El passat 29 de juliol, Ciudadanos va celebrarar una reunió del seu Consell General, màxim òrgan del partit entre congressos, en el qual previsiblement vaaprovarà que el mallorquí Joan Mesquida —diputat al Congrés— sigui cooptat com a nou membre de la comissió executiva del partit.
L'entrada de Mesquida a la cúpula de la formació és, amb altíssima probabilitat, sinònim que es convertirà després en el líder del partit a les Illes. No es pot dir que no en necessiti, de líderatge i de direcció orgànica, Ciutadans a Balears, perquè avui per avui és una olla de caragols. No té direcció efectiva, el portaveu parlamentari no té rellevància igual que tampoc l’assolí durant la campanya electoral, es multipliquen les dimissions de càrrecs orgànics... Tot plegat, una crisi absoluta d’un partit que el 28 de maig quedà molt per sota de les expectatives que havia arribat a tenir.
Fracàs electoral i Bauzà
Parlar de fracàs electoral quan es tracta d’un partit que va passar de dos a cinc escons al Parlament podria ser considerat com un absurd. I en condicions normal així seria. Però no ho és. La formació taronja la va dirigir Xavier Pericay des de març de 2015, per imposició directa d’Albert Rivera. Durant els quatre anys l’estratègia que seguí Pericay fou la d’organitzar el partit a les quinze localitats més poblades de les Illes, per assegurar així que la presència territorial funcionés com a trampolí de la marca general, la de Rivera, i, d’aquesta manera, la formació pogués sumar prou regidors en aquestes ciutats i pobles, així com consellers electes als Consells Insulars i multiplicar els seus dos diputats al Parlament.
Les enquestes fetes i publicades a Balears asseguraren durant tot el 2018 i tot just iniciat el 2019 que l’estratègia funcionava bé. Els sondejos demoscòpics de gener i febrer passats li arribaren a donar 10 escons a la Cambra legislativa, cinc vegades més que els que tingué el 2015.
Però el mes de març tot es va tòrcer. El dia 9 d’aquell mes el partit celebrà eleccions internes per triar el cap de llista a les eleccions autonòmiques del 26 de maig. Feia l’efecte que el resultat estava cantat. De fet, no hi havia ningú que dubtés que Xavier Pericay seria l’elegit. Tanmateix, perdé. Guanyava un desconegut, Marc Pérez-Ribas, per un grapat de vots.
Immediatament Pericay reconegué la derrota i anuncià que “de cap de les maneres” acceptaria presentar-se a cap altra candidatura electoral i que després de les eleccions es “pensaria” el seu futur, deixant entendre que podria abandonar la política de primera línia. El fracàs en l’elecció interna possiblement fou degut a la seva seguretat absoluta en la victòria, que el portà a no avaluar correctament el nombre de militants molestos amb la seva forma de dirigir el partit, poc participativa segons els crítics. S’entenia que Pericay quedés deprimit per la derrota, però el seu anunci implícit que podria abandonar la direcció orgànica implicava alguna cosa més. Però què? Doncs la pèrdua de confiança d’Albert Rivera.
La raó de l’enfrontament entre tots dos cal buscar-la uns mesos abans. Quan a Madrid es publicà que Rivera estava pensant de fitxar l’expresident del PP i del Govern balear, José Ramón Bauzà, Pericay es va molestar força. Amb raó, perquè a la pràctica era una desautorització en tota regla, no debades ell havia rebutjat de pla la possibilitat —que es va suscitar l’any 2018— que Bauzà pogués recalar a Ciutadans. “No té el perfil que cercam”, va dir, amb menyspreu implícit. En cap moment Pericay pensà que els desesperats moviments de l’expresident balear a Madrid, per trobar una còmoda butaca per seguir en política, el conduïssin —com passà— a ser candidat de la llista electoral taronja al Parlament europeu. De fet, tant ell com gairebé tothom a Palma el donaven per molt pròxim al partit ultra Vox. Es rumorejava que mantenia converses per entrar-hi i ser candidat el 26 de maig, possiblement al Parlament europeu. La setmana abans de fer-se públic que Rivera volia fitxar-lo, el líder neofeixista a Balears, Jorge Campos, deia davant dels periodistes que “ens agradaria acollir” l’expresident illenc.
La sorpresa pel moviment de Bauzà entrant a Ciutadans va ser absoluta, a Palma, i en especial ho fou en el partit taronja. Pericay s’ho prengué molt malament. No consta si li discutí la decisió a Rivera, però és plausible que ho fes. Almenys la freda reacció del líder estatal quan el balear perdé les primàries —ni una paraula de suport, ni un gest amable... res de res— indueix a pensar que així ho fes i que per això els antics col·legues —Pericay fou dels fundadors de Ciutadans— es distanciessin.
