El 15 de gener del 1919 Rosa Luxemburg va ser assassinada a mans de soldats alemanys del Freikorps. Per a ells era la figura més odiada de l’esquerra: una dona culta, jueva d’origen polonès, de 47 anys. Llicenciada en economia, va enfrontar-se obertament a Lenin en l’escenari internacional de la revolució, va ser una oradora carismàtica i una autora influent. Si de nena era de constitució fràgil, d’adulta llegia en quatre llengües, hereva de Goethe. També va ser una predicadora en favor dels treballadors que no estalviava ni renecs ni dramatitzacions, formada en una retòrica marxista vehement que sempre ho apostava tot, perquè tot estava en joc. El joc era el que en temps de Luxemburg se’n deia la qüestió de classe: capitalistes o treballadors, explotadors o explotats, propietaris o miserables.
Dels problemes urgents contemporanis —l’amenaçant catàstrofe ecològica, la transposició de la justícia social a les qüestions d’identitat— ella no en podia saber res. La nostra abundància material i la nostra còmoda frivolitat, d’una banda; i, de l’altra, la nostra esperança en el futur, més aviat depressiva, eren impensables per a la seva generació. I, tanmateix, es va ocupar de com a mínim tres conceptes polítics fonamentals que avui dia encara perviuen: el nacionalisme, l’imperialisme i la pregunta de qui produeix realment el canvi social: els manifestants més abrandats, empesos per les emocions, com està passant arreu d’Europa, o els quadres estrictes dels partits, com Sahra Wagenknecht amb el Die Linke a Berlín o Jeremy Corbyn amb els laboristes a Londres?
La seva mort, que als anys setanta a la República Federal Alemanya encara era un cas controvertit, ara ja està aclarit. Però la seva vida continua plantejant enigmes, i sembla encara més inversemblant que el seu assassinat.
Per explicar la vida de Rosa Luxemburg, podríem començar al 1919 al canal de Landwehr, a Berlín, on va ser llançat el seu cadàver. Podríem començar al 1871, any en què es va fundar l’Imperi alemany i en què, a la ciutat polonesa de Zamosc, va néixer una nena que llavors encara es deia Rozalia. Però també podem començar amb una carta que Rosa Luxemburg escriu l’estiu de 1917 des de la presó de Wronki, prop de Poznan, en què aparentment parla de coses insignificants, secundàries.
En aquell temps i molts segles abans, les dones escrivien cartes perquè no podien actuar, perquè els homes —en menor o major (sobretot major) mesura— determinaven el seu futur. Rosa Luxemburg n’és conscient, però això no la preocupa especialment. En aquest moment escriu per expressar el que la fa moure. Està empresonada, té un estómac delicat i està dèbil de salut; no és el seu primer empresonament, i no sap quant durarà. Però el que més la tortura en aquest instant és “que haig de gaudir sola de tanta bellesa. Voldria cridar enfora, per damunt d’aquest mur: feu el favor de contemplar aquest dia meravellós! Encara que estigueu enfeinats, en travessar de pressa el pati enmig de la feina trepidant del dia, no us descuideu de mirar enlaire i elevar la vista cap a aquests núvols enormes platejats i a la quietud del blau oceà per on neden. Fixeu-vos en l’aire, pesant per l’alè apassionat de l’última flor del til·ler, i en la resplendor i la magnificència que hi ha en aquest dia d’avui, perquè l’avui no tornarà mai més!”.
La dona que escriu això és més aviat reservada en l’àmbit privat. L’enorme amplitud en què flotaven els seus sentiments —entre l’entusiasme per la vida i el més profund desconsol, entre l’alegria d’actuar decididament i la timidesa contemplativa— només la sabien els seus confidents més propers. Aviat va aprendre que l’escriptura era una manera d’expressar els seus sentiments, però també una manera per mirar d’entendre’s. A cinc anys va haver de passar gairebé un any al llit perquè no li van diagnosticar correctament una tuberculosi òssia. La seva mare li va ensenyar l’alfabet, i la petita enviava cartes als membres de la família que hi havia a les altres habitacions i volia rebre’n una resposta per escrit.
