El 4 de juny passat, The New York Times publicava un reportatge sobre la intervenció a la guerra de Cuba de Theodore Roosevelt (1858-1919), en ocasió del centenari de la seva mort. Teddy, tal com era conegut, va ser el 26è president dels Estats Units (1901-1909), càrrec que guanyà enmig d’una enorme popularitat assolida gràcies al paper d’heroi durant la guerra dels Estats Units contra Espanya pel control de Cuba (entre abril i agost de 1898): “La guerra el posà sota el focus nacional: un jove valent, ple d’energia i arrogància, tan inoblidable com el país que un dia lideraria”, escrigué l’autor del reportatge, Clay Risen.
Teddy Roosevelt
Theodore Roosevelt, nascut a Nova York el 1858 en una família rica, va patir una infància de salut fràgil. Per això el pare el feu practicar tot tipus d’activitats esportives, cosa que desenvolupà en ell un gran amor per la natura. Gràcies a la fortuna familiar viatjà de ben jove per Europa, Egipte, Terra Santa... i en tornar a casa es matriculà a la Universitat de Harvard. El 1881 s’inicià en la vida política, en el Partit Republicà. Pareixia tenir una gran carrera assegurada. Es casà, tingué una filla i tot li somreia. Però de sobte morí la seva mare i la seva dona. Quedà sense ganes de res. Sobretot de política. Es retirà del món sofisticat de Nova York i se’n va anar a viure a una remota població de Dakota del Nord, on exercí de ranxer i de xèrif. Allà s’aficionà a escriure sobre història militar, i publicà la seva primera obra sobre el tema.
Tres anys més tard, recuperat del drama patit, tornà a Nova York. Des del Partit Republicà el cridaren i acceptà presentar-se pel càrrec d’alcalde de la ciutat. No sortí elegit, però durant la campanya els diaris havien recuperat el seu drama personal per mostrar-lo com el paradigma estatunidenc que no es deixa avassallar per res ni ningú, ni tan sols per una tragèdia com la que havia patit. Començava a forjar-se la imatge que l’acompanyaria tota la vida.
Poc després tornava casar-se, amb Edith Kermit Carow, amb qui tindria cinc fills més. El 1888 fou nomenat per un càrrec polític menor a l’estructura del Govern federal, d’orientació republicana. Set anys després, l’alcalde de Nova York el feu comissionat de la policia de la ciutat, on es feu molt famós per reorganitzar de dalt a baix el cos —obrí la porta de la policia a les dones i als jueus, imposà proves físiques...—, cosa que li serví per ser recuperat per a l’administració federal el 1897, quan fou nomenat secretari assistent de la Marina, un càrrec des d’on impulsà ambiciosos plans per convertir en el futur immediat l’U.S. Navy en una armada pròpia d’una potencia mundial.
Al cap d’un any, el 1898, quan els Estats Units declararen la guerra a Espanya, Teddy era un personatge conegut en els ambients polítics i periodístics de Nova York i, per extensió, del nord-est, és a dir on residia el poder econòmic i polític —Boston, Washington...— però a la major part de la resta del país era poc o gens conegut. I com que tenia una insaciable ambició política, sabia que res millor que una guerra per assolir la base sobre la qual catapultar-se cap a l’alt objectiu que somiava.
Els Rough Riders
Quan el 15 febrer de 1898 el cuirassat Maine rebentà al port de l’Havana degut a una explosió, Teddy Roosevelt —segons es narra en el reportatge citat—, que era sotssecretari de Marina en aquell moment, esclatà en una alegria indescriptible, en riallades, i cridant com si estigués posseït assegurà que “la guerra és inevitable”. La guerra amb Espanya.
Tenia raó. La premsa dels Estats Units en general i, sobretot, i en particular, la sensacionalista no tingué dubtes del que havia passat amb el Maine. Un atemptat espanyol. A traïció. Per tant reclamaven que es declarés la guerra al Regne d’Espanya. Fins i tot el president, William McKinley, que durant els tres anys anteriors s’havia resistit a declarar les hostilitats, tal com li exigien els sectors expansionistes del Congrés i el Senat, no pogué aguantar més la pressió i, al final, el 25 d’abril acceptà la declaració de guerra.
