Els crítics

El final de ‘Big Little Lies’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primera temporada va tenir un final d’aquells que salven qualsevol sèrie. La segona temporada ha tingut un final d’aquells que malmet qualsevol sèrie. Irònicament, tots dos finals s’assemblen, ja que són escenes en què les seves protagonistes s’uneixen en un moment de sororitat. Però mentre que el primer ens el vam creure, fent que Big Little Lies esdevingués una icona televisiva del feminisme en ple moviment #metoo, el segon moment és poc versemblant, per no dir que és incoherent amb els personatges. Però anem a pams. La segona temporada es va presentar amb la intenció d’analitzar les conseqüències de la mort d’en Perry. Ràpidament sabem que les protagonistes van decidir mentir per protegir la Bonnie i que han quedat unides per aquesta mentida. En cada episodi hem vist les dificultats que tenien per viure amb el fet d’ocultar la veritat. També hem vist trontollar la seva unió en trobades plenes de retrets. Mantenir-se unides era clau per no ser enxampades per la detectiva que les vigilava, que ha servit a Big Little Lies per mantenir la tensió en absència d’una trama criminal similar a la de la primera temporada. Al final, la detectiva ha tingut un paper testimonial.


 Big Little Lies
Creadors: David E. Kelley i Lianne Moriarty
Repartiment: Nicole Kidman, Reese Witherspoon,
Meryl Streep
Temporades: 2
Plataforma: HBO


A partir de la meitat de la temporada, tota l’acció s’ha centrat en la batalla per la custòdia entre Celeste i Mary Louise. Era una trama potent per tot el que hi havia en joc i perquè permetia explotar la magnífica interpretació del gran fitxatge de la temporada, Meryl Streep. Ha donat moments memorables però, per contra, ha deixat totes les altres trames com a anecdòtiques, especialment a mesura que ens acostàvem al final i tot es concentrava en el duel legal. Precisament el judici ha estat el millor de l’últim episodi, com no podia ser d’una altra manera, tenint en compte les dues actrius que s’hi enfrontaven i que el guionista de la sèrie és David E. Kelley, expert en sèries d’advocats. El guionista no comptava aquest cop amb el suport de la novel·la de Lianne Moriarty i ha acaba recorrent a un territori que coneix bé tot i que és impropi per a la sèrie, que visualment no té res a veure amb el drama legal, sinó més aviat amb el cinema d’autor (malgrat la direcció bicèfala d’enguany després que Andrea Arnold fos apartada en favor de Jean Marc-Vallée, continua tenint un estil singular).

En paral·lel s’ha portat la Bonnie al punt que necessitava confessar. El problema és que, si bé la decisió per part d’ella està justificada, per part de les altres no és versemblant. És difícil creure que algú com la Renata es presentarà a la policia sabent que la declararan còmplice del crim. És difícil de creure que la Celeste arriscarà així la custòdia dels seus fills després d’haver-la guanyat. És difícil de creure que la Jane, mare soltera, s’arrisqui a acabar a la presó deixant el fill en mans dels serveis socials. És difícil creure que una Madeline que acaba de recuperar el seu matrimoni faci això per perdre definitivament la confiança d’ell. La sèrie intenta vendre-ho com un nou moment de sororitat. Però és evident que la unió que tenien era insuficient. “L’amistat és la mentida”, diu la Celeste. Una cosa és protegir a algú en un moment d’alta intensitat i l’altra és prendre la decisió d’acompanyar-lo a confessar sabent que tu també en patiràs les conseqüències. Potser si s’hagués treballat més l’amistat del grup, aquest era un final factible. Però tal com ha anat la temporada, el final no encaixa i no està a l’altura d’un grup d’actrius que ha estat molt per sobre del nivell d’un guió millorable.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.