De nit, quan el cel és clar, es pot entreveure fins a on porta el pont. Enllà de la badia, els núvols brillen taronges, il·luminats per la ciutat de Hong Kong, de set milions d’habitants, rere l’horitzó. Un tros més cap al nord, un segon centelleig: la metròpoli d’alta tecnologia de Shenzhen, de tretze milions d’habitants. I encara més enllà una tercera i una quarta llum al cel: Dongguan, de vuit milions d’habitants i Guangzhou, de quinze.
En la calitja de la llum diürna el pont Hong Kong-Zhuhai-Macau, la construcció monumental més recent de la Xina moderna, sembla que s’acabi en algun lloc a alta mar. En realitat, uneix el final del delta del riu Perla, l’aglomeració urbana més gran del món. El pont recorre 55 quilòmetres per damunt del mar. Es preveu que aguanti durant 120 anys i que resisteixi als tifons: el monument d’una potència mundial en auge.
Aquí, al sud del país, va començar fa quaranta anys el miracle econòmic de la Xina, els pobles es van convertir en ciutats i les ciutats en metròpolis. En aquesta regió, el 1980 hi vivien uns setze milions d’habitants, avui dia en són més de setanta. En una superfície més petita que la de Lituània, s’obtenen uns resultats econòmics que pràcticament es corresponen als de Rússia. Si el delta del riu Perla fos un Estat, s’hauria d’incloure en el grup de les vint economies més grans del món.
Però això no sacia l’ambició de Pequín. Al febrer el Partit Comunista va anunciar el pla d’ampliar el delta per convertir-lo en una ciutat de ciutats que rivalitzi amb les grans metròpolis en potència econòmica i modernitat, amb Tòquio, Chicago o la Bay Area, l’àrea de la badia de San Francisco, de la qual el projecte xinès ha agafat el nom: Greater Bay Area, la gran badia del riu Perla.
Chen Yalei prové del nord del delta, de Guangzhou, capital de província abans anomenada Canton. Tenia quinze anys quan, el 1993, va marxar per primer cop de la Xina i va viatjar a Hong Kong amb un grup de persones amb molt de talent per participar en un concurs de matemàtiques. “Allò em va semblar irreal”, diu. “Tot era molt civilitzat, molt net, fins i tot semblava que hi fes més bon temps que a la Xina continental. Era un altre món”.
Ara Chen Yalei té 41 anys, viu a Hong Kong, on treballa d’agent financer, i viatja regularment entre ciutats del riu Perla i per tota la Xina: “Ara Hong Kong em sembla petit, passat de moda i car. Shenzhen, en canvi, s’assembla a Xangai”.
El progrés econòmic i tecnològic més enllà de la frontera desencadena un remolí del qual Hong Kong, que durant dècades s’havia percebut com a superior, no es podrà escapar, creu Chen. “I també perdran importància altres ciutats del delta quan tota la zona creixi en conjunt. Per a la Xina la Greater Bay Area és una gran oportunitat”.
Al govern xinès li agrada idear grans projectes. Però no tots s’acaben fent realitat: el repartiment, previst des de fa temps, de les obligacions de la capital, Pequín, col·lapsada de gent, a les ciutats veïnes es va ajornant. La zona de lliure comerç de Xangai, anunciada el 2013, no atreu tants inversors com s’esperava. A la ciutat portuària de Tianjin, on un barri s’havia de convertir en el “Manhattan xinès”, l’arribada de gent es fa pregar i no s’acaben d’omplir totes les noves torres.
Per contra, altres projectes que al principi semblen grotescament sobredimensionats, com el projecte milionari de la Nova Ruta de la Seda, avancen més de pressa del que a Occident a molts els sembla adequat. És possible que la Xina erigeixi a la riba del riu Perla un nou tipus de metròpoli del segle XXI, igual que Nova York va marcar el segle XX o París el XIX?
