El PP balear ha començat un llarg camí que cap dels seus dirigents no coneix. La posició en què quedà després de les eleccions autonòmiques, locals i insulars del passat 26 de maig és inèdita en la història autonòmica illenca. Mai el partit conservador no havia tingut tan poc poder institucional durant dos quadriennis seguits, al mateix temps que també pateix oposició a Madrid. Els conservadors baleàrics no estan gens ni mica acostumats a una situació així. Els nervis es deixen sentir i es tradueixen en algunes tímides crítiques en públic cap a la cúpula encapçalada per Biel Company. En privat, les coses són diferents. Sovintegen sopars d’estiu, a Mallorca, en els quals s’intenta fer quallar una mena de moviment alternatiu a l’actual direcció que pugui guanyar un possible congrés extraordinari que podria convocar-se per a la tardor o, si no, l’ordinari que s’hauria de celebrar —si la direcció estatal no l’endarrereix— la primavera vinent.
Moviment crític
La direcció no vol parlar de crisi ni, encara menys, de dimissió de Company. El president de la formació s’irrità molt quan veié publicat l’endemà de les eleccions —al diari Última Hora— que podria retirar-se de la política. Reuní la direcció per dir als seus membres que “ningú em retirarà fins que jo vulgui”. En realitat, però, el que reflectia el diari era el que deien membres de la seva pròpia comissió executiva i, sobretot, del consell regional de la formació, màxim òrgan entre congressos. El mateix Company ja havia confessat a col·laboradors seus el cansament i la decepció que sentia després d’haver perdut Margalida Prohens —que fou la cap de llista al Congrés imposada per Pablo Casado contra el criteri del líder balear, que la volia al seu costat— i del resultat de les eleccions generals. Aquells comicis van ser un vertader trasbals per al PP illenc.
No assolí més que el 17% dels vots, quan el 2016 feu el 35%, el 2015 el 29%, el 2011 el 49%, el 2008 el 45%... I només sumava un trist i únic diputat dels vuit que s’elegien. Un fracàs que deixà tocat Company. Ell confiava que les generals no haguessin estat tan desastroses i que el resultat li permetés almenys mantenir la il·lusió entre la militància i els votants que el 26 de maig tenien alguna cosa a fer, que el PP tenia opcions reals d’assolir el poder a través d’un pacte amb Ciutadans, Vox i, per ventura, el PI. Tanmateix, el 28 d’abril deixà reduïda a una quimera aquella esperança. Durant les quatre setmanes següents Company tingué una actitud que en més d’una ocasió traspuà desesperança. El dia de les votacions va ser molt significatiu pel que fa al seu estat d’ànim que publiqués a Twitter que “jo ja he guanyat, he tingut un net”, un comentari, com a mínim, curiós en qui se suposa que aquell dia esperava tenir prou vots per poder ser elegit president del Govern.
I quan aquella nit es conegueren els resultats, qualsevol ànim que li pogués quedar s’esvaí del tot. El PP assolia la segona posició per primera vegada en unes eleccions autonòmiques des de 1983. Fins aleshores havia guanya tots els comicis al Parlament. El PSOE, però, en aquesta ocasió el desplaçava com a força més votada. El desastre era absolut. A la Cambra perdia quatre dels vint diputats de 2015, i es quedava amb setze. Mai no havia caigut tant. Ja els vint de quatre anys abans foren considerats internament un resultat intolerable —del qual hom acusà, amb raó, José Ramón Bauzà—, així que els setze d’ara eren tan poca cosa que el posaven en una posició molt delicada.
La derrota en escons, però, no era el que més mal feia a Company. Encara pitjor, molt pitjor per a ell era el contrast entre les candidatures del seu partit per illes. La llista electoral del PP al Parlament per Mallorca resultava ser, de bon tros, la més castigada. Justament la que ell encapçalava. Així, a l’illa gran el partit conservador es quedava amb un escàs 20,5% dels vots, mentre que a Menorca ascendia al 26,5% i a Eivissa pujava fins a un espectacular 32,5%. Així que, si bé era cert que el context espanyol perjudicava el PP, les diferències a cada illa indicaven l’existència d’un clar element autòcton que es podia resumir en el fet que Company fracassava personalment.
Per tot això era creïble que decidís dimitir. De fet, tot indica que així ho comunicà a persones molt pròximes, i d’aquí que el diari esmentat ho publiqués. Però, en veure-ho publicat, decidí no llançar la tovallola. De moment, si més no. Així ho comunicà, com s’ha dit, a la comissió executiva. Aleshores els que a Mallorca apuntaven cap a ell com a màxim responsable del desastre electoral començaren a moure’s per forjar una alternativa.
