Fronteres

Una història fronterera de Schleswig Holstein

La nova tanca entre Dinamarca i Alemanya  és simbòlicament catastròfica, però no és del tot una bogeria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’encarregat de la tanca espera al costat de la frontera, a Sofiedal. Bent Rasmussen, amb barba pèl-roja i gorra de caçador, és un agent forestal de l’autoritat danesa per a la gestió de la natura. Des de fa poc és el responsable d’una construcció polèmica: la tanca entre Dinamarca i Alemanya. Rasmussen assenyala primer les reixes i després els prats verds que les ressegueixen. “La naturalesa és benèvola”, diu somrient.

En realitat, però, la nova tanca enverina la relació entre els veïns del nord. Abans de final d’any ha d’estar acabada la reixa d’acer d’un metre i mig d’alçària que segueix el tram de 68 quilòmetres entre Jutlàndia i Schleswig-Holstein. A molts els sembla un símbol greu d’un aïllament creixent: la tanca, diuen, fa miques el projecte d’una Europa de fronteres obertes.

A Alemanya no s’entén gaire que amb la tanca Copenhaguen vulgui impedir la introducció de la pesta porcina africana per mitjà del porc senglar. Una tanca contra els senglars no és gaire útil, ja que el principal transmissor és l’ésser humà, van sentenciar l’any passat els experts de l’Institut Friedrich Loeffler, l’autoritat alemanya responsable de la salut animal. Ciutadans i polítics de tot l’espectre, des dels ajuntaments de tota la frontera fins al govern de Kiel, rebutgen la mesura. “Una acció populista”, es diu despectivament; o pitjor: “Són bojos, aquests danesos!”.

La dreta danesa va atiar aquest rebuig. Polítics de les seves files van reclamar des del començament que la tanca fos un metre més alta, un baluard contra els migrants. El fundador del partit islamòfob Stram Kurs fins i tot va exigir en campanya electoral que es construís un mur. El Govern, escollit al juny i més aviat d’esquerres, es manté ferm en la construcció de la tanca, d’un metre i mig.

Cap a la població d’Ellund el territori danès sobresurt —això sembla en el mapa— com un gran nas que mira cap a Alemanya. A la punta hi ha una única finca danesa. Per als contraris a la tanca la finca de Vilmkærgaard és com el bosc de Hambach per als contraris al lignit: un lloc de resistència amb càrrega simbòlica.

Les noves reixes travessen des de dreta i esquerra fins a la granja i el fixen com un tascó. A l’amo de la granja, Henrik Hansen, un home cepat amb les faccions suaus, això li causa maldecaps. La tanca li talla camins entre els seus camps danesos i els alemanys. I li fa venir males sensacions: “Les barreres recorden els mals temps en què els policies de frontera aturaven el meu pare i altres pagesos”, diu Hansen. El seu avi encara havia de donar menjar als treballadors alemanys separadament dels danesos.

“Si com a mínim la tanca pogués aturar els senglars”, critica el danès en un alemany d’accent suau. “Però d’aquesta cosa foradada els animals se’n riuen!”. La tanca tindrà forats, entre altres coses per a quinze passos fronterers. Un es veu des d’allà on som; pel camí enquitranat qualsevol persona —i qualsevol animal— pot anar passejant fins al país veí.

La primera protesta dels contraris a la tanca prop de la ciutat fronterera danesa de Padborg l’any passat va fer llufa, només hi van participar 65 manifestants. Aquesta primavera, però, van tenir molt més ressò les flors fetes de ganxet amb què les ciutadanes i els ciutadans de Flensburg van adornar les primeres reixes i van declarar-les la “tanca de l’amor”. Al maig hi va haver protestes juganeres: els Grænszaun Games (‘jocs de la tanca fronterera’), un torneig de voleibol de costat a costat de la tanca, van tenir lloc als terrenys de Hansen. Entre els organitzadors hi havia Maylis Rossberg, de les joventuts de l’SSW, el partit de la minoria danesa, i Tobias Klindt, de l’organització juvenil del Partit de Schleswig.

“De fet, la nostra regió fronterera és un exemple a Europa”, diu Rossberg. Aquesta noia de Flensburg es desplaça cada dia a Apenrade —o Aabenraa, tal com es diu la ciutat en la forma original danesa— per anar-hi a estudiar. Com molta altra gent que fa el trajecte, sovint pateix embussos a la frontera. Fa tres anys Dinamarca va introduir controls de persones i insisteix a mantenir-los: un motiu més de molèstia.

Maylis Rossberg no té avantpassats escandinaus, però s’identifica com a ciutadana alemany de la minoria “danesa”. La pertinença al grup és generosa: qui vulgui i parli danès pot ser danès, un danès alemany. I aquesta llibertat, aquest “llegat cultural”, com diu aquesta noia de 19 anys, ara s’ha de retallar? “És una trista evolució”.

