Natale Rea, o Nat, té la gran limusina que ha llogat aparcada a la vorera i espera Gene Simmons. Rea hauria preferit una Maybach abans que aquesta limusina llarga dels anys noranta, però no sabia quantes persones més portaria Simmons. Té els ulls negres, sempre s’hi pot veure el jove que als anys setanta era un gran fan de la banda de rock Kiss. Avui, acabats de complir els 50, Rea és un home ric, dirigeix una empresa de lloguer de cotxes, ja ha venut la seva cria de cavalls i ara busca altres camps de treball.
I aquí entra en joc el seu ídol de la infantesa. Gene Simmons, cantant de Kiss, visitava Toronto un cap de setmana. Venia des del seu domicili de Beverly Hills per dedicar-se a una activitat que ell anomena “speeddating”.
Concedeix a multimilionaris canadencs només mitja hora, en general, perquè els empresaris convencin aquesta estrella del rock de les seves idees de negoci i llavors, potser, podran guanyar diners junts. A la majoria dels homes rics amb els quals queda Simmons aquest cap de setmana ni tan sols els sona Kiss. Per a ells Simmons és simplement un geni del negoci, com diuen ells, un virtuós del marxandatge modern que ha fet d’una petita banda de Nova York una de les empreses de pop amb més èxit comercial de tots els temps i que, fins i tot, ha superat rècords dels Beatles.
Kiss, per a tot els qui han passat els últims 40 anys fora de la Terra, són els quatre músics vestits com a éssers fantàstics amb les cares pintades. El personatge que Gene Simmons representa a l’escenari s’anomena The Demon. Escup foc i vomita sang i és conegut per la seva llarga llengua que tant li agrada mostrar. Els primers sis mesos de 2019 Kiss feia una gira, segurament l’última, i Simmons, amb 69 anys, tornava a posar-se la disfressa i el maquillatge i a cridar.
Però Kiss és conegut sobretot per un univers molt més enllà de la música: camisetes de Kiss, pinballs de Kiss, targetes de crèdit de Kiss, tuppers de Kiss, taüts de Kiss... Hi ha més de 2.500 llicències per a objectes que tenen a veure amb Kiss. Avui dia, en aquests temps en què els ingressos de la música gravada disminueixen cada vegada més, tots els grups de música facturen una gran quantitat de diners amb l’anomenat marxandatge, però cap banda està al nivell de Kiss. Al món només hi ha una marca que ven encara més coses de marxandatge, i és Star Wars, un altre món de fantasia propi.
Ni tan sols Simmons sembla poder escapar del seu propi marxandatge. Per pagar treu amb un somriure una targeta de crèdit negra de Kiss i l’iPhone el té dins d’una funda, també de Kiss.
Quan entra al fons de la llarga limusina per anar a buscar Nat Rea porta botes de cowboy, pantalons de cuir negres cenyits, una americana de vellut i un quepis amb un emblema de sacs plens de dòlars. Mostra el puny tancat a Rea. Ell dubta un moment i el colpeja amb el seu. Simmons, que té por dels gèrmens i pensa que la majoria estan en les mans dels altres, evita l’estreta de mans.
Simmons recol·loca les cames —fa quasi 1,90—, repassa Nat Rea i li pregunta: “Per què som aquí?”
A Simmons li agrada desequilibrar la gent al principi sent tan directe.
Rea conta que acaba d’adquirir una empresa de lloguer de cotxes.
Oh, no és gaire rock ‘n’ roll.
“Tinc 22.000 treballadors”, diu després.
Això ja li agrada a Simmons. La grandesa, el poder i l’èxit cauen igual de bé pertot arreu, no importa el camp, tant si és en el negoci del rock com en la indústria automobilística. Rea no té els 30 minuts habituals igual que els altres milionaris que han passat abans aquest divendres. Ells esperaven com si estiguessin en una clínica mèdica en diferents sales, mentre Simmons entrava com a doctor sala per sala i escoltava les seves peticions. Rae, en canvi, pot portar-lo amb la limusina al suposadament millor steakhouse de Canadà, al costat del port.
L’advocat Keith Stein també està assegut al cotxe, és una mena de conseller per a Simmons. Stein ha organitzat l’speeddating que comissaria els milionaris per a Simmons. El coneix des de fa 20 anys, diu. “Puc valorar bastant bé amb qui encaixa Gene i ell confia amb mi cegament”, diu Stein.
Simmons ho confirma, però poc abans quasi li haurien sorgit dubtes, quan un home que Stein havia anat a buscar s’havia presentat dient: “Soc el Gene Simmons del món financer canadenc”. Volia organitzar un espectacle amb Kiss per a Cap d’any que es retransmetria arreu del món en els cinemes Imax. Dos milions de dòlars per a Simmons, garantits, potser més, per una tarda de feina. Simmons hi havia dit: “De veritat, he escoltat millors propostes en la meva vida, però amb dos milions podem començar a parlar”.