El tractament, tal com sabem avui, era tan superflu com perjudicial; quan es va poder treure el guix, la cama li havia quedat més curta, per això Rosa Luxemburg caminaria coixejant tota la vida. A partir d’aquell moment, però, veure’s limitada a un full de paper la va portar a reflexionar sobre ella mateixa i sobre la història del món. Perquè, malgrat l’atenció que va dedicar a les coses més petites —des d’una papallona llimonera del jardí de la presó, fins a un ferreret que convidava regularment amb engrunes de pa—, intel·lectualment estava emparentada amb Karl Max, a qui tant admirava, o amb un escriptor de perspectiva àmplia com Lev Tosltoi. El que ella vol entendre i sobre el que vol influir són els moviments revolucionaris: alliberar els treballadors de la misèria, els colonitzats a l’Àfrica i a ultramar de l’esclavitud i els soldats i civils de les atrocitats de la guerra.
Hans Diefenbach, l’home a qui escriu, té tretze anys menys que ella i n’és un dolç admirador. El jove caurà en combat uns quants mesos més tard. Tant Diefenbach com Rosa Luxemburg van combatre aquella guerra amb els seus mitjans i no van creure mai que hi hagués cap fi que la justifiqués. El 4 d’agost de 1914, quan la fracció socialdemòcrata del Reichstag va votar col·lectivament a favor dels crèdits de guerra, Luxemburg volia “disparar-se un tret al cap”. Però també llavors es va dominar. “Que el partit i la Internacional estan acabats, acabats de debò, no n’hi ha cap dubte”, escriu, també a Diefenbach, “però precisament les dimensions creixents d’aquesta desgràcia la converteixen en un drama per a la història mundial; i davant aquesta catàstrofe pren força el judici històric objectiu i la indignació sembla fora de lloc”.
L’estiu del 1917 Rosa Luxemburg era a la presó per haver fet campanya contra la guerra: a través d’articles però també en assemblees arreu de l’Imperi, en sales, en restaurants i a l’aire lliure. El fiscal davant el qual va comparèixer el febrer de 1914 a Frankfurt va retreure a Luxemburg —als seus adversaris polítics els agrada anomenar-la “Rosa sagnant”— haver cridat a amotinar-se, haver exhortat els soldats a no disparar contra l’enemic en cas de guerra, a no obeir les ordres. Segons el fiscal, calia empresonar-la urgentment perquè no fugís i eludís la condemna. “Senyor fiscal”, va dir l’acusada com a resposta, “el crec, vostè fugiria. Però un socialdemòcrata no fuig. No renega del que ha fet i se’n riu de les condemnes”. Des de 1898 i fins a 1917, Luxemburg va ser membre de l’SPD, el Partit Socialdemòcrata alemany.
Ella s’havia alegrat d’aquell procés: li va donar l’oportunitat de fer patent públicament que no tots els camarades abandonaven allò per què lluitava realment la Internacional dels socialdemòcrates i socialistes. En aquell moment, ser provisionalment màrtir de l’Imperi alemany i al mateix temps del seu partit li anava molt bé.
Però mai no va aprofitar-se de l’estatus de víctima. Era dona i jueva, tenia una lleugera dificultat per caminar i era de baixa estatura, i era una ciutadana polonesa que vivia a l’Imperi alemany; i què? La insistència actual en la discriminació, sigui per naixença o per sexe, estatus o religió, a Luxemburg només l’hauria avorrit. “Què vols dir, amb això del sofriment particular dels jueus?”, escrivia a la seva amiga Mathilde Wurm, que li havia enviat a la presó una novel·la sobre el filòsof jueu Baruch de Spinoza. “Jo em sento igual de pròxima a les pobres víctimes de les plantacions de cautxú de Putumayo o als negres de l’Àfrica, amb els cossos dels quals els europeus fan el que volen”. Afegia que no tenia cap “racó especial al seu cor per al gueto”, si bé la seva família també havia patit pogroms. Per a ella la política no era insistir en l’origen sinó en la conquesta del futur.
A diferència del protosocialista Heinrich Heine, per a qui era impensable un poble que no tingués gentussa, ella sí que creia en les masses; “espontaneïtat” era un dels seus termes polítics preferits. Es va enemistar amb Lenin perquè amb una claredat profètica va criticar l’acaparament de poder per part dels bolxevics durant la Revolució russa: al seu entendre, dirigir i conduir les masses proletàries, fins i tot des del suposat enteniment superior dels ideòlegs, era il·legítim.
