metàl·lic per a les activitats esportives a Egipte, però és segur que n’hi havia a Grècia. Malgrat la llegenda que afirma que els campions olímpics eren mantinguts com herois per les seves ciutats, la veritat és prou més banal. Boxadors i corredors jubilats i amb una certa llegenda formaven companyies que actuaven en l’equivalent a les nostres festes majors, desafiant els joves dels diversos pobles, amb apostes de força doblers. De la mateixa manera que al futbol hi ha campions arruïnats i partits arreglats, també n’hi hagué al món clàssic. A Olímpia s’han desenterrat nombrosos testimonis arqueològics que recorden per a vergonya eterna la manipulació dels resultats i els càstigs infligits als culpables. Segons Pausànies —un contemporani de l’emperador Marc Aureli, al segle II— el primer cas de corrupció esportiva fou el del boxador Eupolos que va subornar els seus rivals per aconseguir el títol a la 72ª olimpíada (492 abans de la nostra era). Quan algú era descobert fent trampa se li imposava una multa i amb l’import s’erigia una estàtua a Zeus on constava el nom de l’esportista trampós. En les curses de velocitat, si un esportista sortia abans del senyal, un jutge anomenat mastigòfor (és a dir, el portador del fuet) administrava en directe unes quantes vergassades al trampós, sembla que entre l’alegria popular.
Les curses de carros
A Roma l’esport per excel·lència eren les curses amb carros de cavalls. Tot i que els romans jugaven al baló —i al trinquet— no coneixien els jocs d’equip. A diferència del que es diu sovint, en els jocs al circ de Roma no hi havia combats de gladiadors, ni mai els gladiadors van ser admesos als jocs olímpics. Els gladiadors —nom que deriva del llatí gladius que vol dir ‘espasa’— no feien ludus (jocs), sinó una altra cosa que s’anomenava munera i el seu representat era un lanista, que, segons les Etimologies d’Isidor de Sevilla, és una paraula d’origen etrusc que significa ‘carnisser’. Els gladiadors —i també les gladiadores, que n’hi havia algunes— lluitaven al fòrum o en un amfiteatre; i tot i que la mort no era habitual, resultava, amb tot, una possibilitat ben òbvia. També els boxadors podien ser vedets; però, igual com els gladiadors, eren sempre esclaus i, en conseqüència, no disposaven de club de fans, ni duraven gaire a primera línia. No hi havia clubs de gladiadors, ni de boxadors, però sí selectes equips de quadrigues, que eren com els equips de fórmula 1 al nostre temps. Els emperadors romans sovint visitaven les instal·lacions esportives del club de la seva preferència i hi havia abonats. Com ara hi ha socis dels clubs de futbol. A l’hipòdrom, s’hi feien negocis com ara a la llotja del Bernabeu o de l’Estadi del Barça. Al circ de Roma, hi cabien fins a 150.000 espectadors, una xifra que cal posar en relació amb el primer aforament de l’estadi de Maracanà al Brasil on, abans de reduir el dit aforament, n’entraven 200.000. La relació entre cultura i esport a Roma era, si fa no fa, com la nostra. Terenci es queixà en un poema perquè el públic abandonava en massa una representació teatral quan sabia que a prop feien boxa o gladiadors.
Els equips de curses de carros tenien veterinaris, metges, intendents i al seu voltant treballaven centenars de persones que amb les apostes i els negocis de marxandatge (perquè cada equip tenia un color i es venia roba amb els colors dels clubs com avui!) feien bons negocis. Els arqueòlegs han recuperat llànties d’oli, medallons i ganivets de butxaca petits en os o en ivori, amb els noms dels genets de moda. Els clubs tenien locals (els blaus, els verds) on sovint anava el bo i millor de l’aristocràcia i fins i tot el mateix emperador. Marcial i Juvenal ens han tramès alguns noms de conductors de quadrigues que eren autèntics herois populars. Al Satiricó, Petroni presenta fins i tot un amo discutint amb els seus esclaus qui era el millor conductor. Ben-Hur, el mític film de William Wyler (1959) té d’històric més del que sembla. Com passa avui entre el Barça i el Madrid, ser de l’equip contrari al preferit per l’emperador podia ser també a Roma un esport de risc. Diocles, el conductor de carros més famós al món antic, va passar per tres dels quatre grans clubs de l’antiga Roma i cada traspàs del genet va moure tanta remor com la dels traspassos dels futbolistes actuals.
