Antoni M. Badia i Margarit coneix l'extrema importància de Ics paraules i els paranys que pot posar la llengua. No és estrany, doncs, que l'ex-rector i catedràtic de la Universitat de Barcelona parli amb calculada mesura, encara que abordi, amb franquesa i aplom, qüestions conflictives sobre el català. Els seus quasi setanta-vuit anys i la ja llarga defensa de la llengua l'han situat en un relativisme optimista sobre el present i el futur del català, just quan es commemoren els cinquanta anys de la mort de Pompeu Fabra, el Mestre.
—El cinquantenari de la mort de Pompeu Fabra arriba en plena polèmica sobre la nova llei del català, la qual cosa fa pensar que encara som lluny d'una plena normalització.
—Sí, sí... Bé, jotinc unes idees, molt particulars sobre això. En principi , quan es va fer la primera llei de normalització, l'any 83, jo, en aquell moment, era partidari de no fer cap llei. Després he rectificat, però és honest de dir les coses com han estat, oi!, i llavors, en una reunió a la Generalitat amb una trentena de persones, on hi havia lingüistes, juristes, polítics, sociolingüistes, etcètera, vaig dir, que de la mateixa manera que el costum és una font de dret, segons que diuen els juristes, el que hauríem de fer era anar creant situacions de fet que no fossin gaire percebudes, situacions que sense dependre d'una llei es farien millor i arribaria un moment que, arrelat l'ús, qui el desfarà? Em van dir que sí, que tenia raó. De totes maneres, jo també comprenc que era millor tenir una llei i per això he rectificat.
—Quins motius el portaren a rectificar?
—Home! Vaig veure que, de la llei, també se'n treien avantatges. Aleshores ja hi va haver gent que es queixava de la llei; però aquí se seguien molt les coses segons el model del Quebec, i al Quebec, doncs, hi havia una llei, i aquí hi havia d'haver una llei, oi? Ja dic, no em sembla malament, però potser ens hauríem estalviat maldecaps, no ho sé, no ho sé. Aleshores va haver-hi dificultats polítiques per a assegurar la unanimitat i durant tot aquell interregne jo em demanava: Ai, ai, ai, com acabarà això?
—De totes maneres, la situació de la llengua és millor avui que no pas els anys abans de la guerra?
—Les preguntes d'aquesta naturalesa sobre la situació de la llengua no es poden mai respondre amb un sí o amb un no, sempre s'ha de dir que la medalla té un anvers i un revers. Per exemple, aleshores no hi havia el cens de població castellanoparlant que tenim Els que hi havia, sobretot vinguts de Múrcia, eren relativament pocs amb relació a la població. A ciutats mitjanes on avui n'hi ha un cinquanta per cent, aleshores no en tenien, d'immigració. Avui, si ho comparem des d'aquest punt de vista, aleshores era millor. Passem a una altra cosa: l'escola pública. Va haver-hi un decret de l'any 31 pel qual s'estenia l'ensenyament del català a l'ensenyament públic. Va costar molt i es va fer molt malament, allà on es va fer. En molts llocs no es va fer. En canvi ara sí que es fa, des del decret de bilingüisme escolar aprovat per la Generalitat provisional, quan encara hi havia en Tarradellas. Estem molt millor, encara que tampoc no es fa tan bé com s'hauria de fer! Però no es pot comparar: des del punt de vista de l'ensenyament, hi ha una diferència abismal.
—En aquells anys, i des de principi de segle, Fabra va fer una feina ingent, però el que avui potser sorprèn més és l'èxit social que va obtenir, malgrat les polèmiques. Quina era la clau d'aquest èxit?
—La societat. En l'època de Fabra la reforma lingüística era important. Només la i grega, els plurals en -es, i tres coses més eren coses molt fortes. Doncs bé, d'avui a demà es va aplicar als diaris, a les editorials, tothom la va aplicar i la gent que anava pel carrer es donava les gràcies si l'un corregia l'altre. Bé, ara no sé que passaria. Actualment, en la societat hi ha ha una repulsió de la norma, els nens fan el que volen i ningú no els atura...
—... I els premis Nobel parlen contra l'ortografia.
—Sí, és veritat, i una falta d'ortografia fa cinquanta anys era una catàstrofe i ara no.
—Però en determinats cercles intel·lectuals hi va haver una notable oposició.
—Els repatanis van ser un cercle d'erudits molt coneixedors del català antic, dels textos medievals, i aquesta gent tenien arguments i van fer una oposició, però tampoc no van tenir una tribuna pública perquè la premsa va abraçar totalment la reforma de Fabra. Hi va haver un senyor, que es deia Alfons Par, que va fer un llibre gruixut que es deia Sintaxi catalana segons els escrits de Bernat Metge i el va escriure en català antic, va anar a editors i ningú no l'hi va publicar. L'hi van publicar a Alemanya perquè els catalanòfils alemanys estaven acostumats a utilitzar el català antic.