Actualment, les nou ciutats de la terra ferma xinesa i les dues zones administratives especials de Hong Kong i Macau formen un conjunt urbà únic: Shenzhen ha crescut fins a convertir-se en un centre d’investigació que fa la competència a Silicon Valley. De l’àrea a l’entorn de la ciutat industrial de Dongguan en surten un de cada tres pantalons texans, i de Foshan més de la meitat de les neveres i els aires condicionats produïts a tot el món. Hong Kong és el centre financer més important de l’Àsia i Macau la ciutat més gran del món del negoci del joc. Els seus ingressos sextupliquen els de Las Vegas.
Però la Xina està en una etapa de canvis profunds, i la rivalitat política i econòmica amb els EUA força el país a reorientar el seu model de negoci: la Xina no pot continuar sent només la “fàbrica del món”. Les seves empreses han de ser més productives, més eficients i més competitives. Per a això necessiten un millor accés als coneixements tècnics i als mercats financers mundials.
Això suscita grans preguntes als planificadors de Pequín: la Xina continental i les dues excolònies, retornades a la Xina el 1997 i el 1999, no tan sols es distingeixen perquè condueixen per la dreta i per l’esquerra. També tenen tradicions administratives, jurídiques i fiscals diferents. A Hong Kong i Macau hi ha lliure circulació de capital i llibertat de premsa, mentre que a la Xina hi ha control de capitals i censura.
Encara més grans són les diferències socials. A Hong Kong, com han demostrat clarament les marxes de protesta de les últimes setmanes, hi ha un jovent segur de si mateix que empeny perquè es facin reformes democràtiques. A la Xina continental hi viu una generació jove no pas menys segura de si mateixa, ben formada, amb coneixements digitals, però que fins ara ha estat més interessada en l’ascens social que en la participació política o la protecció de dades.
“És dur per als joves de Hong Kong”, diu l’agent financer Chen, “però per a moltes feines ja hi ha persones com a mínim tan qualificades com ells procedents de la terra ferma”.
Es poden unir aquests dos sistemes, aquestes dues societats? Com s’ha d’organitzar la competició entre les onze ciutats sense que algunes, sobretot les dues zones administratives especials, hi perdin i un dia siguin indistingibles de la Xina?
Les ciutats d’Europa i l’Amèrica del nord en bona mesura ja estan construïdes, i habitualment estan estancades quant a població. En països com l’Índia, el Pakistan, Nigèria o les Filipines, en canvi, la urbanització avança a un bon ritme. Què poden aprendre de la Xina? És raonable agrupar una aglomeració de gairebé setanta milions de persones en un tot o, ateses les dimensions, fins i tot la Xina, obsessionada amb els seus plans, toparà amb els seus límits?
Shenzhen: «Era terrible, però les sensacions eren magnífiques»
Són les 9.30 a Shenzhen, fa una temperatura de 23,4 graus, la qualitat de l’aire és de 34 micrograms de partícules en suspensió per metre cúbic, una mica per sobre del valor límit. El trànsit circula a una velocitat mitjana de 29,3 quilòmetres per hora, gens malament per a aquesta hora del dia. Ara al districte de Longgang hi ha 4,296 milions de persones; a dos quarts de deu els valors més alts es troben en quatre nusos que en un mapa en temps real centellegen en groc i vermell, mentre que la resta del barri apareix en verd i negre.
Tots aquests paràmetres —i centenars més— es poden veure en un monitor gran com el d’un cinema a l’Smart Center de l’oficina del districte de Longgang. Cada minut arriben noves informacions: a les 8.23 s’ha detectat un venedor de carrer sense autorització; a les 8.59 unes deixalles dipositades il·legalment; a les 9.01 una acumulació sospitosa de residus voluminosos.
Longgang és un dels barris més moderns de la Xina. Aquí hi ha fanals als carrers i als parcs que ajusten la lluminositat segons el nombre de cotxes i vianants. Hi ha papereres amb sensors que no són buidades pel personal de neteja fins que estan plenes.
