L’escriptor nord-americà Kevin Kwan considera que està demostrat que la manera com les persones entren en un hotel i com se les rep diu molt d’elles i del món en què es mouen.
Per això la seva primera novel·la comença així: una família entra en un hotel molt exclusiu de Londres. El fill petit acaba de fer vuit anys. L’acompanyen el seu germà gran, una cosina, una tieta i la seva mare. A fora plou. La família ha arribat amb avió des de Singapur, ha fet un trajecte amb metro des de Heathrow i ha caminat nou blocs de cases. Tenen reservada la suite Lancaster. Però el gerent de l’hotel només veu un grup de xinesos xops i no es pot imaginar, ni amb la millor de les intencions, que se’ls hagi perdut res a la seva bonica suite. S’imagina horroritzat la reacció que hi haurà l’endemà al matí quan aquesta gent aparegui a l’esmorzar. Els parla molt a poc a poc quan fingeix que –sentint-ho molt– no troba la reserva. Ves per on. Però potser a Chinatown hi ha alguna habitació lliure per a la parentela.
I Kwan? Ell com entra als hotels?
Kwan entra al vestíbul amb la lleugeresa inalterada d’un client habitual. Com si entrés a la cuina d’un company de classe i no a un hotel de cinc estrelles del districte de dissenyadors de West Hollywood. És un divendres de juny a la tarda, i el sol il·lumina Los Angeles.
“Ens cau molt bé en Kevin”, han dit els responsables de l’hotel en saber qui venia. Poc després Kwan està assegut en un sofà gris d’una suite des d’on es pot veure com treballadors del cineasta Ridley Scott surten de l’oficina que hi ha gairebé al davant amb els seus gossos.
Kwan porta uns mocassins de pell i una americana probablement molt cara que de manera inquietant fa joc amb els dibuixos en blanc i negre de les parets. Té entre quaranta i cinquanta anys i des de fa un temps viu a Los Angeles.
Ja fa sis anys de la publicació als EUA de Crazy Rich Asians, la novel·la en què una família xopa entra en un hotel de Londres i no li donen cap habitació.
La història, per cert, continua així: no ha passat ni una hora de la negativa del gerent que la família entra al vestíbul per segona vegada. En aquesta estona han fet unes quantes trucades. Un parent influent que és a Singapur ha mogut els seus contactes i s’han iniciat els tràmits d’un negoci. Ara la suite és seva. Però no només la suite. La família és propietària de l’hotel. “Ara, si no li sap greu, li haig de demanar”, fa l’última frase del capítol, pronunciada somrient per la tieta del nen petit dirigint-se al gerent, “que surti immediatament de casa nostra”.
L’acció principal de la novel·la comença vint anys després d’aquest inici. Nick, el nen petit de l’escena de l’hotel, és una persona adulta. Treballa a Nova York i té una relació amb Rachel Chu, una professora d’economia bonica i intel·ligent.
Tot i que fa anys que estan junts, Nick no li ha explicat gaires coses a Rachel sobre la seva família. N’hi ha explicat tan poques que Rachel fins i tot veu factible que Nick s’avergonyeixi de la seva pobresa. Quan Nick li demana que passi l’estiu amb ell a Singapur i que assisteixi al casament del seu millor amic, Rachel s’adona que no tenia ni idea d’una part no gens menyspreable de la biografia de Nick. És la mateixa part que el gerent de l’hotel londinenc desconeixia: que la família de Nick no és una simple família, sinó una dinastia. Una dinastia molt poderosa, molt complicada i molt rica.
I quan diem rica no volem dir prou rica per tenir una casa en propietat al barri benestant d’Eppendorf, a Hamburg, sinó rica per comprar-se diamants un dia que et sents frustrat, rica per tenir una sala per fer ioga en un jet privat i rica per tenir criats a l’entrada d’un palau. És a dir, increïblement rica. Tan rica com probablement no es pot ser ric enlloc més que a un lloc que ja és ric com Singapur.
Singapur és una de les zones del món on els últims anys el benestar ha augmentat més dràsticament. La densitat de milionaris és més alta que a la majoria de llocs. I l’Àsia ja fa anys que disposa d’una fortuna major que Europa. Dels diversos centenars de milers de milions d’euros que cada any a tot el món es transformen en productes de luxe, els xinesos en són responsables en un percentatge no pas insignificant.
Kwan creu en la teoria que per a un escriptor no hi ha una distància perfecta respecte a un tema per poder escriure bé sobre aquella qüestió. Però a vegades la distància que un té és suficient per copsar tots els punts de vista. I és prou allunyada per veure-ho tot clar.