—Avui, creu que l'obra de Fabra seria impossible?
—Em temo que sí. Fabra va comptar en aquell moment amb una popularitat i una adhesió de la societat que em penso que és un cas únic en la història. Va obtenir aquesta adhesió, que a Catalunya va ser unànime, i fins i tot a València -que era inexplicable perquè més aviat hi havia reticències-, i es van llançar a escriure segons la normativa.
—En tot això hi deu haver una qüestió d'actituds de Fabra. El Mestre deia que a ell li agradaria que els valencians depuressin la llengua, com ell mateix havia fet, sense fixar-se en Catalunya, anant als seus orígens i estava convençut que al final acabarien fent igual que el que havia fet ell.
—Això ho va dir Fabra. Certament, l'actitud va ser important.
—Però tampoc no es va deslliurar de les acusacions d'empobrir la llengua, de posar a l'altar només un català.
—És cert que Fabra va partir molt del català de Barcelona, i a l'hora de fer el diccionari no va tenir en compte pronunciacions del català occidental i valencià. Un dels grans esforços que ha fet l'Institut amb el diccionari del 95 ha estat d'obrir molt el camp d'antics dialectalismes.
—Vostè ha estat un gran defensor de Fabra, però també ha dit que la seva gramàtica queda molt reduïda a la morfologia. Què no va acabar de fer Fabra?
—La sintaxi és la cosa més important que crec que va deixar de fer i qui diu la sintaxi diu la mateixa formació de mots que és tan important avui. Es que no es poden fer totes les coses i Fabra no ho va poder fer tot. Jo crec que aquestes dues coses són les més importants que va deixar de fer. El diccionari, el va fer i el va fer molt ben fet. Vist de prop hi veiem defectes, sobretot sota l'òptica de la lexicografia moderna, que ell no havia viscut, naturalment. Si ell hagués tingut el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover- Moll, el Diccionari general de la llengua catalana del 32 hauria estat una altra cosa. Moltes de les paraules que hi manquen hi serien, perquè ell no dominava la part del català occidental, tot i que el coneixia bé, i l'ortografia va ser feta pensant en tota la llengua.
—Es a dir que Fabra necessitava l'obra d'Alcover, amb qui tingué forts enfrontaments.
—Bé, és que Alcover sí que no en sabia, no estava tècnicament preparat. Era el foll de la llengua, l'apòstol de la llengua. Bé, l'any 1906 es van enfrontar una persona que sabia molt de mallorquí, que sabia moltes coses, però que no tenia un mínim de preparació lingüística, i Fabra, metòdic, sistemàtic, conscienciós. Algú ho ha interpretat malament.
—Fa vint anys, vostè va escriure que la gran batalla que el català es plantejava era la de la cultura de masses i els seus mitjans. Si tenim en compte que el 1997 únicament dues de les pel·lícules més vistes foren doblades al català i que l'oferta radiofònica i televisiva és, majoritàriament, en castellà, no sembla que la batalla s'hagi guanyat.
—En això, hi ha una diferència respecte a abans del 39. Aleshores les estacions de ràdio eren molt escolta- no n'hi havia. Hi havia alguna pel·lícula excepcional en català, generalment una pel·lícula amateur.
—I com en sortim, de la comparació?
—Hi perdem, sobretot per les empreses privades, oi? Televisió de Catalunya ha fet molt per la llengua, encara que nosaltres, des de l'Institut d'Estudis Catalans, a vegades critiquem la qualitat de llengua que s'hi fa servir; però és clar, als barris de castellanoparlants l'audiència primera és la TVE.
—Es aquesta la gran diferència entre el país de l'època de Fabra i el d'avui?
—Sí, sí.
—Una realitat que porta a més d'un prestigiós lingüista a ser extremadament pessimista quan parla del futur del català. Les comparteix, aquestes opinions que auguren la desaparició de la llengua?
—No. No sé si és que m'enganyo perquè em vull enganyar, perquè penso que també hi ha raons, però... Sempre contesto de la mateixa manera: sóc moderadament optimista, molt moderadament, però per tots dos costats optimista. Considero que les bases, el coneixement de la llengua hi són. Molt poca gent tenia aquesta base abans de la guerra. Només falta que un dia surti un fenomen, un fenomen Raimon que ni puc endevinar el que és, perquè si ho pogués trobar ja ho hauria fet, que faci veure que la cosa important per a anar pel món és parlar català. Hi ha gent que, encara que tingui una predisposició espontània per l'altra llengua, tenen una preparació i si els diuen que per treballar en una empresa han d'usar català, diuen que sí i se'n surten. El problema és que aquesta persona es pot casar amb una altra persona també castellana i tomem a perdre la partida. Però no sempre passa així. La base, la tenim, només fa falta un petit daltabaix per canviar les coses.