Al mateix temps Longgang està sota una vigilància permanent. La primavera del 2017 una parella va denunciar que el seu fill Xuanxuan, de tres anys, havia estat segrestat. Una càmera de seguretat havia enregistrat l’escena, i la policia va necessitar exactament dos segons per identificar la segrestadora per reconeixement facial. Poc després van trobar la delinqüent i la criatura en un tren.
A l’Smart Center hi conflueixen dades d’imatges, de trànsit i de moviment procedents de centenars de milers de càmeres i aparells mòbils. La primera meitat del 2017 el nombre de robatoris va reduir-se a Longgang més de la meitat. Actualment, diu un treballador, en un 85% de les denúncies es recorre a dades de l’Smart Center per aclarir els fets, des de delictes de trànsit fins a robatoris de carteristes. Pràcticament cada racó de l’espai públic està il·luminat.
Tenen la seu a Shenzhen l’empresa digital Tencent, el proveïdor d’equipament Huawei i el gegant de les bateries BYD, a més de milers de start-ups. Algunes d’aquestes empreses dominen barris sencers: moderns gratacels i façanes de vidre separats per amples avingudes.
L’ascens de Shenzhen va començar als anys vuitanta amb la política d’obertura del reformista Deng Xiaoping; ara la producció econòmica de Shenzhen supera la de Hong Kong. La ciutat és un model per a moltes ciutats xineses, ja que ni a Pequín ni a Xangai els planificadors no actuen tan de pressa com aquí. Fa pocs anys el govern municipal va decidir transformar els 22.000 taxis de la ciutat en vehicles elèctrics. A començament del 2019 es va acabar la transformació: Shenzhen és una ciutat més silenciosa i neta.
Per a les ciutats veïnes del delta del riu Perla, Shenzhen no és només un exemple a seguir sinó també una ciutat competidora. La ciutat està construint línies de metro i parcs industrials i fa propaganda arreu del món per atreure talent. Això la fa atractiva i cara.
“Hem arribat a un punt dolorós”, diu Eric Pan, de 36 anys. Aquest creador de la província de Sichuan té el que s’anomena un maker space, una incubadora per a enginyers de maquinari i de programari amb sucursals a Silicon Valley, a Tòquio i des de fa poc a Berlín. “Fins ara Shenzhen ha viscut dels seus trajectes curts, de la fortalesa de les sinergies”, diu Pan. “Tenies una idea i a l’altre costat del carrer hi havia la fàbrica que la podia produir en sèrie”.
Fa quinze anys, quan va arribar a Shenzhen, hi va trobar un caos creatiu. “Era terrible, però les sensacions eren magnífiques”. Com més ben organitzada està la ciutat, diu Pan, com més eficient i rica es torna, més alts són els lloguers.
A l’octubre Pan va decidir obrir una nova sucursal a la ciutat veïna de Dongguan, que fa uns quants anys encara tenia mala fama per les empreses tèxtils amb sous baixos i per les fàbriques de sabates. Aquelles empreses, que fa dècades eren a Hong Kong, després van traslladar-se a Shenzhen i finalment a Dongguan, ara s’estan desplaçant a Birmània i Bangla Desh. A Dongguan alguns lloguers són només una cinquena part que els de Shenzhen, i allà és on ara van les petites empreses intel·ligents.
Evidentment, Pan valora la qualitat de vida de Shenzhen, l’aeroport futurista amb connexions directes a la costa oest dels EUA i la proximitat a Hong Kong. Però la veritable ciutat del futur, diu Pan, al delta del riu Perla és Dongguan, una ciutat sense centre, un erm industrial en canvi estructural, un lloc on encara passen coses sorprenents. Ell no és urbanista, diu Pan, però si hagués de donar un consell a l’estrateg de Greater Bay Area, seria aquest: “No exagereu amb aquest projecte”.
Guangzhou: un Brexit a l’inrevés
Guangzhou, capital de província, es troba a uns 140 quilòmetres de Shenzhen tirant riu amunt. Amb cotxe es triga unes dues hores, amb el tren d’alta velocitat es redueix a una distància de metro, exactament 36 minuts. A les persones que, com el financer Chen Yalei, sempre van justes de temps no els agrada el trajecte. L’estació del tren exprés els sembla massa lluny del centre: el trajecte fins al centre dura més que anar de costat a costat del delta.
