Entrevista

Leon Panetta: 'Un pot crear el caos, però més val que tingui un pla'

Sap el que es fa, el president Trump? L’ex-secretari de Defensa dels EUA, Leon Panetta, té els seus dubtes. En aquesta entrevista parla sobre la crisi de l’Iran i l’estranya decisió de Trump de fer avortar un atac amb míssils pocs minuts abans de ser llançat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Senyor Panetta, a finals del mes passat, el president dels EUA, Donald Trump, va aturar un atac militar contra l’Iran en els últims minutssegons ell. Exactament 10 minuts abans que els míssils anessin a ser llançats. Havia vist res per l’estil abans?

─ No, mai. Normalment, quan es tracten operacions militars d’aquesta mena, es passen moltes hores al Consell de Seguretat Nacional considerant les diferents opcions i les conseqüències de cada opció. Per regla general, s’estudien molt detalladament els pros i els contres de dur a cap un atac militar d’aquestes característiques. Si es fa d’acord amb aquest procés, el president aviat arriba a la decisió sobre si procedir amb la missió o no. Segons la meva experiència, un cop el president ha decidit prosseguir, tira endavant.

Trump sosté que es va assabentar, només 10 minuts abans que l’atac tingués lloc, del fet que 150 persones hi podrien perdre la vida. Creu que el relat és exacte?

─ Si això és el que va passar, aleshores el que demostra és un funcionament deficient. No em puc imaginar que el Departament de Defensa tingués plans per anar al darrere de certs objectius en què no es contemplessin el nombre possible de víctimes si s’atacaven els dits objectius. Això s’hauria d’haver parlat des d’un principi. Si això es va obviar i va ser només 10 minuts abans de l’atac que el president va ser alertat del nombre de baixes, aleshores alguna cosa va força malament en el procés de presa de decisions a la Casa Blanca.

Mentrestant, des de la dimissió de Jim Mattis a finals de l’any passat, al capdavant del Departament de Defensa només hi ha hagut un secretari interí sense confirmació del Senat. En quina mesura afecta això la capacitat del president a l’hora de respondre a certes crisis o prendre decisions importants que impliquen les forces armades?

─ Això debilita encara més el procés que s’hauria de dur a cap per determinar si s’hauria de produir una intervenció militar o no. Si un només tracta amb un secretari interí, per la naturalesa mateixa d’aquest títol, aquest secretari està en una situació de debilitat –no sols amb relació a l’exèrcit, sinó també amb relació a la Casa Blanca. La sensació és que està allí només temporalment en lloc de fer-ho en una posició permanent, un cop confirmat pel Senat. Realment soscava l’autoritat del lideratge del Departament de Defensa.

Com és de perillosa la situació al Golf ara mateix? És la guerra una possibilitat real?

─ És una situació perillosa. No hi ha dubte que la tensió va a més en ambdues bandes. Els Estats Units incrementen les sancions mentre l’Iran òbviament el que vol és no sols tombar drons, sinó també llançar atacs contra vaixells cisterna a l’estret d’Ormuz. I el perill, per descomptat, és que com més creixen les tensions més gran és la possibilitat que un error de càlcul o de juí, o un error humà per qualsevol de les dues parts acabés en una confrontació militar.

Què passaria si els Estats Units atacaven objectius a l’Iran? Encara que aquests atacs fossin limitats, seria inevitable un conflicte de més gran abast?

─ Aquesta va ser sempre la nostra valoració quan jo estava al Departament de Defensa –que si atacaves objectius dins de l’Iran, emplaçaments de míssils o instal·lacions o d’altres blancs–, que Iran respondria literalment, bé disparant míssils a les nostres bases militars del Golf o llançant míssils contra Israel. El seu sistema de míssils és molt efectiu.

Molta gent creu que les milícies aliades de l’Iran atacarien instal·lacions estatunidenques o aliats dels nord-americans en altres països també. És una hipòtesi realista?

─ Crec que l’Iran faria servir diferents mètodes. Tenen competència sobre socis com ara Hamàs a Gaza, els houthis al Iemen i d’altres per llançar atacs en altres punts de la regió. Així doncs, tenen un gran ventall d’opcions per a la represàlia. No serà la típica situació en què els EUA bombardegen objectius i se’n van sense pagar cap preu.

Amb la seva estratègia de "pressió màxima" Trump intenta obligar Iran a seure a la taula de negociacions. Creu que funcionarà?