Val a dir que cent anys després de l’explosió del Maine una investigació deixà clar que, en realitat, fou un accident. Però el 1898 els ambients polítics expansionistes s’ho prengueren com la gran excusa per culpar Espanya. Què buscaven? Doncs, tornant al reportatge citat, Risen argumenta que “més d’un segle després d’obtenir la seva independència, els Estats Units encara havien d’assolir el respecte” internacional. “A ulls de gran part d’Europa, el país encara era una mena de ‘nen hipertrofiat’”, un país “amb un creixement econòmic i recursos espectaculars però sense la maduresa per desenvolupar un paper protagonista en els afers mundials” a l’altura de les potències europees. Atesa aquesta evidència, diu l’autor, “quan Cuba s’aixecà en una guerra d’independència a l’hivern de 1895”, la majoria dels estatunidencs “simpatitzaren tot d’una amb l’illa” però d’altres “hi veren quelcom més: una oportunitat perquè els Estats Units reclamessin el lloc que els corresponia a l’escenari mundial. Si els Estats Units volien ser considerats seriosament, cap tàctica era més ràpida ni efectiva que la guerra” amb Espanya a Cuba.
I entre els que així pensaven hi havia Teddy Roosevelt. Però no només veia la guerra com una gran oportunitat per al seu país. També per a ell mateix. Renuncià al càrrec a l’Administració federal i anuncià que crearia un regiment de cavalleria voluntària. Una fórmula d’allistament que en aquells moments era encara possible, herència del passat del país, quan havia tingut nombrosos tipus de milícies voluntàries. El batejà com els Rough Riders —Genets durs—, un nom que evocava els cow-boys, els homes de frontera, el mite, en fi, de la construcció del país. Dit i fet. Gràcies a la fortuna personal i a l’ajut de nombrosos patricis de Nova York i Washington, i enmig d’una inusitada atenció dels diaris, el Riders de Roosevelt reberen una ingent quantitat de peticions per afiliar-s’hi. Es constituí el regiment, recorda el reportatge del Times de Nova York citat, “farcit de personatges irresistibles, des de negres fins a artistes, com Frederic Remington (famós pintor d’imatges de l’oest del país), novel·listes, com Stephen Crane, el periodista Richard Harding Davis, que va escriure articles hagiogràfics que farien els Rough Riders no tan sols famosos sinó icònics” a tot el país. El regiment era una barreja de fills de bones famílies de l’est —com el mateix Teddy— fins a homes de frontera, aventurers, alguns agents dels ja famosos Texas Rangers, indis, cantants... de tot i molt. Pareixia dissenyat per un geni de la publicitat. L’atenció que li dedicaren els diaris va ser enorme. Roosevelt, però, conscient de l’escassa preparació militar que tenia —fou una temporada oficial en la Guàrdia Nacional de Nova York, un cos voluntari—, oferí a un amic seu molt més experimentat el grau de coronel, mentre ell es reservava el de tinent coronel, és a dir, el segon rang. Però com que el cap fou ascendit i posat al davant d’una brigada, Teddy es convertí finalment en el coronel i comandant en cap dels Rough Riders.
Roosevelt sabia que necessitava alguna cosa més que la mera imatge i publicitat que li atorgaven els periòdics. Així que, en desembarcar a Cuba, mogué cel i terra per intentar entrar en combat tan aviat com fos possible, perquè sabia que a pesar de la retòrica de la premsa sobre Espanya, que la presentava com un poderós país europeu, en realitat no era enemic per als Estats Units, i que, per tant, la guerra finalitzaria molt aviat. Així doncs, havia d’entrar en acció tan bon punt pogués. I talment va fer.
En dues accions, a les batalles de Las Guásimas i a la dels turons de San Juan, els Rough Riders consolidaren la imatge de valentia, noblesa i heroïcitat. Cap de les dues topades bèl·liques fou decisiva, ni tan sols important, per al desenvolupament de la guerra, però no tenia importància, això. El fet que carreguessin a cavall contra les posicions espanyoles artillades i que tinguessin prop de tres quartes parts de baixes —la majoria ferits— els convertí en herois. La premsa nord-americana dedicà amplis espais al regiment de voluntaris del coronel Teddy Roosevelt. No quedà cap estatunidenc que no sabés qui era ell. L’heroi de la guerra contra Espanya a Cuba. Així fou rebut quan arribà, al davant del regiment, a Long Island, Nova York, el 14 d’agost de 1898.