Gairebé totes les estacions de la xarxa d’alta velocitat, començada el 2008 i que aviat tindrà 30.000 quilòmetres, es troben a la perifèria de les ciutats xineses. Això és volgut: al costat de les estacions s’hi han de formar nous barris i nous llocs de treball. Això és bo per a les generacions futures, però dolent per a la gent d’ara.
“Evidentment que seria més còmode; la nova estació també s’ha construït al mig de la ciutat”, diu Ma Xiangming, de 57 anys, cap de planificació urbanística de la província de Guangdong. No fa gaire va ser a Frankfurt: “Allò és una ciutat en què les distàncies són adequades”.
Però el seu país no està tan avançat, afirma, ni tan sols al delta del riu Perla. Ma dibuixa un mapa de la Xina i divideix el país en tres zones: “Oest, centre i est: pobre, més ric i ric”. A la punta sud-est hi ha la Greater Bay Area, la regió més rica de totes. I encara s’ha d’enriquir més i ha de fer augmentar el benestar a les zones interiors.
En el fons cada ciutat és qui sap més bé què és bo per a ella i els seus ciutadans, diu Ma, on cal construir una nova zona residencial o un polígon industrial. Però a la Xina les coses no funcionen així. “Aquí mana el govern central, i decideix fer grans projectes”. A vegades poden passar “molts anys” fins que es revela la saviesa de Pequín. De les paraules de Ma s’infereix respecte i un deix de resignació: Pequín no fa plans per al present ni per a l’individu. Pequín fa plans per al futur i per a les masses.
I ara Pequín també fa plans per al món. Chen Guanghan, de 64 anys, ha arribat de Tòquio al matí i al vespre agafa un avió cap a Singapur. També ha visitat Nova York, San Francisco i ciutats europees en la seva missió Greater Bay. En quaranta anys fent d’economista, diu, no havia viatjat mai tant.
Chen assessora el govern sobre com poden fer créixer alhora la Xina continental, Hong Kong i Macau econòmicament. El que s’imagina després dels seus viatges és una mena de Brexit a l’inrevés: entrellaçar tres complexos sistemes fiscals, jurídics i duaners, la integració d’una base financera mundial i d’una ciutat dedicada al joc en una única economia nacional.
“Els problemes d’aquesta mena només els coneix la Unió Europea”, diu Chen. “Persones, mercaderies, informació: a Hong Kong i Macau tot circula lliurement, però a la Xina continental està tot regulat”. A Macau l’impost sobre la renda és d’un 12%, a Hong Kong un 15% i “a la Xina arriba fins al 45%”. Només matricular un cotxe que pugui circular en una de les zones administratives especials i també a la terra ferma avui dia costa una fortuna.
Això generaria molta feina, i suposadament també molts nous llocs de feina en les tres administracions. I, segons el que preveu Chen, entre un 7% i un 8% de creixement els pròxims deu anys, la qual cosa seria més que a la Xina i Macau i més del doble que avui dia a Hong Kong. Sobretot els ciutadans de Hong Kong es beneficiarien de la Greater Bay Area: “Els hongkonguesos, perquè la seva economia fa figa, i la gent de Macau, perquè pateixen per l’escassetat d’espai i l’alt preu dels lloguers”.
Macau: la nova prohibició
Low Hon Man va convèncer la seva dona i senzillament va nedar amb ella fins a l’altra banda. Tenia 20 anys, vivia en un poblet de la Xina continental i volia marxar de la Xina tan de pressa com pogués. Així és com va arribar a Macau fa exactament quaranta anys.
El contrast era aclaparador, encara avui es percep una mica. A una banda la pobríssima Xina que havia deixat Mao Zedong; a l’altra, Macau, paradís dels tafurs, aleshores un “territori sota administració portuguesa”, avui zona administrativa especial xinesa plena a rebentar. En uns trenta quilòmetres quadrats viuen 670.000 persones. Com si fossin grans sitges, s’alcen torres de pisos de finestres petites i les masses volten pels carrerons foscos i estrets.
