La senectut és una etapa de l’existència ambivalent. Pot veure’s amb optimisme, perquè suposa arribar a la plenitud de la vida, o amb pessimisme, perquè n’és l’ocàs. La societat actual tendeix a valorar la joventut i a marginar la vellesa. Se’n diu edatisme, és a dir, discriminació de les persones per la seva edat. Per més bé que estiguin, per més luxe que desprenguin, les residències d’avis i àvies són centres d’internament en què els confinats han de conjurar —si us plau per força— l’alienació, la solitud i el tedi.
Un dia qualsevol
Autoria i direcció: Oriol Tarrasón
La Villarroel, 13 de juliol
Amb autoria i direcció d’Oriol Tarrasón, Un dia qualsevol s’inspira en les residències geriàtriques per explorar la vida quotidiana dels qui hi estan reclosos més aviat a desgrat. Per decisió pròpia, en enviduar, Solange s’ha venut el pis per poder pagar l’estada a una “llar d’avis”, viure els darrers dies sense el jou familiar i tornar a prendre les regnes de la vida. La seva arribada a la Residència Bon Repòs en remou la grisa monotonia diària i en trasbalsa les estrictes regles de funcionament.
Plena de vitalitat i ganes d’esprémer el temps que li queda, Solange trenca els esquemes de Mateu, un solter empedreït aficionat a la ràdio i al tabac, i Ernest, un ex-home de negocis, faldiller declarat, que en caduquejar ha de moure’s en una cadira de rodes. Coneguts com els “Dupond i Dupont”, tots dos es barallen contínuament com dues criatures. La presència de Solange a Bon Repòs esdevé una alenada d’oxigen i d’alegria per als interns i el personal de cura, i capgira l’ànim atordit dels qui hi resideixen, tot esperant amb resignació la mort. Una de les infermeres, Rosa, també rep l’impacte benefactor de Solange.
El trio protagonista d’Un dia qualsevol és interpretat per Imma Colomer (Solange), Pep Ferrer (Mateu) i Quimet Pla (Ernest). Molt ben avinguts, tots tres estan esplèndids. Troben el punt just en la caracterització dels seus personatges, vells i velles que comparteixen l’espai d’una residència i que han de vèncer l’aïllament, la tristesa o l’avorriment. Amb una versemblança astoradora, Colomer fa un treball d’una energia extraordinària i, sense recrear-se en el melodramatisme, broda els passatges més tendres, en què Solange cavil·la amb lucidesa sobre el fet d’envellir.
Si Colomer fa un paperàs d’una generositat i una humanitat sensacionals, que van més enllà de l’escenari, Ferrer i Pla interpreten un bon duet còmic i empatitzen de seguida també amb el públic. Tots tres transmeten la pena i el goig de fer-se vell, tota la problemàtica que envolta la senectut. Secundats delicadament per Annabel Castan (Rosa), tracten amb finor les temàtiques sensibles que, entre rialles i plors, aborda l’obra: la malaltia, el sexe, l’abandó familiar, la convivència, l’isolament, el declivi físic, l’apatia, les pors o la mort.
L’espai escènic en què té lloc l’acció simula una gran sala d’esbarjo on els vellards d’una residència maten les hores com poden i, puntualment, es prenen l’assortit de pastilles diàries per pal·liar les malures que traginen. En un lateral, hi ha un petit estudi de ràdio des d’on Mateu desperta de bon matí els companys i dedica cançons de comiat als qui se’n van a l’altre barri. Amb públic a banda i banda, els laterals permeten l’entrada i sortida dels actors i del grup que fa de comparsa, homes i dones que s’ho passen pipa fent d’allò que són: avis i àvies desinhibits i entusiastes amb moltes ganes de viure.