Els crítics

Generació Euphoria

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha sèries que neixen amb la vocació clara de ser un mirall generacional. Són sèries normalment dirigides a un públic molt específic: els espectadors als quals apel·la les sentiran (molt probablement) com a pròpies mentre que, per als qui no formem part del context social que retrata, pot ser una oportunitat per fer-hi un cop d’ull i veure què es cou actualment en aquella època que fa temps que vam deixar enrere. De vegades el que veus per l’espill ho reconeixes com a similar al que vas viure tu, de vegades és alguna cosa completament nova que et sorprèn. De vegades pot esgarrifar-te, confirmant la distància que, sense adonar-te’n, s’ha creat entre la teva realitat i la d’aquells que ara tot just han entrat en l’adolescència, fent que puguis palpar el fet d’haver quedat fora d’alguna cosa que no pots entendre. Aquest és el cas d’Euphoria, a HBO, una sèrie sobre els adolescents actuals, és a dir, els nascuts pocs anys després del canvi de mil·lenni. La ficció retrata amb frontalitat la seva relació amb el sexe i les drogues, que ocupen un espai primordial en l’existència d’una col·lecció de personatges desorientats i al mateix temps permanentment connectats entre ells a través de la tecnologia.


Euphoria
Creador: Sam Levinson
Repartiment: Zendaya, Hunter Schafer, Barbie Ferreira
Temporades: 1
Plataforma: HBO


Aquesta connexió es mostra de manera visual al quart episodi de la primera temporada, on tots els personatges que s’han anat presentant conflueixen en una festa de carnaval i la càmera va d’un punt a l’altre del lloc enllaçant les trames respectives. Però en realitat no els cal estar junts ni en un mateix espai per estar inserits dins d’una mateixa cultura que els porta a prendre decisions qüestionables, arriscades, humiliants i potencialment perilloses. Cap de les seves experiències no és individual. Ni tan sols el sexe, despullat aquí de qualsevol mena d’intimitat. Tot es comparteix, tot se sap. Euphoria les retrata com a experiències exposades a les xarxes socials i en conseqüència més sotmeses que mai a les pressions de grup pròpies de l’adolescència. Altament influenciades pel què diran, pel què pensaran, pel què se suposa que han de fer. I molt sotmeses a la pornografia, l’altra gran influència de la vida sexual dels personatges, que crea un imaginari audiovisual de com han de ser les relacions que comparteixen, havent-hi arribat, de nou, a través de la tecnologia i les possibilitats que els ofereix.

 El punt fort de la sèrie és un repartiment jove prou valent per enfrontar-se a escenes difícils i la capacitat del director Sam Levinson per transmetre l’estat malmès d’uns personatges que perden sovint el nord. També és meritòria la capacitat d’Euphoria per prendre riscos estilístics, com el fet d’introduir un segment d’animació. Pel seu contingut, de vegades Euphoria sembla una versió més cínica i de tornada de tot de 13 Reasons Why, especialment ara que Netflix ha decidit evitar que la seva sèrie continuï sent polèmica (ha arribat a eliminar retroactivament l’escena més controvertida de la primera temporada). Hi ha moments d’Euphoria que semblen exagerats, però tota sèrie dirigida al públic més jove té una porció de provocació. Tant és si es tracta de la generació d’Euphoria, la generació de Girls o la generació de Skins. Darrere de l’exageració també hi ha una part de realitat. La realitat d’aquests adolescents és, en essència, profundament trista i és difícil des de fora mirar la sèrie i no pensar: tant de bo no reconeguin Euphoria com a pròpia. Tant de bo el seu dia a dia no sigui això.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.