Però Low Hon Man no s’ha penedit mai de la seva decisió. Els seus fills van créixer amb un benestar cada cop més alt a Macau i treballen en un casino. Ell es va acostant a la jubilació en un taxi que com la majoria dels taxis de Macau està pintat de negre i sembla un cotxe patrulla americà. “Allà treballa el meu fill!”, crida orgullós en passar per l’hotel Wynn Palace, un dels barrocs palaus del joc erigits a Macau per inversors nord-americans.
Els diners dels casinos són tan lucratius que han convertit Macau en el lloc amb els ingressos més alts per càpita del món. Un cop l’any el govern reparteix una paga a tots els habitants. L’últim abonament de Low Hon Man es corresponia pràcticament al sou d’un mes.
“Els diners provenen dels jugadors, i entre un 70% i un 80% són de la Xina”, diu Nuno Santos, de 37 anys. Santos, un dels pocs de la seva generació que encara parla portuguès, va ser policia al departament anticorrupció. Ara treballa per a una empresa de casinos, en el departament Risc i Investigacions, com diu a la seva targeta de visita.
A la Xina hi ha controls de capital, oficialment cada ciutadà per regla general només pot treure cada any l’equivalent de 50.000 dòlars. A la Xina continental el joc està prohibit, i en conseqüència molts xinesos s’empesquen qualsevol cosa per portar a l’estranger diners per vies oficioses. “Ho intenten per tots els mitjans”, diu Nuno Santos. “Quan encara es pagava amb targeta, entraven de contraban màquines de lectura de targetes de crèdit registrades a la Xina. Des que paguen gairebé exclusivament amb aplicacions per a mòbil, seguim la pista de les estafes per internet”. L’ascens de la Xina ha provocat una nova forma de prohibició, però en comptes d’alcohol es trafica amb diners.
La ciutat de Macau no depèn només políticament de Pequín, sinó també econòmicament: quan fa cinc anys el cap d’Estat xinès, Xi Jinping, va posar en marxa una campanya contra els quadres del partit corruptes, a Macau es van enfonsar dràsticament els ingressos. Actualment s’han tornat a recuperar. Si bé Pequín encara tolera els jocs d’atzar, fa pressió a Macau perquè en el futur se centri més en el turisme familiar i de luxe: centres comercials en comptes de casinos, zoos i parcs d’atraccions en comptes de taules per jugar a la ruleta.
Com a mínim tant com Macau ha canviat la Xina des que fa quaranta anys Low Hon Man va travessar nedant un trosset del riu Perla. Low viatja sovint a visitar els seus parents de la terra ferma. A la primera visita, explica Low, va quedar realment “astorat” pel benestar que havia arribat fins al seu poble. “Allà ara la gent corrent construeix cases de tres i quatre pisos! Són tan rics com jo!”.
L’auge econòmic a la Xina continental és tan massiu, diu Low, que al final Macau no ho podrà resistir. “La majoria de nosaltres ens hem conformat. A Hong Kong les coses són diferents”.
Hong Kong: «Un país i un sistema i mig»
A Victoria Harbour, el port de Hong Kong, a la primavera un home mort flotava a l’aigua: era una escultura enorme de l’artista nord-americà Kaws, una barreja entre Micky Mouse i el ninot de Michelin, amb els ulls tancats i els braços i les cames immòbils i estirats.
No calia ser cap activista polític per entendre l’obra com un símbol de Hong Kong, l’orgullosa ciutat del delta del riu Perla, que per als xinesos sempre ha estat un símbol de capacitat empresarial, productivitat i qualitat de vida; un avantatge, però, que des de fa anys va disminuint. Un sentiment de resignació, d’entumiment, s’havia imposat a Hong Kong.