Tot i que era doctora en Economia i que la política era la seva professió des que el 1898 va emigrar de Zuric a Berlín (amb el cognom Lübeck, per mitjà d’un fals matrimoni amb un camarada per convertir-se en ciutadana alemanya tan de pressa com fos possible), i malgrat que, sent filla de família burgesa, estava allunyada dels treballadors en molts aspectes —o justament potser per això—, Luxemburg associava tota mena de bondats a les persones sense formació però que lluitaven pels seus interessos. Segons ella, el “jo de les masses de la classe treballadora” s’entesta justificadament a “cometre errors i a aprendre de la dialèctica històrica”.
Cent anys després, aquest conflicte entre partits i població, entre institucions i individus, que es troben en les protestes, encara no s’ha superat. El desembre de 2018 es va tornar a posar de manifest a França de manera brutal: petitburgesos amenaçats de descendir socialment, pensionistes furiosos, adults frustrats i joves sense perspectives es posen armilles grogues i marxen cap a l’Arc de Triomf de París i s’enfronten amb la policia al carrer. Des de la perspectiva dels empobrits, l’Estat i les seves estructures s’han convertit en un enemic. Però al capdavant d’aquest moviment no hi ha cap Jean-Luc Mélenchon, cap Marine Le Pen, cap partit de dretes ni d’esquerres, i la protesta enlloc no es deixa domesticar. És veritat, les xarxes socials produeixen un altre ritme i intensifiquen els ànims d’una manera que fa cent anys hauria estat impensable. Però l’estupefacció d’aquells que en comissions i despatxos decideixen què és bo per al ciutadà corrent, per als descavalcats i els sense formació, i per a tots aquells de qui tant es parla, encara té un potencial inflamatori.
En una altra carta enviada a persones íntimes, des d’una altra presó, Luxemburg recorda la seva visió primerenca, infantil i captivada dels pobres: “Aleshores a casa, a primera hora del matí, anava de puntetes cap a la finestra —estava estrictament prohibit aixecar-se abans que el pare—, obria sense fer soroll i escodrinyava el gran pati [...]. Antoni, llarg com era, amb la seva curta pell d’ovella, que portava estiu i hivern, s’estava al costat de la bomba, amb les dues mans i la barbeta recolzades al mànec de l’escombra, reflexionant profundament amb una cara adormida i sense rentar. Antoni era una persona d’inclinacions elevades”.
El 1873 els Luxemburg, una adinerada família de comerciants, s’havien traslladat a Varsòvia amb els seus cinc fills, procedents de la ciutat de Zamosc. Rosa, la més petita, tenia dos anys; aquest és probablement el seu primer record. Parla no solament d’una inclinació poètica i sociable, sinó també d’un sentiment fonamental de la seva existència: “Aleshores creia fermament que la ‘vida’, la vida ‘correcta’, era en algun lloc llunyà, més enllà de les teulades. Des d’aleshores, li vaig al darrere, però sempre s’amaga darrere alguna teulada”.
La vida correcta: què volia dir, allò? Doncs casar-se amb un jueu respectable i, si fos possible, benestant, i tenir criatures, llegir, fer vida social, potser tocar un instrument? Per a Rosa la felicitat privada no va ser mai l’únic objectiu. Com a companya durant anys de Leo Jogiches, revolucionari professional de Vílnius, que va conèixer quan estudiava a Zuric, va bascular amb ambivalència entre una vida per passar a la història i la necessitat de tenir un fill i una intimitat familiar, cosa que la consumia. Com a política va tenir el dilema de tots els revolucionaris: com es pot salvar la compassió pels que sofreixen —ella també hi va incloure els animals— en situacions que només es poden resoldre amb violència? En aquest conflicte, quina és la vida correcta?
Rosa Luxemburg no era pacifista en absolut. El món on va créixer va estar marcat per les organitzacions secretes anarquistes i els atemptats polítics, sorgits de la desesperació per la repressió brutal de l’aparell tsarista, i tot plegat va desembocar en la pitjor matança que hi havia hagut mai. El partit al qual pertanyia va ser clarivident pel que fa a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Però durant la llarga cursa prebèl·lica dels partits socialistes i pacifistes d’Europa contra els governants dels seus Estats imperials, en els nombrosos congressos internacionals i en les diverses aliances, ja apareixia amb força la pregunta que avui dia encara determina el projecte de l’esquerra: com es pot compaginar una política europea que defensi el treball i la seguretat social amb els Estats nacionals? I com —cal afegir-hi avui— s’ha de fer front a l’evasió fiscal internacional i al col·lapse de l’ecosistema?