—Sembla poc probable que aquest fenomen es produeixi en el camp de la lletra impresa, perquè les publicacions en català tenen, avui, alguns dels problemes que vostè ja trobava el 1976, com el de la manca de costum.
—En això, jo també he rectificat. Ho he dit moltes vegades des del 76. Jo parlava de catalanofonia i catalanografia i deia que de catalanòfons n'hi ha molts, però de catalanògrafs, doncs, màxim 150.000, deia jo. des i s'emetia en català. En canvi, doblatge de cinema, Això també ha canviat. Jo he dit, després del 76 m'he cansat de dir-ho, recolzat en arguments com que en l'època de la República La Vanguardia tirava molts més exemplars que no tots els diaris catalans plegats; deia que això no ve de Franco, ve del segle passat: quan es va començar a difondre el periòdic, la gent es va acostumar a fer servir com a llengua de premsa el castellà, i encara hi som. Això ho he dit fins fa un any, i ara hi ha hagut un fenomen, que és El Periòdico, que m'ha fet canviar d'idea, perquè resulta que El Periódico no ha fet perdre lectors a l'Avui. Hi havia un problema d'oferta. Això ho va dir en Salvador Cardús, i quan ho vaig llegir el vaig felicitar. Hi havia lectors d'El Periódico en castellà, que el llegien perquè els agradava, que han passat al diari blau.
—Però també és cert que el castellà cada dia troba més formes de legitimació com a llengua a Catalunya i que els seus defensors no són aïllats, com es va pretendre dir en el seu moment.
—Sí. Els d'El Periódico mateix, en la propaganda que van fer al metro de tots dos diaris, reproduïen un número imaginari amb els grans titulars d'El Periódico, en català i en castellà, i a sota hi deia, em sembla, el que som, "lo que somos". A mi, molts catalans em deien: això no ho podem subscriure. En realitat, cal reconèixer que és una mica el que som, perquè la societat és així, oi? En això tenen raó els qui estan preocupats; i jo també hi estic, naturalment, però això d'El Periódico en català és un fet que ha passat, i a mi em va sorprendre i em va tornar a donar unes certes esperances. Es cert que, espontàniament, molta gent parla castellà, fins i tot fills de catalanoparlants; és cert que la gent més jove canvia de llengua d'una manera que, a mi, m'alarma: no hi donen importància. Però continuo pensant que molts fills de castellanoparlants estan preparats en català i poden desenvolupar-se en català.
—En aquesta societat, la normalització del català ha d'anar forçosament en detriment del castellà?
—No es pot respondre d'una sola manera. S'han de tenir en compte diversos factors. Serà en detriment del castellà en parcel·les en les quals el castellà havia suplantat el català, i en aquests casos és lògic, és just, és necessari, que el català recuperi aquests usos. En segon lloc, en aquesta època en què tant és parla dels drets de les persones, es fan uns càlculs molt afinats per no ferir drets.
—El català té més problemes, principalment a València, on no hi ha aquella unitat de l'època fabriana, si mirem el comportament d'una part important dels representants legítims de la voluntat popular.
—És problemàtic. Miri, jo vaig ser fa dues setmanes a la manifestació per la llengua i a l'homenatge a Enric Valor. Vaig ser a l'acte de la plaça de bous, que diuen ells, i era impressionant de veure que de les trenta- dues mil persones que hi havia, em penso que la major part eren joves de COU o de primer de facultat. Escolta! Aquesta gent d'aquí a dos anys votarà, o d'aquí a tres anys votarà. Vull dir que això de la voluntat popular..., veurem què passarà. És un altre motiu d'esperança. És cert, eh, gent de tot el país! Són coses que fan pensar, també.
—I en aquest cas positivament, no?
—Sí, sí. Però jo veig coses molt preocupants, i jo hi estic molt, de preocupat, i tinc por, després d'haver-me matat tota la vida pel català, tinc por de deixar aquest món i encara no veure'l pel camí que jo voldria.
—Què és el que més el preocupa?
—La situació de la llengua; que es pugui dir que el país és bilingüe. Em preocupa perquè no ho havia estat mai. No som bilingües, el país no és bilingüe. El que passa és que és un país que no és bilingüe, però que, és clar, té la meitat de la població que parla una altra llengua. Què vol dir bilingüe? Què vol dir bilingüisme?
—Un país amb la meitat de la població parlant una altra llengua no és un país bilingüe?
—Respondre-hi és complicat. Vejam, segurament que n'hi ha exemples. Aquell que agrada tant a Madrid, que és el de Puerto Rico, o l'exemple del Quebec. Al Quebec parlen el francès, però només per la manera com els sentiu parlar l'anglès, penses: aquest senyor és un anglòfon! I a Puerto Rico, passa igual entre la gent d'una certa cultura. Als ciutadans del Quebec els diem que són bilingües, amb bona fe, però són francòfons. Costa molt de dir si som un país bilingüe, o no. A mi em costa molt.