'The OA', qüestió de fe

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Desconcertat. Així et deixa The OA des del primer episodi. En els següents, l’estupefacció anirà a més. És una reacció buscada per la sèrie, que lentament s’erigeix com una reflexió sobre les religions i sobre com aquestes fan servir un relat. De fet, la sèrie comença amb un miracle: la protagonista, que era cega, torna a casa havent recuperat la vista. Ningú no sap com. Ella ens explicarà què li ha passat, i The OA s’articula, narrativament, com una història sobre algú que explica una història. L’espectador s’uneix a un grup de personatges que escolta atentament el relat de la protagonista. Aparentment no tenen res en comú més enllà de quedar fascinats per la narració. Aquests apòstols envolten la protagonista formant una cercle i seguint la història, fins i tot quan esdevé completament inversemblant. Per continuar escoltant és necessari creure que el que ella explica és possible. És a dir, s’ha de tenir fe.

La història que narra la protagonista, interpretada per Brit Marling, també cocreadora de la sèrie juntament amb Zat Batmanglij (un tàndem habitual del cinema independent, conegut per les seves pel·lícules de ciència-ficció) va esdevenint cada cop més rocambolesca i poc creïble, de manera que posa a prova la convicció dels seus acòlits, als qual s’exigeix des del principi que confiïn cegament en ella. El mateix passa amb l’audiència, que avança en la història tenint cada cop més clara la certesa que no hi haurà explicacions racionals a tot el que explica. Per acabar The OA, la raó s’ha de deixar de banda. És aquest pacte el que resulta interessant de la sèrie, perquè hi ha una part de l’audiència que no el durà a terme i una altra part que sí, que creurà en la protagonista i es quedarà amb ella fins al final. La sèrie exigeix a l’audiència aquesta convicció anant fins a l’extrem en la seva inversemblança, que arriba al límit amb els Cinc Moviments.

El final de la temporada (i a partir d’aquí poden trobar spoilers) no aclareix si la història que explica la protagonista és certa o falsa. Podem fer-ne les dues lectures: o creiem que és una fantasia creada per ella per poder explicar el trauma que ha viscut, o creiem que és cert i existeix una altra realitat a la qual es podria accedir si sabéssim com. En tot cas, no és el que és rellevant, ni tampoc el que a la sèrie li interessa. La veritable història que explica The OA és l’evolució dels personatges que escolten la narració, que tenen en comú la solitud i una vida buida de sentit i que, a través de la fe en la protagonista, esdevenen un grup cohesionat que té una vida amb significat. I no és aquest el paper que tenen sovint les religions? Tant és si una narració és certa o falsa, el seu poder per transformar els que la segueixen és l’autèntic miracle.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.