Aquest és el cas de Kwan i la classe alta de Singapur, que s’ha convertit en el seu gran tema.
Kwan va néixer a Singapur en una família amb un arbre genealògic que es pot remuntar fins a l’any 946. Un seu besavi va fundar el banc més antic de Singapur. Un seu avi va ser nomenat cavaller per la reina Elisabet II. Els pares d’alguns companys seus d’escola tenien helicòpters. Ell tenia majordoms i una àvia distant que, com a matriarca del clan, vetllava perquè es complissin les lleis de la família. Té l’anglès com a primera llengua i uns pares que es van traslladar als EUA amb ell quan tenia onze anys perquè l’ensenyament occidental o l’assistència a una escola privada eren les dues millors opcions reconegudes socialment per donar als fills la millor formació.
Però més endavant, potser quan a l’institut li van posar uns deures de redacció, o potser abans, la vida de Kwan es va desviar de la dels seus companys de llar d’infants. La seva biografia va deixar d’assemblar-se a la dels joves asiàtics. No va estudiar Dret, Medicina o Enginyeria. Va estudiar Comunicació Audiovisual a Houston i als vespres recitava poemes greus i prenyats de sentit. I en acabar la carrera no va buscar feina, sinó que es va traslladar a Nova York, on sempre havia volgut viure, i va continuar estudiant. A la famosa Escola de Disseny Parsons. Feines a la revista d’Andy Warhol Interview, exposicions, la famosa Gala del Met, festes, artistes: aquesta era la seva vida.
Kwan diu: “La majoria d’immigrants asiàtics forcen els seus fills a fer-se metges o juristes. I després vinc jo. Jo soc el resultat d’un seguit de fets improbables”.
I afegeix: “De fets improbables en passen constantment, oi?”.
I possiblement el fet que algú s’hagués d’enfrontar amb la improbable biografia de Kwan per escriure un llibre tal com el va escriure ell té a veure amb el fet que Kwan –sempre que anava a una llibreria– hi trobava a faltar alguna cosa.
Llibres que expliquessin la història de l’Àsia contemporània més enllà del Japó. Que parlessin del món del qual prové Kwan. Que concedissin a aquesta part de l’Àsia també culturalment el lloc que ja fa temps que reclama geopolíticament i econòmicament. Un espai en què els asiàtics fossin alguna cosa més que papers secundaris i clixés.
“En aquest segle els asiàtics són les forces motrius de l’economia mundial”, diu Kwan. “Però fins ara ningú ho havia expressat en una forma literària. I fins ara ningú havia explicat com marca una família aquesta manera de crear riquesa”.
El fet que Kwan hagi fet exactament això fa de Crazy Rich Asians una comèdia romàntica que realment aporta coses noves. I converteix Kwan pràcticament en una mena de revolucionari cultural.
Quan la versió cinematogràfica de Crazy Rich Asians va arribar als cinemes l’any passat, es va celebrar com una fita cultural. La pel·lícula va recaptar gairebé 27 milions de dòlars només el cap de setmana de l’estrena als EUA. El 2018 la revista Time va incloure Kwan entre les cent personalitats més influents de l’any.
Si un és conscient que, en més de 25 anys, Crazy Rich Asians és la primera gran pel·lícula de Hollywood en què tots els papers principals estan protagonitzats per actors asiàtics, s’entén fàcilment la fascinació que ha causat als EUA.
El que ja és més difícil d’entendre és per què a Alemanya no es va sentir parlar de la pel·lícula ni del llibre. La pel·lícula va estar poques setmanes als cinemes. I el llibre no s’ha traduït fins fa poc –mitja dècada després de la seva publicació–. Al novembre surt la segona part de la trilogia, i al gener la tercera part.
Potser la distribuïdora alemanya tenia raó, tristament, quan –malgrat l’horror de molts crítics–va eliminar la paraula Asians del títol original i va convertir l’obra en Crazy Rich. Perquè a la gent sí que li interessen els rics, però no pas l’Àsia, aquell indret tan i tan llunyà.
Encara que a algú no li importi tota la superestructura de l’obra, Crazy Rich Asians és una història d’amor entretinguda i molt divertida amb pompa i intrigues. Una lectura estival perfecta.
La qual cosa entra en sorprenent contradicció amb quan i per què Kwan va començar a escriure la història.
Perquè Kwan potser hauria continuat treballant de director d’art a Nova York si al seu pare no li haguessin diagnosticat càncer de pàncrees. Després del diagnòstic encara va viure setze mesos. Durant aquell temps Kwan va deixar la feina a Nova York. Va tornar a casa dels seus pares a Texas i portava el seu pare a les sessions de tractament a la clínica, cada dia una hora més i una hora menys.