‘Tifosi’
Al cap dels segles les coses no han canviat tant. En sentit modern, l’esport neix a Anglaterra a mitjans del segle XIX i correspon al període de la revolució industrial. El concepte de rècord unifica el progrés científic i econòmic amb el progrés esportiu. Tot i que personatges com el baró de Coubertin, fundador dels Jocs Olímpics, estava fascinat per l’edat mitjana i la cavalleria, l’esport va nàixer més vinculat a la fàbrica que als exèrcits, tot i que durant anys la gimnàstica a les escoles era una còpia molt poc original de la formació militar. No va ser fins l’any 1956 que Horst Dassler (Adidas) va fer el primer contracte amb la federació alemanya de futbol, en el que es considera l’origen del màrqueting esportiu.
Cap a 1970 va néixer al futbol italià la cultura ultra, un fruit més dels canvis d’aquells anys de plom. Curiosament, a Itàlia fins a la dècada de 1950 no era el futbol, sinó el ciclisme, l’esport predilecte dels ciutadans i va ser l’Església catòlica la que el va convertir en un instrument privilegiat de la seva actuació pastoral i política. L’any 1945 a Itàlia hi havia menys de mil camps de futbol, que es convertiren en més de 10.000 al cap de quinze anys, la majoria construïts per l’Acció Catòlica. Va ser un polític mític, Giulio Andreotti (Il Divo Giulio), ministre d’interior i responsable també d’esports i turisme en la dècada de 1950, organitzador dels Jocs Olímpics de Roma l’any 1960, qui va obrar el miracle. Un miracle, tot cal dir-ho, amb un rerefons ideològic mai dissimulat. Capellans i patronal van entendre ben aviat que el futbol podia ser una magnífica eina de pacificació social, tal com s’havia mostrat a l’Espanya franquista i a la Rússia soviètica, on el Dynamo de Moscou representava la policia i els oligarques, mentre l’Spartak, de joc més rudimentari, era l’equip dels obrers. La Juventus de Torí, propietat de la família Agnelli (Fiat) i sempre enfrontada al Torino, és un exemple clàssic d’aquesta vinculació entre futbol i política que té el seu exemple màxim en Silvio Berlusconi, president del Milan durant 31 anys (1986-2017). Berlusconi es va vendre el club a un inversor xinès el 2017 a un grup inversor xinès per 740 milions d’euros, més un deute de 220 milions, però no ha pogut aguantar-se les ganes i ara fa un any va comprar un altre club, el Monza, on només poden jugar italians que no portin barba, ni tatuatges.
Va ser a Itàlia on futbol i política es van vincular d’una manera més estreta i sobre aquest model es van constituir els grups d’ultres a l’Estat espanyol. S’apuntaren al futbol italià militants polítics de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, que portaren als estadis les formes de mobilització i d’autoorganització. A diferència del que va passar al Barça o al Madrid, on els grups organitzats han estat descaradament ajudats des de les direccions dels clubs, els tifosi italians han estat sempre autosuficients econòmicament. Encara es recorden a Barcelona fets com l’assassinat d’un radical de l’Espanyol a mans dels Boixos Nois (Barcelona, 13 de gener de 1999) o el cas del líder dels Casuals - Boixos Nois, Ricard Mateo, condemnat diverses vegades per extorquir, traficar amb drogues, apallissar per encàrrec i robar a narcotraficants entre altres foteses. Sobre els Yomus del València i el braç armat dels neonazis poca cosa cal dir. Pedro Cuevas, autor de l’assassinat de Guillem Agulló (1993), Josep Martínez i Sergi Ochando, condemnat per apunyalament el 2008, són alguns dels perles més coneguts d’aquesta organització, on ara destaca Vicente Estruch, més congeut com a l’Alfarrasí —vegeu número 1770—.
“Sense hincha no hi ha futbol” i la suposada cultura de l’esportivitat no és sinó un tòpic per a bones consciències. Les baralles entre els seguidors del Liverpool i el Tottenham a la final de la Champions a Madrid el passat mes de juny no tenien res a envejar a les més brutals enganxades entre “barras braves” argentines. La violència continua essent un element intrínsecament unit al futbol. Hi ha molta psicologia sobre els fanàtics dels equips de futbol. El fenomen va més enllà dels equips de futbol i impregna també les motivacions i les actituds de les persones en altres aspectes de la vida. Que Twitter és gairebé una grada futbolera sembla difícil de rebatre. Durant anys les teories sobre la violència en l’esport han suposat que els ultres eren gent de baixa autoestima i que la forta identificació amb un equip amagava altres mancances emocionals. Però no sembla que es pugui parlar exclusivament de responsabilitats individuals en esports on la dinàmica comunitària és tan forta com en el futbol. •