Des de llavors no s’han aturat els contactes entre els més crítics. S’han anant creant dos corrents més o menys identificables. Un dels quals intentà que Carles Simarrro, que recuperà la batllia de Sóller per al PP el maig, fes la passa pública d’anunciar que vol ser president del PP en el pròxim congrés d’abril, però ell s’hi ha negat i ha declarat que és partidari que Company continuï essent el líder. Els seus suports s’estan movent durant l’estiu per analitzar què han de fer. Un altre grup té en Jaime Martínez —exconseller de Turisme en el Govern de Bauzà— el líder que es probable que es postuli com a futur president del partit.
Tant uns com altres consideren que Company està amortitzat i que intenta mantenir-se en el càrrec suportat pel PP eivissenc. El malestar per aquesta actitud del líder es va poder veure en el darrer comitè regional, en què s’havia d’anunciar qui seria el candidat del PP a senador autonòmic elegit pel Parlament balear. Company imposà finalment que fos l’eivissenc José Vicente Marí Bosó, però la diputada de Mallorca Maribel Cabrer s’hi oposà aferrissadament, dient en públic que trobava que el càrrec havia de ser un mallorquí, opinió àmpliament seguida entre la militància conservadora de l’illa més gran. Per una altra banda, hi ha exbatlles que han perdut el poder de resultes de pactes entre l’esquerra i el PI que estan molt enfadats amb Company perquè consideren que “no ha fet tot el que calia” per intentar mantenir les alcaldies a través d’un pacte global amb els regionalistes. Així, per exemple, el cap del PP d’Andratx i exalcalde de la localitat, Jaume Porsell, ha renunciat a tots els càrrecs orgànics que tenia a la direcció local i regional per aquest motiu.
El sector crític que pareix tenir més consistència és el de Martínez. Ell ha declarat a El Mundo-El Día de Baleares que “ara és el moment de fer autocrítica i d’asseure’ns a analitzar per què el PP està a Balears com està, com hem arribat a aquesta situació. I després de fer totes les reflexions que calgui, el que caldrà serà prendre decisions i han de ser preses de forma immediata. El que no té sentir és esperar a la celebració del pròxim congrés” ordinari. És clar, doncs, que aquest sector intentarà provocar un congrés extraordinari durant la pròxima tardor. Però no és gens fàcil que assoleixi l’objectiu. Resultaria estrany que la direcció central en permetés la convocatòria. Cal recordar que fa quatre anys Madrid es negà a les pretensions majoritàries del PP balear de convocar una assemblea extraordinària. Amb menys raó la permetria ara que els que ho podrien demanar no són la majoria.
La situació, en fi, és prou calenta, aquest estiu, al PP balear. El membre del comitè regional —i, entre molts altres càrrecs, antic senador, vicepresident del Govern i president del Parlament— Joan Huguet reconeix, en conversa amb aquest setmanari, que “hi ha malestar amb la direcció, no es pot negar”, però considera que el que ha fet Company, recolzar en el poder del PP eivissenc, “és un moviment lògic, a banda de molt intel·ligent, perquè així li permet tenir estabilitat i tranquil·litat per afrontar aquests pròxims mesos. Ja veurem què passa en el congrés, però ara per ara els eivissencs donen estabilitat a Company”.
Al respecte, atorga molta importància al fet que el líder “ha nomenat portaveu adjunt Antoni Costa, del PP d’Eivissa, un professor universitari d’economia que és un gran valor de futur per al partit”. Huguet entén que “l’actitud de Company generi alguna crítica a Mallorca, però les coses són com són: l’única illa on el PP té poder institucional és Eivissa i per tant això s’ha de notar internament, seria absurd que fos d’una altra manera”. Reconeix el membre del comitè regional que “és vera que en aquests moments hi ha moviments crítics, com els comentats sopars d’estiu a Mallorca, que tenen pretensions de crear una alternativa, però si et soc sincer no veig que tinguin força suficient per fer res a curt termini, és a dir, durant la tardor, perquè Company ara com ara té el suport del PP d’Eivissa i de Menorca, i no hi ha unanimitat en el de Mallorca en contra” del líder. En conseqüència, “en aquests moments no veig capacitat de tombar Company, de fer-lo dimitir a curt termini, si bé amb vista al congrés d’abril pròxim... bé, en una situació com la del nostre partit això és molt de temps, parlem de prop de nou mesos, poden passar moltes coses”.
A parer d’Huguet el futur del PP balear ha de passar “per aprendre dels eivissencs, que durant la legislatura passada optaren per acabar les diferències entre les diverses famílies i remar tots en la mateixa direcció. Si en el pròxim congrés assolim la unitat real i, tenint en compte que el pacte d’esquerres segur que tindrà moltíssimes més dificultats internes que en els darrers quatre anys, les opcions de futur per a nosaltres seran positives”. Seguirà Company al capdavant o caldrà buscar un altre líder i candidat per al 2023? “Si per al congrés falta un món de distància i només són nou mesos, ja et pots imaginar què t’he de contestar: parlar de noms ara per aleshores no té sentit”.