Crisi postelectoral
L’implícit enfrontament entre la direcció balear i la general per mor de Bauzà va fer entrar el partit en una situació estranya, delicada, que s’agreujà amb la derrota sorprenent de Pericay a les eleccions internes per triar el cap de llista del 26 de maig. El nou candidat, Marc Pérez-Ribas, en cap moment actuà com un líder. Al contrari, es passà setmanes gairebé desaparegut i les escasses intervencions que feia en premsa, ràdio i televisió havien de ser per força molt decebedores per als seus potencials votants perquè es mostrava sense idees clares, sense empenta, sense decisió, sense carisma...
Al mateix temps, la direcció orgànica quedà a la pràctica en mans de la secretària d’organització, Joana Capó. Amb el suport de la direcció general —un altre fet que dona força a la idea del sord enfrontament entre Rivera i l’antic dirigent illenc— es dedicà a fer unes candidatures vetant la presència de gent propera a Pericay. Capó devia donar per descomptat que els resultats electorals serien tan bons que ningú no se’n recordaria de l’exdirigent. I, a més, tenint el suport de Rivera, no s’havia de preocupar de res. Tanmateix, res no va sortir com ella segurament suposava que sortiria.
Ciutadans va fer, com s’ha dit, cinc diputats. Que, comparats amb els dos de 2015, podrien ser considerats un resultat molt bo. Però no ho és tant si es contrasta amb els 10 que les enquestes li arribaren a atorgar. I, encara pitjor, si es compara el percentatge de vot obtingut als comicis autonòmics a les Illes, 9,8%, amb el 17,5% que la marca taronja va sumar al País Valencià, a l’11,5% de Castella-la Manxa, al 19,5% de Madrid, a l’11,2 d’Extremadura, al 14% d’Astúries, al 17% d’Aragó... inevitablement s’ha de concloure que alguna cosa no hi funcionà gens bé, a les Illes.
Si els resultats foren dolents, pitjors han estat els dos mesos transcorreguts des d’aleshores. Pericay va dimitir de tots els seus càrrecs orgànics i abandonà la política —mitjançant una carta pública molt dura amb Rivera— i la seva mà dreta, i també exdiputada del Parlament, Olga Ballester, fa tres setmanes anuncià que abandonava l’executiva taronja a les Illes. Al mateix temps. el malestar s’ha multiplicat en diverses agrupacions que no veuen que Capó tingui capacitat per liderar el partit, sobretot a la de Palma, que ha perdut la meitat de la seva militància en pocs mesos, i ha passat d’uns 400 a uns 200 afiliats.
La situació es va anar agreujant durant el mes de juny, coincidint amb l’anunci de les dimissions de la direcció central d’Antoni Roldán i Javier Nart, fins al punt que més del 50% dels membre de l’executiva de l’agrupació de Palma dimitiren. Però la secretària d’organització, Capó, impertèrrita, no es preocupà gens ni mica. I cal entendre que Ciutadans a Palma va fer un percentatge de vot del 12,4%, dos punts i sis dècimes percentuals per sobre de la mitjana balear, una dada que aconsellaria tractar amb guants de seda la crisi que havia esclatat en el si de l’agrupació . Doncs no. Capó fins i tot se’n va riure, dels díscols militants de la capital. El 25 de juny se celebrà una reunió per veure com la direcció balear actuaria davant la crisis del partit a Palma.
A priori el rosari de renúncies a la direcció local podia arreglar-se amb la substitució dels dimitits per altres militants de l’agrupació de la capital. No obstant això, Capó no ho veia amb bons ulls. Segons va publicar posteriorment el Diario de Mallorca —citant una cinta enregistrada durant la reunió a la qual havia tingut accés—, la dirigent regional va justificar així el seu vet a les substitucions: “Això és una junta [local, la de Palma] de set frikis, en una agrupació de dos-cents frikis” i, per tant, “no podem generar més inestabilitat” permetent que els “frikis” mantinguin el poder a l’agrupació. A la mateixa reunió carregà fort ferm contra “els que ara es queixen” i “critiquen” el portaveu, Marc Pérez-Ribas, perquè al seu parer són els mateixos que “el votaren” a les primàries. Exigí tancar files perquè “el partit està en el seu pitjor moment”.
Però no es tancaren, les files. Fa unes setmanes dimitia un altre membre de la comissió executiva, Pedro Miró. I mentrestant, Rivera no diu res. Això sí, el fet que incorpori Joan Mesquida a la direcció central de Ciudadanos fa pensar que intentarà tancar la crisi del partit a Balears imposant el lideratge de l’ara diputat del Congrés.