“El que jo faig és viatjar pel món, beure cervesa i fer música amb els meus amic: aquesta mena de coses són les que et mantenen jove. Hi ha moltes bandes que ho fan. L’any passat vaig anar a veure els Stones i enguany tal vegada els veuré una altra vegada. Hi ha diversos grups, però ells són l’exemple perfecte de com el rock- and-roll fa que u no envellisca”.
Aquesta és l’explicació una mica a la defensiva que Kevin John Wasserman, guitarrista de The Offspring, més conegut pel malnom artístic Noodles, feia fa un parell d’anys en l’enèsima entrevista en què li plantejaven per què uns senyors de carns flàccides i panxa cervesera, que havien superat de llarg el mig segle de vida, insistien a apujar a uns escenaris per tractar d’emular l’agitació i velocitat pròpies d’un gènere concebut per poder muntar una banda abans dels vint anys, sense necessitat de gaires coneixements musicals.
Els Stones són, en molts aspectes, una categoria a banda. Però obviant el fet que la calor del públic ajuda a mantenir jove l’esperit dels músics, The Offspring tenen al seu favor que, des del seu debut discogràfic amb un àlbum de títol homònim, el 1989, s’han mantingut actius: han continuat publicant discos —de manera més pautada des de 2008— i han girat de manera regular, reclamats pel públic. És cert que, artísticament, viuen dels generosos rèdits de la dècada de 1990, però entre discos gloriosos i gemmes disperses en àlbums prescindibles, acumulen ja un cançoner imponent, una producció que els ha assegurat una base de seguidors molt nombrosa i, fins i tot, ser descoberts per noves generacions de fans sense els prejudicis puristes que han llastat part de la seua carrera.
Comptat i debatut, una dècada després de la seua darrera actuació a Barcelona, el 2009, la banda californiana torna encapçalant el cartell del Barna’n’Roll, un festival amb base al Poble Espanyol que tindrà The Offspring com a cap de cartell el dia 3 d’agost, compartint escenari amb els també californians Talco, Propagandhi, The Baboon Show, Blowfuse i els locals Panellet. Una compareixença que, atès el temps transcorregut des de la darrera actuació a la capital del Principat, ha despertat una notable expectació justificada pel currículum i la pervivència tossuda però digna de la banda. Sols cal fer una ullada als vídeos del The Offspring Tour 2019 per veure que els californians dosifiquen salts, crits i unes altres actituds expansives, però no se’ls pot negar actitud i ofici. I uns setlists complaents amb el públic, més que generosos a l’hora de traure a passejar els grans èxits del grup. En sintonia amb el que ha estat històricament la vocació massiva de The Offspring.
El gloriós curs punk del 94
La gènesi del grup és calcada a la de tantes altres bandes que han arribat a l’èxit des de la precarietat. El guitarrista i cantant Dexter Holland i el baixista Greg Kriesel eren uns joves amics units per interessos musicals que comencen a trencar mà cap al 1984 en Manic Subsidial. Noodles i el bateria Ron Welty s’hi incorporen més tard ja amb una denominació que entraria en la història, The Offspring. El primer single autoeditat passa desapercebut, fins que una petita discogràfica especialitzada en música punk, o per ser més exactes en la relectura del gènere a l’estil californià, els dona l’alternativa. El primer fruit seriós és un àlbum de títol homònim, The Offspring, molt irregular, però que ja conté prometedores i ferotges detonacions punk (“Beheaded”, “Tehran” o “Blackball”) que els posen amb justícia en el mapa.
L’any següent entren en contacte amb Brett Gurewitz, ànima de Bad Religion, una formació fonamental per entendre el punk-rock alternatiu d’aquella dècada i més enllà. Gurewitz té un segell, Epitaph, que, després d’alguns dubtes, es converteix en la plataforma de llançament del segon disc, Ignition, de 1992 (vegeu apartat final). L’àlbum conté millors temes que el precedent i serveix per destil·lar el so més característic de The Offspring, un punk accelerat i molt melòdic, coquetejant amb el pop, adobat d’influències del metal, el heavy i fins i tot d’un altre estil que comença a sedimentar-se a través de bandes com Mudhoney i que és ja a la rampa de llançament, el grunge. El combinat és fresc i funciona: la banda gira per Estats Units amb companys de segell com NOFX. L’abast de la proposta, tanmateix, és encara limitat.