─ Em preocupa aquesta tàctica de pressió màxima del president en diversos fronts. Ha fet servir la pressió màxima sobre Corea del Nord i encara no tenim cap pla de desnuclearització. Igualment ha aplicat la pressió màxima sobre el comerç i encara no hem resolt les qüestions relacionades amb el comerç. Ha utilitzat la pressió màxima amb l’Iran, però no sé si ha calculat el que aquesta estratègia a llarg termini podrà resultar. Pots aplicar la pressió màxima, pots crear el caos, però, per l’amor de Déu, més val que tinguis un pla per resoldre el problema. I no crec que hagi previst el que passaria.

Quin és el plantejament iranià ara mateix?

─ Crec que pensen que estan tractant amb un president impredictible i inestable que no està massa segur de quin camí agafar per resoldre aquests problemes. El fet que el president digui que l’objectiu més important és evitar que l’Iran tingui una arma nuclear, i tanmateix, alhora, és la mateixa persona que ha trencat l’acord amb l’Iran, que era l’única forma viable de fer que l’Iran posés fre a la cursa per l’arma nuclear, provoca prou angoixa en l’Iran com per no estar segurs – inclús si s’asseien a negociar amb el president – que ell mantindria la seva paraula.

I què me’n diu dels assessors pròxims al president com ara el conseller de Seguretat Nacional, Bolton, o el secretari d’Estat, Mike Pompeo? Creu que tenen un pla per resoldre aquesta situació?

─ Això espero, ja que estan en posició de tenir-lo. Al mateix temps, crec que intenten orientar-se, pel que fa al que el president vol fer exactament. Suposo que li van fer costat al president en el seu atac militar i que probablement els va sorprendre molt que el president decidís no tirar endavant en l’últim moment.

Quin és el millor camí per sortir d’aquest embolic?

─ Crec que el millor mètode per als Estats Units seria òbviament d’assegurar-se que tenim prou poder militar en la regió cas que fóssim cridats a defensar les nostres forces allí. En segon lloc, és absolutament essencial que mantinguem obert Ormuz, ja que un terç del petroli del món passa per l’estret. No sols la nostra seguretat nacional, sinó també l’economia mundial depèn d’això. I en tercer lloc, com que la confiança entre l’Iran i els Estats Units és tan minsa, el millor mètode per intentar d’obrir un canal diplomàtic seria de fer servir els nostres aliats Alemanya, Gran Bretanya, França i, sí, Rússia i Xina, tots els quals són copartícips de l’acord amb l’Iran.

Hi ha hagut moltes crítiques sobre la política de Trump pel que fa a l’Iran. Però també va rebre una resposta molt positiva arran de la seva decisió de suspendre l’atac. Fins i tot dels demòcrates.

─ En dos anys i mig, és probablement en l’únic que l’ha encertada.

La decisió de Trump és el reflex d’un amplíssim sector de l’opinió pública als Estats Units: molts americans sembla que siguin contraris a qualsevol mena d’intervenció militar a l’estranger. Seria una descripció exacta de l’ànim general als Estats Units?

─ Jo crec que la idea general és evitar veure’s implicats en una guerra a l’Orient Mitjà que no estigui justificada pel que fa a la nostra seguretat nacional. Penso que l’experiència iraquiana encara és una cosa que afecta l’opinió pública nord-americana –hi ha la sensació que aquesta guerra no era necessària. Si és una guerra creada per culpa d’una de les parts, per la seva incapacitat per resoldre problemes, penso que hi hauria molta preocupació sobre aquest tipus de conflicte. Però si, d’altra banda, la nostra seguretat nacional es veiés compromesa i l’Iran de sobte comencés a atacar les nostres bases militars en la zona i a matar nord-americans, crec sens dubte que tot el país estaria unit en la decisió de contraatacar.

Leon Panetta

Leon Panetta, de 80 anys, dirigeix l’Institut Panetta d’estudis polítics a Monterey, Califòrnia. Als anys 90, va ser cap de personal de la Casa Blanca amb el president Bill Clinton. El 2009, el president Barack Obama el va nomenar cap de la CIA, on va ser responsable de l’operació que acabà amb la mort d’Osama bin Laden. De 2011 a 2013 va exercir com a secretari de Defensa.

Traducció de l’anglès de Francesc Sellés

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.