Retorn a la Romanitat

Transitant la Conca de Barberà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Abandonem finalment Reus per incorporar-nos de nou a la via que mena cap a Ilerda. Aigües amunt del riu Francolí, l’itinerari original, la coneguda com Via Aurèlia, degué emprar l’únic pas lògic que permetia aquesta geografia per penetrar en terres de la comarca de la Conca de Barberà. El dit Pas de la Riba descriu un congost d’una estretor relativa, per on, a banda de les aigües del Francolí, flueixen el ferrocarril i la carretera C-14. Allà també s’alça el poble de la Riba, i al marge oriental, al cim del Puigcabrer, degué ubicar-se un punt de vigilància i control de pas en temps dels romans. Altres versions apunten al coll de l’Illa com a pas estratègic de la Via Aurèlia, quan no al coll de Prenafeta, a l’escarpada serra Carbonera.

En qualsevol cas, la Conca de Barberà es desplega, a recer d’aquesta muralla, en turons i serretes de cota ben modesta, poblats tots ells de conreus de secà i vinya. Aquest onatge l’atura, a l’extrem meridional, una muralla de boscos densos i frondosos, sincopats inadvertidament per murs calcaris d’una perfecta verticalitat. És la serra de Prades; als seus peus, la vila de Montblanc. 

Històricament, els montblanquins han destacat per la seua habilitat i intermitència a l’hora d’ocupar espais diversos. El pla de Santa Bàrbara, el mons albis originari —topònim, d’altra banda, inspirat en el color blanquinós del calcari local— havia estat ocupat pels cossetans entre els segles IV i II aC i, amb probabilitat, posteriorment pels romans. 

Al segle XI, Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, va ordenar alçar una vila a la confluència dels rius Francolí i Anguera. Naixia Duesaigües, la qual el 1155 seria rebatejada amb el nom de Vila-salva, en homenatge als privilegis atorgats per Ramon Berenguer IV que l’eximien d’impostos com a principal mesura per incentivar la repoblació de la zona després de la reconquesta.

Una dècada més tard, la vila s’enfilaria, sota l’ordre del rei Alfons I, de nou al mons albis, com a solució per evitar alhora inundacions i mantenir una posició defensiva preferent. I així, el 1163, Vila-salva esdevenia definitivament Montblanc.

La capital de la Conca de Barberà ha destacat per la seua monumentalitat. Pocs són els lectors que deuen desconèixer la magnitud patrimonial d’aquesta vila, que ha centrat els esforços en la recuperació i conservació incessant dels seus béns. Direu que els montblanquins són obstinadament fidels al seu origen, que s’estimen, cuiden i impulsen el seu poble. La tasca arqueològica no hi té aturador, perquè la riquesa i profusió de materials és incomptable. La recerca nodreix el seu valor i singularitat, no cal dir que en bona mesura atiada per Josep Andreu, alcalde des de fa més d’una dècada i arqueòleg incombustible. És amb ell que descobrim les darreres excavacions relacionades amb el món romà. La partida de l’Horta de Sobirana es troba al marge esquerre del riu d’Anguera, pel camí vell que mena a l’Espluga de Francolí. Degué ser el camí medieval i qui sap si la Via Aurèlia. “El pas d’aquesta és discutit”, argumenta Andreu, “amb versions que defensen el seu pas per aquí i altres una mica més separada del riu, per on discorreria actualment la carretera Nacional”. En tot cas, a l’Horta de Sobirana s’han localitzat restes de ceràmica d’origen romà, que provarien el poblament de la zona en forma de disseminats i vil·les.

Siga com siga, Montblanc continua seduint per la seua imatge de població emmurallada, de vila closa que ha perviscut al llarg del temps i que, com a tal, ha potenciat, des de fa algunes dècades, el seu caràcter medieval. A la Setmana Medieval, que se celebra des de 1988, cal afegir-hi el títol de Conjunt Monumental i Artístic atorgat el 1947. Però és la contínua tasca de neteja i condicionament dels espais i monuments històrics la responsable de la fesomia actual de Montblanc. L’enderroc és a l’ordre del dia, per tal de valoritzar els elements històrics que potencien la identitat de la vila. Si durant el primer trimestre d’aquest mateix any s’enderrocava Can Contijoch a fi d’alliberar un tram de la muralla de Sant Francesc, un procés similar han viscut recentment el pont Vell, un element romànic per on el Camí Ral accedia a la població, i l’antic molí dels Capellans, pròxim al portal de Sant Antoni.

Altres elements, dispersos pel terme municipal montblanquí i poc visibles als ulls del passavolant, són testimonis de la innegable densitat històrica. El molí de la Vila, que va ser recuperat i museïtzat, perviu a la vora del riu d’Anguera. Per les seues dimensions, devia concentrar una activitat industrial gens menyspreable quan Montblanc no era Montblanc, sinó Duesaigües. El conjunt fariner posseeix un altre molí de dimensions inferiors. Eixim, a peu o en bicicleta, pel pont Vell. Feu, però, una última ullada a la vila; l’estampa respira equilibri i harmonia històrica. Uns senyals ens indiquen el pas de la Ruta del Cister, ara Sender de Gran Recorregut 175, que ens permetrà descobrir els tres monestirs cistercencs en un circuit de poc més d’un centenar de quilòmetres.

Extramuros i en direcció a l’Espluga de Francolí i el monestir de Santa Maria de Poblet, el camí vell transcorre per zona d’hortes: la del Miracle deixa pas a la de Sobirana. Alguna séquia per sota dels nostres peus delata, per mitjà d’una discreta volta, el passat medieval del camí. 

Poc més enllà, la vinya s’estén a dreta i esquerra. La DO Conca de Barberà desplega els seus tentacles. A l’Espluga de Francolí, com a d’altres pobles vitivinícoles de les comarques de Tarragona, els cellers cooperatius creixen amb les dimensions catedralícies que els atorgaren arquitectes com Cèsar Martinell o Pere Domènech i Roura. És el de l’Espluga de Francolí el primer a haver-se guanyat l’apel·latiu de Catedral del vi, encunyat per Àngel Guimerà.

El monestir de Santa Maria de Poblet és a tocar de l’Espluga de Francolí, a un parell de quilòmetres de distància tan sols. El conjunt monàstic, declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 1991, perviu a recer del bosc homònim. De fet, és frontera i frontissa entre aquest paratge natural i la vinya. Feu una passejada per la vall de Castellfollit, a proximitat del monestir; podreu accedir-hi en vehicle des de la carretera que es dirigeix cap a Prades. La barreja de pi roig, roure martinenc i alzina, junt amb serveres, til·lers, avellaners, boix grèvol i aurons crea un ambient d’una potència natural incomparable. D’exemplars vegetals no en manquen per destacar la maduresa d’aquest espai forestal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.