Un pastitx de Shakespeare

Què en queda, dels actors, per a la posteritat? Els escriptors deixen els llibres; els pintors, les teles; els músics, les partitures, etc. El destí dels actors, com deia la gran Margarida Xirgu, és fugaç: els còmics no deixen absolutament res. En les històries del teatre, tret de les grans celebritats, els intèrprets apareixen en les llistes asèptiques dels repartiments de les fitxes artístiques. A tot estirar, els singularitzen els repertoris.

La taverna dels bufons de Martí Torras Mayneris i Denise Duncan, amb direcció del primer, esdevé un homenatge jovial als comediants shakespearians (Teatre Romea). Si la fama de l’autor del Hamlet ha traspassat fronteres i segles, fins a l’exageració, la dels còmics que interpretaren els seus textos ha restat en l’oblit. L’obra de Torras i Duncan s’inspira en les biografies reals de Robert Armin i William Kempe i els fa coincidir en una taverna-purgatori on, abans de pujar al cel, hauran de redimir els pecats comesos. Shakespeare en persona, de primer disfressat i després a cara descoberta, els reconeixerà els honors i els donarà la seva benedicció.

La taverna dels bufons pivota sobre la interpretació de dos actors titànics, Joan Pera i Carles Canut, en els papers de Robert Armin i William Kempe, respectivament. Tots dos campen al seu aire per posar-se en la pell dels dos còmics, que no s’estan de maleir sense embuts el “cabró llunàtic” de Shakespeare, perquè ha acaparat tota la fama pòstuma. Barrilaires repatanis, amants de la bona vida i dels plaers del cos, potinegen a cor què vols −en clau paròdica o irònica− fragments de peces shakespearianes: Hamlet, Romeo i Julieta, Macbeth, Otel·lo...

Caricatures d’ells mateixos, Canut i Pera bufonegen a caprici amb apel·lacions contínues al públic des d’un espai escènic entre evocatiu i simbòlic: una taverna plena d’espectres i bótes de vi, ideal per purgar pecats. Tot sovint amenitza festivament l’acció el grup Els Berros de la Cort amb un detonant repertori musical d’inspiració trobadoresca que aporta un plus de procacitat a l’acció. Atapeïda d’una xamosa metateatralitat, l’obra vol ser un enaltiment benintencionat dels còmics oblidats, però resulta més aviat un pastitx de l’opus shakespearià −amb doble reclam− per a les bones digestions nadalenques.