Retorn a la Romanitat

De Tàrraco a Ilerda

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ho comentava al capítol introductori d’aquesta sèrie la catedràtica d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Isabel Rodà: “Tot era Via Augusta”. La frase, treta de context, sobtaria per la seua suposada imprecisió. Tanmateix, Rodà es referia al fet que les principals calçades romanes projectades per l’emperador August es coneixien com a “via augusta”. Totes ho eren, doncs, i entre totes conformaven una xarxa molt extensa. 

Una de les calçades importants, al fil de la qual viatjarem en aquest capítol, és el corredor transversal, un ramal augustià entre les colònies de Tàrraco i Caesaraugusta (Saragossa). A jutjar per les fonts antigues, podria arribar fins al Cantàbric. Segons Estrabó i posteriorment Plini, sembla que va existir fins i tot un itinerari entre dos ports importants, Tàrraco i Oiasso (Irún), separats per 2.400 estadis, segons Estrabó, distància que coincidia amb les 300 milles proporcionades per Plini. Aquestes xifres, traduïdes al sistema mètric actual, equivaldrien a uns 444 quilòmetres. Avui, la distància més curta entre ambdues poblacions suma 455 quilòmetres, si de Lleida a Pamplona es passa directament per Montsó, Barbastre i Osca, sense desviar-se a Saragossa.

El ramal que passava per la capital aragonesa es dirigiria cap a terres gallegues.

 

REUS, DINS L’‘AGER TARRACONENSIS’

Abans d’emprendre el viatge cap a Ilerda, final de trajecte del present capítol, aturem-nos a Reus. Tot i que la via que ens ocupa devia partir directament cap a l’interior, passant pel Morell i deixant a l’oest l’actual capital del Baix Camp, paga la pena desviar-s’hi.

La superfície sobre la qual s’estén Reus va formar part de l’anomenat Ager tarraconensis, el Camp de Tarragona, una extensió gens menyspreable de terres destinades a l’explotació agrària, ramadera i d’activitat industrial. Ja en època republicana aquesta geografia va experimentar una profunda transformació paisatgística molt profunda respecte de l’ús que n’havien fet fins aleshores els pobladors indígenes. El Projecte Ager Tarraconensis (PAT), nascut el 2005 i impulsat per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, ha profunditzat en l’arqueologia del paisatge de la zona, que ha entès com un sistema complex amb condicionants orogràfics, ambientals i antròpics, entre més.

Segons apunta Marta Prevosti, investigadora i membre de l’equip del PAT, a l’article “Els estudis de paisatge al territori de la ciutat romana de Tàrraco”, les transformacions van ser profundes, provocades per factors diversos. D’entrada, cal concebre l’ager com a part integrant de la civitas romana i d’importància similar al nucli urbà. El ciutadà el reconeixia com un espai comú que també li pertanyia, de la mateixa manera que entenia com a pròpia la realitat intra muros. Tot plegat generava un sentiment d’identitat i de pertinença al lloc. I aquest era el seu microcosmos individual i col·lectiu.

Entre els elements transformadors del paisatge, l’aigua i la seua gestió foren cabdals: la producció de lli a les ribes del riu Francolí va ser important i sembla que el blanqueig del material es devia realitzar in situ. Les séquies, els canals i les rescloses captaven l’aigua del Francolí o de la riera de Maspujols per abastir la indústria terrissera, com també les vil·les i les instal·lacions de banys.

Les noves estructures de poblament a partir de les vil·les i la parcel·lació del territori mitjançant les centuriacions acabarien de transformar de manera profunda i definitiva el territori i el seu paisatge. 

Reus formà part de l’ager que s’estenia al marge dret del riu Francolí, del qual destacava la senyorial vil·la dels Antigons. Sembla, segons els investigadors Prevosti i Ramon Járrega, editors d’una monografia dedicada a aquesta propietat, que degué tractar-se “d’una de les vil·les més importants i fastuoses del Camp de Tarragona”. Prova d’això és la font monumental, o nimfeu, que posseïa. Poques se n’han trobat a Catalunya, mitja dotzena a tot estirar. Alguns casos són la vil·la dels Ametllers (Tossa de Mar), la dels Munts (Altafulla), o la del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter). 

Del latifundi agropecuari, no en queden restes visibles, ja que a sobre es va construir una fàbrica de pinsos durant la dècada dels setanta del segle passat. No cal, però, desanimar-se: el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca conserva el patrimoni recuperat, entre el qual destaquen les estàtues de Cíbele i Bacus, totes dues de més de setanta centímetres d’alçària, les quals sembla que degueren formar part de l’ornament de la font, com també tantes altres peces i materials fruit del segle i mig d’excavacions arqueològiques a la població. 

Tot i el seu passat antic, Reus té origen medieval. Així ho proven les primeres aparicions en documents de mitjan segle XII. La seua situació estratègica, no lluny del port de Salou, i l’empenta comercial dels seus vilatans, traduïda en un mercat i una fira, van convertir-la en epicentre de les terres del sud. Reus trigà pocs segles a erigir-se en referent del dinamisme econòmic, amb un creixement demogràfic que el situaria durant la segona meitat del segle XVIII al segon lloc de Catalunya en nombre d’habitants. Per tot això, es fa ineludible una visita a fons a una ciutat que condensa en els seus carrers èpoques diverses i personatges representatius de la cultura catalana. De Reus són fills il·lustres el general Prim i l’egiptòleg Eduard Toda, l’escriptor Gabriel Ferrater i el músic Marià Fortuny; i el més universal: Antoni Gaudí, la vida i l’obra del qual és museïtzada al Gaudí Centre, a la mateixa ciutat.

A la ciutat i els seus voltants, l’avellana de Reus, producte estrella local amb denominació d’origen, és venerat per haver salvat el camp dels estralls de la fil·loxera a finals del segle XIX. Amb el preuat fruit sec el gremi de la pagesia va poder reinventar-se quan el temut insecte va arrasar la vinya.

El vermut conforma un altre dels trets identitaris de la ciutat. El beuratge, a base de vi, alcohol i una particular combinació de plantes aromàtiques, ha fet de Reus la capital vermutera. El lligam amb la poció màgica es remunta a finals del segle XIX, quan Joan Gili va registrar la primera marca de vermut fet a Reus. Anys després, la vila comptaria amb una trentena de segells dedicats a aquesta beguda que invita a la bona vida i als moments de terrassa. La plaça del Mercadal és el lloc per aturar el temps a l’hora del vermut, preludi a un saborós dinar de diumenge.

Endinseu-vos en la història de la beguda al Museu del Vermut, un edifici modernista que conté més de 1.900 marques provinents de 56 països. I no és únic aquest edifici enmig del paisatge urbà reusenc; la vila posseeix un bon grapat d’obres modernistes de primera fila. Més de vuitanta edificis poblen els seus carrers, alguns d’ells, com l’Institut Pere Mata, la Casa Navàs, la Casa Rull i la Casa Gasull, signats per l’arquitecte Lluís Domènec i Montaner. La llista és massa llarga per al poc espai de què disposem en aquestes pàgines. Apunteu-vos a la ruta guiada pel Reus modernista i en viureu l’experiència de primera mà. Cada dissabte a dos quarts de dotze del matí “Reus 1900” recorre els principals exemplars d’aquest estil arquitectònic d’arrel internacional.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.