L’Estat nació es pot considerar una forma política que ha sobreviscut com a solució d’emergència dels últims segles per reordenar amb pragmatisme un continent format per nombrosos regnes. Avui dia ens anirien més bé les coses amb un moviment com el de la “República Europea”, que proposa la utopia concreta d’una Europa amb igualtat de drets i deures com a successora jurídica de la UE. El manifest d’aquest moviment es va declamar el 10 de novembre del 2018 en més de 150 llocs, des d’Oslo a Lisboa; a Berlín es va presentar a l’ajuntament, gairebé el mateix dia, cent anys després, que el socialdemòcrata Karl Liebknecht proclamés la república socialista a Alemanya, dues hores després que el camarada Philipp Scheidemann havia proclamat la república civil davant el Reichstag.
La superació de l’actual unió d’Estats europeus està, en certa manera, en procés de desactivació retòrica, el programa amb què els socialdemòcrates d’Europa van fracassar fa un segle. Fins a l’estiu de 1914 van defensar que no solament era un acte de barbàrie, sinó també de cinisme polític enviar a combatre com a enemics els proletaris d’Europa als camps de batalla. Però, durant la mobilització de les tropes, van veure com, de la nit al dia, aquells proletaris s’havien convertit en nacionalistes.
Luxemburg va quedar desconcertada, però també horroritzada. Ella sostenia el que diuen Marx i Engels en el Manifest Comunista: “Els treballadors no tenen pàtria. No se’ls pot prendre el que no tenen”. Luxemburg defensava el dret a la identitat cultural, a la llengua i als costums, però una nació ètnica li semblava un perill malvat.
I també en aquest cas amb les seves idees va ser una Cassandra. Avui dia Europa encara es troba —un continent feliç, unit contractualment, practicant eternament un diàleg pacient— dividida en la qüestió social. Treballadors polonesos renoven cases a Alemanya, metges grecs fan torns de nit en clíniques holandeses, cuidadors bosnians es fan càrrec de situacions familiars d’emergència a Milà, i s’aprofita la rivalitat entre els uns i els altres. Des d’un punt de vista marxista, tot funciona absolutament com estava previst: el capital s’ha internacionalitzat amb èxit, i fiscalment hi ha més fugides que mai. Els empleats, però, han venut la seva capacitat productiva sempre segons les condicions locals, i d’aquesta manera s’han vist obligats a traslladar-se de les zones més pobres a les més riques; l’empobriment parcial és el resultat d’aquesta desigualtat. Per tant ja fa temps que faria falta una nova i democràtica Internacional, però l’esquerra no aconsegueix unir-se. Les diferències tàctiques entre un Iannis Varufakis i una Andrea Nahles són més profundes que entre Viktor Orbán i Matteo Salvini; avui, com aleshores, el suport a terminis és més fàcil per als autòcrates.
Quan el 9 de novembre de 1918 Rosa Luxemburg va ser alliberada del seu últim empresonament, la guerra estava a punt d’acabar-se. La seva mort violenta va ser un misteri durant molt de temps, i als seus assassins no se’ls va exigir mai responsabilitats.
Amb el temps, però, es va aclarir: el 15 de gener del 1919 Luxemburg va ser segrestada al domicili privat d’uns amics al barri de Wilmersdorf, a Berlín, i, com el seu company Karl Liebknecht, va ser portada a l’hotel Eden, quarter general de la divisió Garde-Kavallerie-Schützen. La capital de la República de Weimar, que ja tenia dos mesos, estava presa pels enfrontaments als carrers, la situació era tan arriscada com complexa. El kàiser havia fugit a l’exili als Països Baixos; les forces alemanyes, que abans feien la guerra, havien cedit la responsabilitat del present de violència i misèria al partit més fort i havien permès que el seu president esdevingués canceller del Reich.
