«Faig pensar el lector, si no ho entén no és el meu problema»

—Vostè ha traduït i ha estat traduït, també. Com sorgeix el projecte de Magrana - Granada?
—Lola Andrés ja havia traduït Atlas, el llibre que vaig fer amb Pere Salinas. Ella és una escriptora en castellà i català que ja havia publicat en Amargord i llavors em va proposar presentar la traducció de Magrana [Publicat el 2004 per Brosquil]. Jo volia que el llibre es reedités, però no hi havia manera. I aquesta era una bona opció, una edició bilingüe que ampliava el mercat. 

—La versió en castellà conserva al meu parer la musicalitat de l’original. S’ha vist reconegut en el text en castellà?
—M’hi he reconegut. I, de fet, el dia de la presentació a la Llibreria Ramon Llull, la gent deia el mateix. Quan Lola llegia els poemes els donava una certa cadència molt semblant a l’original, podien haver estat poemes escrits en castellà, no es notava que era una traducció. De vegades s’aconsegueix, en altres ocasions és impossible. Lola ha fet un gran treball d’acostament a l’original.

—Temàticament i formal és un llibre divers, sense ser dispers. Hi ha la crítica social, les connexions habituals amb l’art... I més coses.
—Sí, de fet això té a veure amb el títol: una magrana està formada per diferents grans, com el meu cap, on habiten diferents visions. Magrana no és el mateix tipus de projecte que La nit transeünt, és el resultat de poemes en prosa que havia escrit anteriorment i que insinuaven un camí.

—Un lector no iniciat tindria una visió bastant completa del Joan Navarro poeta amb aquest llibre?
—Magrana i, tal vegada, La nit transeünt, són els meus llibres menys concentrats. Hi ha altres llibres com A deslloc, que són difícils perquè la seua confecció és difícil i la voluntat és la dificultat. En canvi, aquests poemes faciliten la seua traducció i entrar en ells. La qüestió és donar al lector una porta per entrar-hi.

—Estic pensant en un vers molt significatiu: “L’odi s’incrusta al cor com el nacre d’un missal de la primera comunió”. Hi ha una voluntat de comunicació amb el lector.
—L’autor no n’és conscient quan ho escriu, creu que la peça és important per al text i la plantifica. Jo no pense en el lector, faig pensar el lector. Si no ho entén no és el meu problema.

—La nit transeünt és un llibre més compacte, més homogeni. I segurament connecta millor amb el conjunt de la seua obra.
—Sense Magrana, La nit transeünt no existiria. És un llibre molt social, que fa referència a les migracions, al comportament d’Europa, al cinisme de tots i als temes recurrents de la soledat, el sentit de la vida, la por a perdre la memòria... Tics que apareixen en molts poemes i molts llibres.

—Hi ha un fragment que crec que resumeix la seua manera d’escriure: “El curs d’aquest discurs sincopat, desunit, interromput, mogut pel desig, inconclús, despullat, fosc”.
—De vegades, el discurs és sincopat perquè passa d’un tema a un altre sense deixar al lector que s’agafe d’algun lloc. L’escriptura l’has de dominar, però sí que hi ha un tret característic meu que és l’ús limitat dels verbs, fer flaixos, no només d’imatges, també de conceptes. És un discurs que sempre diu el mateix, mostra l’experiència, elements biogràfics que es posen en el text per acompanyar-me en el soliloqui. El que jo he fet sempre és donar indicis i que cadascú conforme el seu text... Estava rellegint unes conferències d’Arnau Pons sobre la traducció de Paul Celan en les quals es preguntava quins elements biogràfics portaven l’escriptor a fer uns versos determinats. Pons diu que hi ha un text i hi ha una lectura. Jo mire el poema des d’una altra òptica: ningú pot arribar a descobrir per què es va escriure un vers i no un altre. No espere que el lector descobrisca cap clau ni cap secret.

—Però el que diu Pons té sentit: en una traducció el sentit d’un verb pot canviar en funció d’un tret biogràfic.
—Clar, no dic que no siga pertinent el que diu, el que fa Pons és brutal i l’admire molt. Però en el meu cas —no vull comparar-me amb Celan— l’anècdota biogràfica no és important. En tot cas, si faig una lectura en públic, de vegades conte l’anècdota abans de llegir el poema perquè l’oïdor no es perda.

—El llibre està farcit de jocs, com ara una mena de diàleg in absentia amb Rilke, de qui fa una citació, “La soledat és com una pluja”, i, pàgines després, li contesta: “De vegades, Rainer, la soledat és com una pluja que ens abandona”.
—Teresa Pasqual deia que jo no tenia vergonya [somriu] perquè els parlava de tu a Wittgenstein, a Rilke... No és perquè els considere com a iguals, no és això, sinó per dessacralitzar-los, per dir que estàs a prop del que diuen i vols que t’acompanyen en el text.

—Totes les composicions s’encapçalen amb una cita. M’ha semblat generós que haja inclòs poetes joves com Pere Ciscar, Anna Gual, Rubén Luzón...
—Generós, per què?

—No sempre hi ha aquest reconeixement dels autors consagrats als joves.
—És per reconèixer el seu treball. I perquè el vers el trobe adient al text. En els joves valors hi ha de tot, com en els vells. Si no parlen massa de sang i fetge, m’enganxen. Això ja ho feia jo en Grills esmolen ganivets a trenc de por, està passat de moda, però sembla que és cíclic.

—També m’ha semblat bonic que dedique la darrera composició, “Cal·ligrafia del fred”, a Salvador Jàfer, company seu de generació. Tanca el cercle.
—No era la intenció. És curiós, perquè parlant l’altre dia amb Maria Antònia Cavanilles, el que li agradava eren les darreres paraules del poema...

—Ho deixava per al final: “Tot és silenci dins el clot: tot és paraula”.
—Ella deia que això li donava cos al llibre, una cloenda que resumia tot el que s’havia dit abans. Coincidim [Riures].