Fa gairebé sis setmanes aquell entumiment es va transformar en el contrari. Hong Kong va ser presa d’una nova energia, desencadenada pel projecte del govern d’aprovar una llei que permetria a les autoritats extradir persones de Hong Kong a la Xina. Des de llavors centenars de persones han sortit als carrers per manifestar-se contra el projecte. No volen que la seva ciutat acabi al riu Perla com un cadàver.
El líder estudiantil Joshua Wong, de 22 anys, un dels activistes polítics més destacats de la ciutat, va passar l’inici del moviment de protesta a la presó. Ara ja torna a estar en llibertat, i està decidit a lluitar per l’autonomia de la seva ciutat. Quan el 1997 el Regne Unit va retornar Hong Kong a la Xina, Pequín va prometre que a partir d’aleshores només hi hauria “una Xina”, però que el sistema administratiu i econòmic de l’excolònia britànica quedaria intacte durant com a mínim 150 anys. “Un país, dos sistemes”, aquesta era la garantia.
“En realitat avui dia tenim un país i només un sistema i mig”, diu Wong. El nombre d’immigrants de la Xina continental augmenta, cada cop arriba més “capital roig” de la Xina a la ciutat i el xinès estàndard substitueix el cantonès, la llengua parlada a Hong Kong. “Aquí alguns dels amics de Pequín ja no parlen de nosaltres com a hongkonguesos. Per a ells només hi ha habitants de la Greater Bay Area”.
Wong és un opositor decidit de la iniciativa Greater Bay, per a ell això ataca el nucli del que és Hong Kong: l’autonomia econòmica de la ciutat; i el requisit perquè això sigui possible: la justícia independent, que encara es basa en el dret britànic.
En la lluita contra aquesta justícia, el moviment de protesta ha aconseguit un primer èxit. Després que la justícia suspengués la llei, la setmana passada la cap del govern de Hong Kong, Carrie Lam, va declarar que la controvertida llei d’extradició era “morta”.
Joshua Wong no en té prou amb aquesta afirmació: “Ningú pot garantir que el govern no la torni a treure del calaix”. Per això la resistència i la lluita política continuaran.
Desafiar el govern xinès amaga, però, un perill: Pequín no es decidirà temeràriament a incomplir les seves garanties i vincular Hong Kong completament a la Xina abans del venciment de l’àmplia autonomia, limitada a cinquanta anys. Però tampoc no es pot descartar.
Joshua Wong no es fa il·lusions quant al pol d’atracció que està desenvolupant la Xina al riu Perla. Ell es fixa en la velocitat amb què ciutats com Shenzhen estan avançant Hong Kong: “Però el futur de la ciutat i el seu reconeixement internacional es decidiran indubtablement en el camp de l’economia”.
I en aquest àmbit, diu Wong, les perspectives de Hong Kong possiblement són millors del que sembla. La guerra comercial de la Xina amb els EUA, la seva competència amb la UE, el finançament de la Nova Ruta de la Seda: Pequín necessita Hong Kong com un centre financer autònom internacional que li doni llibertat de moviments per actuar globalment i influir en els mercats més enllà de la seva economia planificada.
L’ambició de la Xina i les normatives del capitalisme financer mundial com a salvació per a Hong Kong? És una idea peculiar, però potser és la millor opció per a Hong Kong per no convertir-se en una ciutat més de la Xina.
Pequín, diu l’agent financer Chen Yalei, fa a les ciutats de la Greater Bay Area una oferta que no podran rebutjar. “Evidentment, els pesos es desplaçaran, algunes d’aquestes ciutats perdran importància i d’altres en guanyaran”. Però Hong Kong continuarà sent irrenunciable com una autoritat “a part”, com la base financera del delta del riu Perla i com la porta de la Xina al món.
I després? “A Shenzhen el reformista Deng Xiaoping s’hi va fer construir un monument, i el seu successor, Jian Zemin, un a Xangai”, explica Chen Yalei. “La Greater Bay Area és el projecte amb què el president Xi Jinping vol passar a la història”.
Traducció d’Arnau Figueras