El següent àlbum canviaria la vida dels membres de The Offspring, Smash, de 1994, un disc amb un grapat dels futurs himnes dels californians, com ara “Bad habit”, “Come out and play” o la imperial “Self-Esteem”, segurament el millor tema que enregistraran mai, parit clarament sota l’influx del grunge (per so i temàtica és gairebé una rèplica de l’angoixa adolescent que transmetia “Smells like teen spirit” de Nirvana), amb uns riffs de guitarra poderosíssims, una línia de baix inoblidable i uns “la, la, la” ebris que obrin el tall i que també entren a formar part de la història del rock. Els diferents singles i vídeos que s'obrin pas en la programació del sempre despert canal MTV, gairebé una heretgia per a l’aleshores minoritària i purista escena punk nord-americana, arrodoneixen el cercle: Smash es converteix en un fenomen mundial, amb vendes de vuit xifres (uns 16 milions de còpies despatxades) que són un autèntic disbarat. O no tant, si tenim en compte l’impacte previ de Nirvana i el seu Nevermind, publicat un any abans.
El de The Offspring, amb tot, no és un fenomen aïllat en l’escena punk nord-americana coetània. Aquell mateix any es publica un altre àlbum emblemàtic, el Dookie de Green Day, un altre fenomen de masses. I un altre disc excitant, incorporat igualment a la memòria musical d’aquella generació. Potser amb més intensitat: Dookie va arribar a vendre 20 milions de còpies.
Sols el debat sobre l’abast i la influència d’aquells discos i quin dels dos va ser més rellevant per a la història del rock donaria per a un reportatge com aquest. El ben cert, en tot cas, és que la combinació d’ambdós fenòmens més l’èxit igualment substancial del vuitè disc en la trajectòria dels veterans Bad Religion, Stranger than fiction, també de 1994, van situar el punk-rock al costat del grunge en el mainstream musical, seguint el deixant de la fúria inaugural de “Smells like teen spirit”. De sobte, joves benestants de tot el planeta, alletats amb el pop de Michael Jackson i Madonna, feien salts i agitaven els cabells mentre s’aferraven a una guitarra imaginària. Als locals de moda o a casa, mirant l’MTV.
Gràcies a aquesta empenta, els californians reediten Ignition el 1995, amb un èxit raonable de vendes. I col·loquen un tema en la banda sonora de Batman Forever, una versió de la cançó de The Dammed “Smash it up”, un gest de complicitat amb el moviment punk de l’altra banda de l’Atlàntic.
Altrament, l’èxit massiu toca The Offspring en el moment just, quan tenien prou camí a l’esquena per no tornar-se bojos. “Portàvem una dècada fent música i teníem trenta anys. Ja érem madurs i no vam perdre el nord”, resumia el baixista Greg Kriesel en una entrevista.
Es pot dir que els californians no es deixaren destruir pels excessos ni caigueren en espirals depressives sobre la fama i la llibertat dels creadors. Més aviat, tenien les idees molt clares al respecte, per al bo i per al dolent. The Offspring mai no repetiren l’èxit comercial astronòmic de Smash, però maniobraren amb habilitat per mantenir el seu estatus de banda referencial. Per un costat, esperaren un temps prudencial de tres anys per traure la continuació, Ixnay on the hombre (1997), un disc molt intencional, farcit de singles i èxits potencials, amb incursions en estils com l’ska i el grunge sense perdre la referència del punk accelerat i cada vegada més pop. L’àlbum el va publicar Columbia Records, filial de la multinacional Sony, la qual cosa els va reportar nombroses crítiques. Res, en qualsevol cas, que no hagueren fet multitud de bandes alternatives del moment: el disc esmentat adés de Bad Religion que els va fer populars també estava editat en una multinacional. El signe dels temps.
Publicar en una multinacional no pressuposava res, de fet. Després de la pilotada de Nevermind Nirvana publicaren l’extraordinari i molt obscur In utero, un tret deliberat al peu. A diferència de la banda de Kurt Cobain, The Offspring es llançaren de manera descarada, sense embuts, per la costera de la comercialitat. Tot i que ja havien llançat alguns senyals, el símbol definitiu és la publicació el 1998 d’Americana, un àlbum que contenia una concessió a les llistes d’èxits sense parangó en l’escena alternativa, el single “Pretty fly (for a white guy)”, un tall objectivament irresistible que, juntament amb uns altres, va propulsar el disc cap a vendes inferiors però gairebé assimilables a les de Smash. No és poca cosa perquè ja som als anys que comença a notar-se l’impacte d’internet.