En aquell temps va preguntar al seu pare, que mai no havia estat un home de gaires paraules, sobre el seu passat. Sobre els seus records dels temps de la Segona Guerra Mundial, quan els japonesos van ocupar Singapur i la família havia de viure apinyada a l’edifici de darrere de la casa perquè a l’habitatge principal s’hi estaven el general i els seus soldats. Sobre els records dels besavis. Sobre les tradicions que es transmetien i es conservaven a la família. Sobre aquell món propi, les seves històries, els seus habitants, les seves normes, les seves lluites i les seves estones amables.
Kwan diu que el que sempre l’ha fascinat és com la humanitat s’organitza en classes socials. La manera en què les diferències de classe estan marcades per regles no explícites i per l’esnobisme.
I, efectivament, Crazy Rich Asians és un llibre sobre el sentiment de pertinença. Les marques, el luxe, totes les superficialitats són descrites amb tant de detall perquè en aquest món el gust també serveix per decidir qui hi pertany i qui no.
De fet, diu Kwan, ell tenia la intenció d’escriure una tragèdia sobre el món dels rics. Una sàtira lúgubre sobre la propietat, els privilegis i la desigualtat social.
Però aleshores es va posar al mig del camí, entre el seu cervell i els seus dits, alguna cosa inexplicable. Alguna cosa que va portar Kwan, a ell precisament –que no s’havia considerat mai una persona graciosa i que en aquell moment estava de dol per la mort del seu pare–, alguna cosa va portar-lo, dèiem, a escriure una història tan lleugera i divertida que ell mateix a vegades reia quan llegia el que acabava d’escriure. Així és com ho recorda.
Tanmateix, diu Kwan, per a ell el més important no era només fer un monument al món d’on prové la seva família. Per a ell era com a mínim igual d’important donar a conèixer aquest món ocult i estrany a altres persones. Persones com els seus amics dels EUA, que no se’l creien quan tornava d’un dels seus viatges a Singapur i els explicava quin amic d’infantesa havia enviat un xofer a l’aeroport perquè l’anés a recollir.
Fins a quin punt Kwan es pren seriosament la seva tasca es percep en les notes a peu de pàgina que expliquen, per exemple, que els mobles de fusta huanghuali de la dinastia Qing des de fa uns quants anys tornen a ser molt demandats pels col·leccionistes perquè fan joc meravellosament amb mobles de l’estil mid-century modern. O que l’abreviatura ABC vol dir American-born Chinese, és a dir, membres de famílies originàries de la Xina però nascudes als EUA. O que l’exclamació “Alamak!” és l’equivalent malai del nostre “Per l’amor de Déu!”.
En bona part aquests detalls minuciosos ajuden a transmetre la importància que té per a Kwan tot aquest refinament. Probablement són aquest amor i aquest afecte el que va propiciar que Kwan no escrigués una sàtira lúgubre.
No ens assabentem del nomenament com a cavaller del seu besavi per boca de Kwan quan parla amb ell, sinó quan es busca informació sobre ell. Kwan explica, en canvi, com el besavi portava els nets a menjar gelat. No parla de la mansió on vivia la seva família sinó dels carrers del seu barri per on baixava amb bicicleta amb els seus companys de classe.
L’autor originari de Singapur diu que va ser una decisió vital que va prendre a consciència el fet de no donar una gran importància als diners. Perquè va veure en què podien convertir una família. Però, òbviament, aquesta mena de decisions només les poden prendre les persones que no tenen problemes de diners.
Kwan va renunciar a la gran quantitat de diners que hauria pogut aconseguir per la venda dels drets de la història a l’estudi que n’oferís més i, per contra, va rebre tan sols un dòlar simbòlic. Per a ell era més important treballar amb un director i un guionista que donessin importància a les mateixes coses que ell.
Actualment, Kwan està escrivint guions per a dues sèries. De fet, diu, la seva vida consisteix només en la feina, amb parades per als àpats. Sap com funciona Hollywood i com funciona l’economia mediàtica mundial. Durant un període curt de temps tens a sobre tots els focus, explica Kwan, i tot seguit passen a ser més interessants altres persones, altres temes, altres pel·lícules i llibres.
Kwan té previst aprofitar al màxim aquest temps. Diu que se sent com un alpinista que acaba d’arribar al camp base. A part d’ell, també hi ha els asiàtics tremendament pobres. I els que són tremendament normals. “Crec que puc contribuir una mica a continuar canviant la nostra cultura”, diu Kwan, “i a trencar encara més clixés”.