Des de l’època com a fill d’immigrants a Nova York, Gene Simmons s’ha vist sempre com un home de negocis. Allò d’estrella del rock li va caure en el camí per casualitat. Per a ell Kiss no és una forma d’art, és diversió, un negoci amb el qual es poden fer molts, molts diners amb poc esforç econòmic si se sap, igual que Simmons.
“It’s not all about the money” (“no tot és pels diners”), diu Simmons. Per sort, pensa molta gent, si no seria depriment. Simmons fa una pausa. Llavors diu: “It’s about the money!” (“és pels diners!”).
Només per això Simmons va fer durant anys el seu propi programa reality de televisió, que es va vendre a 84 països. A banda, hi ha els Simmons Records, els Simmons Books i Comics, també és seva la cadena de restaurants Rock & Brews i, fa poc, una llimonada anomenada MoneyBag.
Realment Simmons està aquest cap de setmana a Toronto perquè recentment el van nomenar ambaixador de marca per a un gran fabricant de cànnabis. Una estrella del rock que advoca pel cànnabis, molta gent pensa que li fa joc, però no és així. “Mai no he fumat ni m’he emborratxat”, diu Simmons, “i l’única cosa que em revolta pel nas són els meus dits.”
A Simmons no li interessen els porros, treballa amb el fabricant de cànnabis industrial Invictus únicament perquè a la tardor la venda del cànnabis s’ha legalitzat al Canadà. Simmons i el seu assessor, Keith Stein, no s’equivoquen a suposar que no només s’acaba d’obrir un mercat gegant, sinó que la lliure disponibilitat del cànnabis i el seu ús mèdic canviaran el món.
Per la seva feina com a ambaixador d’Invictus Simmons ha guanyat 2,5 milions de dòlars en efectiu i uns 6,5 milions en accions de l’empresa que a la primavera, quan Simmons va firmar el contracte, tenien un valor de quasi dos dòlars cadascuna.
Al matí havia de presentar-se aquí a Toronto a una mena de conferència d’inversors anomenada MoneyShow per a Invictus. Simmons creu que els bons negocis són, segons m’explica aquest cap de setmana, en els que inverteix considerablement menys diners que els que guanya. En aquest sentit el MoneyShow ha sigut perfecte: per als seus 6,5 milions d’accions només ha hagut de conversar amb un mànager de Hedgefonds mitja hora i donar-li el seu discurs estàndard, un munt d’aforismes i acudits que ja ha provat sovint (el dels dits al nas, també).
Simmons em saluda relativament entusiasta en alemany i em pregunta si vull menjar alguna cosa. Diu que va aprendre alemany durant les gires de Kiss per Alemanya gràcies a les groupies. Així de senzill? Sí. Parla sis idiomes, diu, des de l’hebreu fins al japonès passant per l’alemany.
I com que ja té un alemany davant d’ell, comença a parlar de la seva mare. Ho fa relativament sovint, ja l’havia anomenada en la conversa al MoneyShow responent si de veritat no ha provat mai les drogues. La seva mare, havia contestat, va sobreviure al camp de concentració de Dachau. En vista d’aquesta voluntat de supervivència no s’atreviria a malgastar ni un segon de la seva vida.
Gene Simmons va nàixer el 1949 a Israel com a Chaim Witz, poc després que es creés l’Estat. La mare de Simmons era una jueva hongaresa i va arribar al camp de concentració quan tenia 14 anys. Allí va ser testimoni de com la seva mare i la seva àvia van entrar en la cambra de gas i van ser assassinades. També van matar el seu germà.
Immediatament després de l’alliberament, de tornada a Hongria, va conèixer el pare de Simmons i el 1949 la parella va poder emigrar a Israel. Quan el fill tenia set anys el pare va abandonar la família i dos anys després la mare va emigrar amb Chaim a Nova York; a partir de llavors van viure en una zona pobra de Queens.
El jove va entendre ràpidament que no podria fer molt amb el seu nom, Chaim Witz, en la idea que ell tenia dels EUA. Es va inventar el nom de Gene perquè li sonava molt nord-americà i en un primer moment va adoptar el cognom de la seva mare: Klein, que sonava menys nord-americà. Quan a finals del 1972 va fundar el grup amb el seu amic Stanley Eisen, els dos joves jueus també es van canviar els cognoms, ara serien Gene Simmons i Paul Stanley.
Un fill d’immigrants que, com molts immigrants dels anys cinquanta, “sobrevenerava” els EUA (cosa que avui dia no és necessàriament així entre els immigrants) i que volia ser més nord-americà que els nord-americans. Però com podia ser nord-americà? Guanyant diners, va descobrir. Abraçant tot el que nosaltres avui dia associem al terme pop i tot el que va ser popular als anys seixanta als EUA: des de la Coca-Cola fins als còmics i pel·lícules de superherois, Bubblegum Pop i la imatge sobredimensionada als autocines, passant per McDonald’s i Popsoda. Tots aquests components es troben avui dia en l’obra de Kiss i, encara que aparentment als anys setanta mostrava les característiques d’un grup de música de la contracultura, en el fons era profundament nord-americà.