The Offspring, precisament, gestionaren molt millor el canvi de paradigma que d’altres bandes com Metallica. En comptes d’entrar en col·lisió, els californians entengueren molt bé que el nou model venia per quedar-se i es posicionaren a favor de Napster, aleshores la plataforma dominant d’intercanvi d’arxius. Un posicionament que va reforçar les simpaties del públic.
D’aleshores ençà, The Offspring, un grup de “punk reflexiu” (Dexter Holland dixit) no excessivament expansiu en el seu posicionament polític, ha publicat pocs àlbums rellevants i el seu pes específic ha minvat, però conserven prou predicament per fer-se cada cert temps un lifting sobre els escenaris (i fora: fins fa poc Noodles encara practicava skate i surf) i es retroben amb els fans amb un repertori de directe imbatible. En el seu retorn a Barcelona, si segueixen les pautes de la gira, sonaran alguns dels clàssics de Smash, (“Bad habit”, “Come out and play”, “What happened to you”), els èxits de fàcil digestió (“Pretty fly”, “Hit that”, “Why don’t get a job”) i, per descomptat, píndoles punk-pop a tota tralla per fer saltar el personal (“All I want”, “Walla walla” o “Staring at the sun”). És possible que també compareguen algunes perles tardanes com “Hammerhead”. I, amb tota seguretat, “Self-Esteem”.
Que torne a tremolar la terra.
La carrera de The Offspring en cinc actes
No seria just dir que l’inaugural The Offspring (1989) no és un disc solvent, malgrat la irregularitat, però el salt de veritat arribaria amb Ignition, l’àlbum que fica les bases provisionals (abans de l’aposta per la comercialitat i l’evasió cap a uns altres estils) del so dels californians. Ací trobareu tralla punk més o menys ortodoxa (“Session”), però ja van compareixent la facilitat melòdica (la molt ramoniana “Kick him when he’s down”), els cors infecciosos (“Get it right”, “Burn it up”) i talls amb un grau més gran d’elaboració, com les magnífiques “No hero” i “LAPD”, que ja van sonant a una altra cosa, prefiguren algunes de les seues millors cançons. Smash està per caure.
De tant en tant convé visitar els àlbums que ens van impactar per veure el seu estat de salut. I Smash passa sense problemes la revisió, és un disc que suporta trempat el pas del temps no sols per contenir un clàssic imperible, “Self-Esteem”: “Bad habit” o “Genocide”, sense ser tan redones, són energia pura, punk cossolat i endurit amb guitarres metal i, alhora, endolcit amb la força melòdica del pop. També hi ha una recerca controlada, com ara en les guitarres orientalitzades de “Come out and play”, amb els cors borregos que li atorguen el segell The Offspring. I les incursions en l’ska i un to que augura el gir, “What happened to you”. Una gran col·lecció de cançons.
Aquest és segurament el disc més meritori de The Offspring, perquè no era fàcil tornar a l’estudi després del tsunami Smash i resultar vius. Els californians superen la prova amb un relatiu poti-poti: potser per compartir productor amb Jane’s Addiction, Dave Jerden, adopten textures noves com el funk inspirades per aquella banda (“Me & my old lady” , “Amazed”), inclouen homenatges grunge (fantàstica, “Gone away”), pilotades ska (“Don’t pick it up”) i temes inequívocament marca de la casa, com la infecciosa “Way down the line”. Un molt bon disc.
Què fa en aquesta selecció un dels girs més descarats cap a la comercialitat de la història de la música? Si es contempla el disc amb distància i sense prejudicis, Americana és un àlbum irresistiblement lúdic. “Pretty fly (for a white guy)”, reconeguem-ho, és un plaer culpable. Com ara “Why don’t you get a job”, el més semblant a una cançó de l’estiu dels californians. I “Have you ever” i “Staring at the sun”, entre més, tenen un indubtable encant pop. Etcètera. Sumeu-hi “She’s got issues”, “The kids aren’t alright”, “Walla walla”... Un festival.
Després de lliurar discos tan oblidables com Conspiracy of one (2000) i Splinter (2003), que tenen com a millor tema un saqueig a Green Day (“Want you bad”), no calia esperar grans fites discogràfiques de The Offspring. Rise and fall, rage and grace no ho és, li falten cançons i té un so massa domesticat i assequible. Mirat de nou sense prejudicis, però, podem defensar la metallera “Hammerhead”, la melòdica “Takes me nowhere”, la bonica “Kristy, are you doing okay?”, la baladota emo (!) “Fix you” o la referència a Police (!!) en “Let’s hear it for rock bottom”. I ja.