La socialdemocràcia estava dividida entre un grup majoritari —els que volien construir una república parlamentària— i l’USPD, més d’esquerres, que als ulls del grup escindit dels espartaquistes ja no era més que un “cadàver putrefacte”. Des de l’amagada redacció del diari Rote Fahne, Luxemburg i Liebknecht feien agitació a favor de la revolució; vist des d’ara, ho feien des d’una posició desesperada. El drama de Luxemburg va ser —com conclou l’historiador Ernst Piper en una biografia magnífica que s’acaba de publicar— “que durant dècades, amb gran esforç intel·lectual i físic, s’havia marcat l’objectiu que es produís una situació revolucionària a Alemanya, però després d’anys d’empresonament a Berlín es va trobar amb una situació en què no hi havia res a guanyar. La base massiva que havia de fer possible la seva utopia social no existia”.
L’atmosfera política bullia pel sentiment de venjança i la histèria. Per als radicals, els socialdemòcrates al poder eren figures moralment corruptes que es conformaven amb la xerrameca parlamentària en comptes d’actuar de debò: nacionalitzant la indústria, prenent el poder a l’exèrcit i a les elits i soscavant la seva fràgil autoritat. I les negociacions estaven aturades: un bàndol representava l’ordre al Reichstag, l’altre s’havia atrinxerat a la redacció de Rote Fahne, on Luxemburg cridava contínuament a la revolta.
Durant aquelles setmanes d’agitació Liebknecht i Luxemburg —els espartaquistes més destacats— van anar canviant d’amagatall. Si més no des del 7 de gener, dia en què l’encarregat popular socialdemòcrata per a l’exèrcit i la marina, l’autoanomenat “gos de presa” Gustav Noske, havia exhortat els homes aptes per al servei militar a “defensar la República”, els dos camarades estaven literalment a mercè dels trets. “Treballadors, ciutadans!”, això deia en un cartell dels “soldats al front” el gener del 1919: “La pàtria està a punt d’enfonsar-se. Salveu-la! Està amenaçada des de dintre, no pas des de fora: l’amenacen els espartaquistes. Mateu els seus líders! Mateu Liebknecht! Aleshores tindreu pau, llibertat i pa!”.
La pel·lícula de Margarethe von Trotta sobre Rosa Luxemburg, que va arribar als cinemes de l’Alemanya occidental el 1986, retrata l’escena de l’assassinat d’una manera històricament creïble: acompanyada d’improperis antisemites i masclistes, Luxemburg —empresonada il·legalment— després d’un curt interrogatori és transportada des de l’hotel Eden a un cotxe de cavalls que l’ha de traslladar presumiblement a la presó de Moabit. Abans que Luxemburg pugui baixar, l’hússar Otto Runge la colpeja amb el fusell; quan el vehicle s’atura, el subtinent Hermann Souchon s’enfila a l’estrep i a boca de canó remata la dona, ja sense coneixement. Al pont Lichtenstein, a només un quilòmetre de l’indret on ha tingut lloc l’execució, llancen el cadàver al canal de Landwehr. El seu assassinat i el de Karl Liebknecht, a qui van disparar prop de Tiergarten, és celebrat aquella mateixa nit per la divisió en un banquet. El capità Waldemar Pabst es va fer famós el 1962 a Der Spiegel amb aquestes paraules: “Jo vaig fer matar Rosa Luxemburg”. Tot i així, històricament no hi ha cap dubte de l’acceptació tàcita dels dos assassinats per part de socialdemòcrates com Noske.
La seva mort violenta va enverinar durant dècades el clima a l’esquerra alemanya, i encara continua fent-ho avui dia. Durant el seu últim empresonament, escrivia Luxemburg les que són probablement les seves paraules més famoses. En un dels assajos titulats “Sobre la Revolució russa”, que van aparèixer pòstumament, apuntava categòricament contra els leninistes dient “que sense una premsa lliure, sense una vida associativa i assembleària lliure d’obstacles, el domini de les grans masses populars és totalment impensable [...]. La llibertat només per als seguidors del govern, només per als membres del partit —per nombrosos que siguin—, no és llibertat. La llibertat sempre és la llibertat dels que pensen diferent”.