Bent Rasmussen, el simpàtic encarregat de la tanca, entén aquesta preocupació. “A Dinamarca a ningú no li agrada aquesta tanca”, diu l’agent forestal. S’està al costat de les reixes a Sofiedal i enumera tot el que pot arribar a ser la seva tanca. A sota hi ha d’haver obertures perquè “puguin travessar petits mamífers com per exemple llúdrigues”. I cada tres-cents metres agafadors i esglaons perquè els excursionistes puguin enfilar-se i travessar.

L’aleshores ministre danès d’Alimentació va decidir a començament del 2018 la construcció de la tanca. Té molta importància: un sol senglar infectat que arribés en territori danès provocaria l’aturada de les exportacions de la carn de porc cap a països de fora de la UE. Dinamarca podria perdre ingressos per valor de com a mínim 1.500 milions d’euros.

L’epidèmia fa anys que causa estralls a l’est d’Europa i es va acostant perillosament a l’Europa occidental. La tardor de l’any passat va arribar sorprenentment a Bèlgica; saltant Alemanya. El virus, que és mortal per als porcs però innocu per a les persones, també el poden transportar viatgers. No hi ha cap vacuna per contrarestar-lo.

“Si la pesta només la poguessin introduir porcs senglars infectats”, diu Rasmussen, “caldrien vint anys perquè passés de Polònia a Dinamarca”. Els senglars es desplacen fins a cinquanta quilòmetres per any. Les persones, en canvi, poden transportar el virus molt ràpidament i molt lluny: n’hi ha prou amb un caçador que després d’una cacera a l’est d’Europa porti el virus a la roba, o amb un camioner que, sense ser-ne conscient, llenci restes d’un entrepà infectat fet a Polònia i un senglar se’l mengi i es contagiï.

Contra aquests perills la tanca no ajuda directament. Però sí indirectament, diu Rasmussen: “Gràcies a la protecció de la tanca esperem mantenir la nostra població de senglars pràcticament a zero”. La lògica que hi ha al darrere és que on no hi ha cap senglar tampoc no s’hi pot escampar el virus. A diferència d’Alemanya, Dinamarca pràcticament no té cap senglar autòcton. Amb caça intensiva l’any passat es van caçar cent animals, segons l’agent forestal, i això és probablement la meitat de la població total. A Alemanya la temporada passada els caçadors van abatre més de 820.000 senglars.

Els porcs no han de poder travessar la tanca, que està ben enfonsada al sòl. On s’obren forats per aigües o per passos fronterers, cal foragitar els animals amb olors o llums. Sobretot, però, unes càmeres han de detectar possibles intrusos que posteriorment “han de ser caçats intensivament”, segons Rasmussen.

A l’Institut Friedrich Loeffler ara valoren l’actitud defensiva danesa d’una manera més moderada. Com a senyal envers els socis comercials la mesura és comprensible, diu el director de la institució, Franz Conraths. No creu, però, que la influència de l’arribada d’animals infectats a Dinamarca sigui gaire notable: “En cas que passi, els efectes són reduïts”. De tota manera, els francesos també han aixecat una llarga tanca de 112 quilòmetres a la frontera amb Bèlgica, on s’està escampant la malaltia. Fins ara a França no hi ha hagut infeccions. “Però l’epidèmia també pot entrar directament a les poblacions d’animals domèstics, sense passar pels porcs senglars”, diu Conraths.

Tariq Halasa, catedràtic d’epidèmies animals a Copenhaguen, confirma les reticències del seu col·lega alemany. La diferència és, però, “que en el cas de les poblacions d’animals domèstics l’epidèmia es pot controlar en qüestió de dies, mentre que en la població de senglars duraria mesos”. Halasa és danès, però “genèticament no soc cap viking”, diu ell mateix. Ell defensa el seu país: Dinamarca no és de cap manera hostil als migrants, la tanca és útil senzillament en la lluita contra una epidèmia potencialment devastadora. “Encara que només contribueixi en un 10% o un 20% en la prevenció”.

A l’alcaldessa de Flensburg, la socialdemòcrata Simone Lange, aquests arguments no la convencen. “Necessitem una solució conjunta contra la pesta porcina i no pas decisions de cada país”, diu Lange. Qualsevol altra solució, segons l’alcaldessa —que també és presidenta de la regió binacional de Sønderjylland-Schleswig—, senzillament és “contrària al caràcter europeu”.

L’any vinent danesos i alemanys celebren cent anys de veïnatge pacífic. La divisió fronterera de 1920 es basa en una votació popular. Per a l’aniversari els municipis van idear una cosa especial: una mostra transfronterera de jardins. Ara han canviat els plans. “Flensburg té pensat fer un jardí flotant”, revela l’alcaldessa d’aquesta ciutat de la riba del Bàltic.

A l’aigua no hi ha cap tanca.

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.