I per si quedava qualcú que no sabés qui era Roosevelt, els mesos posteriors a la rendició espanyola es publicaren nombrosos reportatges periodístiques sobre les accions heroiques dutes a terme pels Riders de Teddy, amb recreacions a posta per poder fer fotos ben pensades i dissenyades fins el més mínim detall. Fins i tot es va rodar un film que recreava la participació a la guerra dels Rough Riders de Roosevelt.
Presidència
Tot d’una, després de tornar de Cuba, Roosevelt assolí, el mateix 1898, el càrrec de governador de l’estat de Nova York. I al cap de dos anys el president McKinley el fitxà com a número dos de la seva candidatura a la reelecció, és a dir, per ser vicepresident. I guanyaren. Ha estat l’únic cas en què l’aspirant a vicepresident era més famós, i probablement arrossegués més vots, que el president que es presentava per ser reelegit.
Quan el 14 de setembre de 1901 un anarquista assassinà McKinley, Roosevelt ocupà el seu lloc. Al cap de tres anys, vencé sense problemes i repetí presidència.
Tot i que Teddy accedí al càrrec presidencial pel Partit Republicà, sempre s’alineà amb el sector més liberal de la formació. Se’l considera un president progressista per les mesures que va prendre. Lluità sempre contra la corrupció sistèmica que s’havia ensenyorit de les administracions públiques nord-americanes durant el segle XIX. Va fer aprovar un seguit de lleis antimonopoli que acabaren amb el control de preus per part de grans empreses en diversos àmbits del mercat, alhora que obligà grans corporacions a dividir-se en societats més petites. Perseguí l’homogeneïtzació de normes bàsiques de política econòmica per a tots els estats, de manera que fossin els ciutadans menys afavorits els que en sortissin beneficiats. En matèria fiscal impulsà lleis perquè les grans fortunes paguessin molts més impostos que fins aleshores. En l’àmbit laboral limità molt la possibilitat d’evitar vagues per part de la justícia, imposà la jornada de vuit hores per als treballadors federals... Ara, per sobre de qualsevol altre aspecte de la seva presidència, Roosevelt va ser el primer gran conservacionista dels Estats Units: va declarar parcs i monuments nacionals naturals, va crear el Servei Forestal, reserves d’aus, de caça... I, a més, no tingué cap problema a escandalitzar bona part de la racista societat d’aleshores quan rebé un líder de la comunitat negra a la Casa Blanca —cosa inèdita fins aquell moment— o, entre d’altres mesures, nomenà un jueu per ocupar un lloc en el seu gabinet presidencial...
Convençut imperialista, donà un impuls decisiu a l’armada perquè pogués actuar a qualsevol lloc del món. El seu lema a l’hora d’exercir la diplomàcia era el mateix que, assegurava, s’havia de portar a terme en tot a la vida: “parla amb suavitat però camina portant un bon garrot: arribaràs lluny”. La seva operació internacional més brillant fou el suport que donà a la independència de Panamà respecte de Colòmbia i així, després, fer signar al nou estat un tractat amb els Estats Units que preveia la compra del futur canal que s’hi construïa —s’inaugurà el 1914— per unir el Pacífic i l’Atlàntic.
Una vegada abandonada la presidència (1909) no dubtà a seguir tenint una intensa vida política. S’enfrontà al pacifisme del nou president, Woodrow Wilson, al principi de la Primera Guerra Mundial i fins i tot li oferí tornar a reorganitzar els Rough Riders —i ho feu, però el president s’hi negà i els hagué de dissoldre— per entrar en combat. La disputa amb Wilson el convencé, una vegada acabada la guerra, que podria tornar a presentar-se a les eleccions presidencials, les de 1920. Però com que estava debilitat per una malaltia tropical adquirida durant una expedició de caça al Brasil, ajornà per més endavant la possibilitat de tornar a entrar a la primera línia política.
No tingué més temps, però. Un ictus posà fi a la seva vida el 6 de gener de 1919. Moria el president més carismàtic que han tingut els Estats Units. L’heroi de la guerra contra Espanya.