Potser cal recordar tot això per entendre millor —o sobretot aguantar— el que Gene Simmons explica aquest cap de setmana a Toronto sobre la vida i sobre una existència d’èxit a la Terra.
L’antic fill d’immigrants ara mateix deu haver acumulat un patrimoni de 300 milions de dòlars. Ha aconseguit el seu objectiu.
Llavors, per què se sacrifica a Toronto en un cap de setmana en què durant dos dies queda entre 12 i 14 hores cada dia amb gent desconeguda i escolta els seus romanços de negocis i les seves fanfarronades?
Per exemple, al matí, quan Simmons entra en un celler que el seu conseller ha llogat i recorre sala per sala fins a arribar al seu públic, hi està assegut el ja anomenat inversor que es presenta com el “Gene Simmons del món financer canadenc”, que beu algunes copes de vi i pega crits.
Hi ha una famosa entrevista amb Kiss de la televisió nord-americana de l’any 1979 en què aparentment el guitarrista Ace Frehley estava col·locat i interrompia contínuament la conversació amb esbufecs forts. És molt curiós observar pel maquillatge com l’abstinent Simmons està a punt d’explotar a causa del comportament del seu company. L’odia. La seva mare va sobreviure al camp de concentració. Però aquí, a Toronto, ell tranquil·litza l’inversor una vegada i una altra quasi afectuosament, no ha de fer-se l’important, li passa la mà pels muscles i interromp el seu discurs amb frases com “Let’s go back and make some money” (“tornem-hi i fem diners”).
És esgotador, i quan al final d’aquest marató de dos dies pregunto per què ho fa quan podria fer alguna cosa d’agradable, escriure una nova cançó per a Kiss, per exemple, una burrada com “I Was Made for Loving You” o “Shout It out Loud”, que ell té suficients diners per a ell i per als seus dos fills per sempre, diu que “al principi hi ha uns quants anys de la teva vida en què pots escriure cançons, i quan el do ja no hi és, ja no hi és. I quant als diners, com si no en tingués ja prou: aquesta és simplement la pregunta d’un home pobre”.
Perquè no es tracta només dels diners, sinó del sentit de la vida i per a Gene Simmons és “the hunt”. La caça, constantment. Una analogia que no ha parat d’aplicar en tot el cap de setmana. Tracta sobre un ratolí dins d’un laberint que ha de trobar el formatge. Gene Simmons, cantant i baixista de Kiss, sempre busca el camí directe fins al formatge.
“I jo sempre li dono a Gene nous laberints, nous camps de treball d’on podem agafar alguna cosa”, diu Keith Stein, el conseller. Després del cànnabis, ara, doncs, la indústria de lloguers de cotxes, why not.
Nat Rea, el proveïdor de cotxes de la limusina, ha portat Simmons i el seguici a l’steakhouse i el primer que hi ha fet ha sigut acompanyar tot el grup dins de la cuina, on el cuiner en cap havia de presentar les seves millors peces de carn i el peix més fresc a Rea i Simmons.
Després, però, Simmons només menja creïlles fregides. Els altres milionaris han demanat amanida. Rea ha cridat el sommelier perquè Simmons pugui demanar-se una Coca-cola light, però al final demanen vi car, blanc i negre. Rea conta històries sobre els cavalls de curses i els sementals que tenia i sobre com els ensinistrava. Està relativament gros, és difícil d’imaginar-lo muntat en un cavall de carreres. Un jove de deu anys hi entra. Will, que està de visita a casa de Keith Stein, el conseller, i la seva família, també demana creïlles fregides.
L’última parada d’aquesta tarda és el Coca-Cola Coliseum. Allí es juga la copa Davis de tennis, Canadà contra Holanda. Un promotor de tennis i antic entrenador, que avui dia regenta casinos i vol parlar d’aquest tema amb Simmons, ens ha convidat.
Gene Simmons està assegut a la primera fila just al costat de la pista, sota els focus i amb ulleres de sol i sembla una mica un mort vivent que va descomponent-se a poc a poc. Són les deu de la nit i ja portem per fora dotze hores, Simmons ha tingut almenys unes vint reunions de negocis. En el trajecte fins aquí afirmava que ja veu a l’horitzó alguns tractes bons. Convidarà alguns empresaris a la seva casa de Beverly Hills.
Però només vol atreure la gent al seu museu de Kiss privat, havia dit després el conseller Stein. Alguns de nosaltres caiem de son mentre les pilotes de tennis volen per davant de nosaltres a 120 per hora.
Gene Simmons està content. “És difícil no fer diners, però”, xiuxiueja. Aquest cap de setmana es deuen haver tret entre 10 i 20 milions de dòlars, calcula.
Al final, en la llarga limusina de camí de tornada al Ritz-Carlton, Nat Rea es treu el mòbil, busca per Google vídeos de Kiss, els grans hits, Gene Simmons disfressat de The Demon dalt de l’escenari... Les cançons ressonen dins del vehicle, a fora veiem Toronto de nit, Rea canta. Per damunt de la seva música, Gene descansa per fer una becadeta.
Traducció de Mar Sanfèlix