El que volia dir amb això va ser debatut intensament tant pels que hi simpatitzaven com pels que no. És evident que Luxemburg no era cap demòcrata en el sentit actual; el camí cap a un món més just a través d’una evolució social obtinguda pacíficament li semblava una cosa totalment il·lusòria després de la Primera Guerra Mundial. El seu pensament polític estava impregnat de l’ideal de la revolució; i la seva experiència política, de la traïció del seu partit a la pau dels pobles. Insultant líders socialdemòcrates com Friedrich Ebert i Philipp Scheidemann titllant-los de “Judes del moviment socialista” i d’“enemics mortals del proletariat alemany”, va caure en la tradició suïcida de l’esquerra de veure els enemics sobretot en aquells que han estat o podrien ser companys de lluita.
I en el seu destí es va fer evident d’una manera tan tràgica com dramàtica la divisió alemanya de l’esquerra: entre els que estan disposats espontàniament a la violència i els pacifistes incondicionals, fet que encara avui determina el debat: en la marxa de l’1 de maig a Berlín, en les protestes antiglobalització d’Hamburg el 2017 i també en cada manifestació en què un bloc més radical intenta desafiar el monopoli de la violència, propietat de l’Estat.
La història va donar la raó als seus adversaris: “L’SPD”, així va resumir l’historiador Heinrich August Winkler l’estès punt de vista socialdemòcrata amb motiu del debat sobre el monument a Rosa Luxemburg a Berlín el 2002, “només va poder dur a terme la política del compromís de classe en aquells primers mesos de la República de Weimar (1918-1919) perquè estava dividit: juntament amb els que s’oposaven als crèdits de guerra —fins feia poc el partit havia aprovat els crèdits al Reich—, el 1916-1917 els defensors de la lluita de classes també havien abandonat l’SPD. Per tant, encara que pugui semblar paradoxal, la divisió de l’antiga socialdemocràcia era doble: una càrrega pesada provinent de la primera democràcia alemanya —la República de Weimar— i al mateix temps un dels seus requisits”. Per a la socialdemocràcia de l’Alemanya occidental, Luxemburg és, doncs, un cas tràgic però també un cas tancat.
A la banda no democràtica d’Alemanya, per contra, no hi va haver cap figura destacada de l’esquerra que fos bescantada, desprestigiada i calumniada amb tanta energia i tant d’odi. A la selecció —evidentment, “purificada”— dels seus escrits feta a l’RDA pel seu 80è aniversari s’hi van anteposar advertències de l’exespartaquista i president de l’RDA Wilhelm Pieck i també —sempre és millor tres que un— de Vladímir Ílitx Lenin i de Ióssif Stalin, que al llarg de 140 pàgines feien referència a les “concepcions equivocades” i als “errors fonamentals” de Luxemburg.
La fundació Rosa Luxemburg —pròxima al partit Die Linke— du a terme en nom d’ella, al costat d’atrevides iniciatives socialistes, una conciliació amb la política exterior russa. Per l’aniversari de l’assassinat de Luxemburg conviuen la condemna, el record romàntic i la desorientació.
També podem suposar que, si hagués viscut més anys, la seva influència hauria impedit la submissió gairebé absoluta dels socialistes radicals al control soviètic a la República de Weimar. Tota la resta és imprevisible. Els parents de Luxemburg que van escollir la vida civil van ser deportats pel fet de ser “jueus” pels nacionalsocialistes o bé pels estalinistes en ser considerats “burgesos”. La placa commemorativa que hi havia a la casa on va passar la infantesa a Zamosc va ser retirada el març del 2018 per ordre del Govern polonès de Llei i Justícia.
El poeta i supervivent de l’Holocaust Paul Celan va viatjar el desembre de 1967 al Berlín occidental. Allà va visitar el monument commemoratiu de Plötzensee, on es veien els ganxos de carnisser als quals es penjaven les persones executades pels nazis, i també va passejar-se per un mercat de Nadal on va veure, entre altres coses, uns objectes folklòrics suecs. El seu poema sobre aquella estada cita les consignes plenes d’odi en referència a la mort de Rosa Luxemburg i recorda la influència del silenci i la mistificació.
Et trobes en el gran aguait,
entre arbustos i flocs de neu.
Ves fins a l’Spree, ves fins al Havel,
ves a veure els ganxos de carnisser,
les pomes clavades a les corones d’advenent
de Suècia.
S’acosta la taula dels regals,
passa la cantonada d’un Edèn.
Van convertir l’home en un sedàs,
la dona va haver de nedar, aquella truja,
per ella, per ningú, per tothom.
El canal de Landwehr no
murmurarà.
Res
no s’atura.
Traducció d’Arnau Figueras