DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

El president imprevist, la fallera exaltada, el grup viril i una comarca lliure associada

Toni Gaspar continua com a president de la Diputació de València, una institució en què el domini de l’esquerra s’ha afermat però que presenta alguns fets pintorescos: un grup nombrós format íntegrament per homes, un altre que té com a portaveu la fallera major de 2018 i una rampa d’aspirants a ser alguna cosa més en el futur del PSPV.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sovint la política és imprevisible com el billar. Com aquella carambola que ningú no imaginava que, de sobte, canvia el rumb d’una partida. Com la bola negra que no entra al forat que li pertoca i fa que guanye qui ja ho tenia tot perdut. En política, de boles negres, n’hi ha més que no sembla.

Una d’elles és el socialista Toni Gaspar, reelegit com a president de la Diputació de València dimecres de la setmana passada. El 2012 va plantar cara a l’avui totpoderós José Luis Ábalos en la cursa per la secretaria general de la província, perdent aquell congrés, encara sotmès a la voluntat dels delegats, per 235 vots a 195. Dos anys més tard, el 2014, competiria amb Ximo Puig —qui ja oficiava com a secretari general del PSPV— per encapçalar la candidatura a la Generalitat dels comicis de 2015: en les primeres primàries obertes que convocava la formació Puig va obtenir 37.844 paperetes, i ell, 17.142.

Dues derrotes consecutives davant l’aparell del partit acostuma a ser sinònim de prejubilació política. Sobretot si es tracta d’algú com Gaspar, que no lidera cap corrent ni cap família interna, sinó que tan sols preconitza el seny i la intenció d’unir en lloc de dividir. L’objectiu de fer pinya. Tot just allò que massa vegades costa tant de trobar a l’activitat política.

El discurs d’investidura que Gaspar va pronunciar dimecres passat condensa, en bona mesura, el seu full de ruta. “Quan la política es converteix només en lluites de poder, alenteix la maquinària de l’autèntic poder de la política, que no és cap altre que transformar la societat”, va dir. Al seu parer, el “tacticisme polític” porta associada una “anestèsia intel·lectual” i un “soroll asfixiant improductiu”. O, dit d’una altra manera, “la mediocritat política cau amb facilitat en la comoditat de generar por i no en l’obligació de generar esperança”. Així, des de la trona, Gaspar va instar els 31 diputats a obrar en conseqüència: “No vingueu ací a remoure els mals auguris, el pessimisme i la por”.

Gaspar: “La mediocritat política cau amb facilitat en la comoditat de generar por i no en l’obligació de generar esperança”

Costa de veure un hemicicle aixecat de punta a punta en resultar investit el president. El tarannà de Gaspar i l’ambient més relaxat que es viu a la Diputació de València d’un temps ençà va fer possible aquesta imatge després que el secretari de la corporació llegira el resultat de l’escrutini, amb 19 vots a favor de la seua candidatura, 8 per al popular Juan Ramón Adsuara i 4 vots en blanc, pertanyents als tres diputats de Ciutadans i l’únic de Vox. A Gaspar van donar-li suport els 13 diputats socialistes, els 5 membres de Compromís i el del grup independent La Vall ens Uneix, que orbita al voltant de l’expresident i reelegit alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, fora del PSPV-PSOE per la seua condició d’investigat en el cas Alqueria. Fruit d’aquella operació, Gaspar va rellevar-lo a la cúpula de la institució provincial ara fa un any. Quan rumiava abandonar la política i recuperar la seua feina d’economista, el doblement derrotat va ser propulsat, de rebot, al capdamunt de la Diputació.

La comarca lliure associada

En aquest sentit, els plenaris de la Diputació —generalment bastant més tediosos que no els de les Corts— guanyaran intensitat. Cada mes podrem observar un exercici de pseudocantonalisme comarcal inèdit a la història política valenciana. Perquè, en efecte, als orígens de l’etapa autonòmica van existir diverses temptatives de bastir un projecte alacantinista que trencara la unitat del país i recuperar la idea d’una comunidad del Sureste en companyia d’Albacete, Múrcia i, fins i tot, Almeria. En canvi, mai no havíem vist un grup independent —circumscrit a una sola comarca— instal·lat en cap de les tres corporacions provincials.

Joan Sanchis és el diputat provincial de La Vall ens Uneix, l'únic que escull la comarca. 

La intervenció de Joan Sanchis, la persona designada per Rodríguez a fi de representar la comarca a la Diputació, va lloar la feina duta a terme pel seu líder espiritual, a qui va citar en una desena d’ocasions. Va remarcar que La Vall ens Uneix havia reunit el 65% dels vots dels ontinyentins, “gent treballadora, honesta i digna que creu en les persones i no en allò que alguns han volgut fer veure”. Embriagat de l’emoció en recordar el resultat que havien deparat les urnes, Sanchis va sentenciar que “Ontinyent es rebel·la contra les injustícies, les mentides o la violència”.

El diputat de La Vall ens Uneix: “Ontinyent es rebel·la contra les injustícies, les mentides o la violència”

El club de fans vingut de la Vall d’Albaida —que seguia la sessió des de la sala adjacent— aplaudia esporàdicament com si escoltara un monòleg d’èxit. El seu diputat, en el moment més emotiu, va glossar la magnificència del cim del Benicadell, l’honor d’acollir el campanar més alt del País Valencià i la bona gestió que caracteritza Caixa Ontinyent, l’única entitat autòctona que va salvar-se de la reorganització del sistema financer produïda durant la crisi. Ras i curt, Sanchis va referir-se a la Vall com “la Toscana valenciana”. Com li hauria dit l’exlehendakari Juan José Ibarretxe, una comarca lliure associada al bell mig del País Valencià amb un únic diputat, el vot del qual no és decisiu però que, tanmateix, pretén esdevenir un “aliat” del Govern integrat per PSPV i Compromís. Això, és clar, sempre que hi haja “una continuïtat del gran treball encetat per Jorge Rodríguez” i que la comarca reba un tracte just. “El tracte que mereixem”, tal com va encarregar-se de subratllar Sanchis.

Així doncs, la Vall d’Albaida ha passat a ser una província dins de la província. La quarta província valenciana. O una altra illa, com ja ho eren la de Tabarca o els Columbrets. Siga com siga, la projecció política de Rodríguez queda reclosa, a partir d’ara, a aquest territori prim però allargassat que separa la Costera valenciana del Comtat, l’Alcoià i l’Alt Vinalopó alacantins.

La segona crida de Rocío Gil

Els plens provincials no sols guanyen interès per la irrupció d’aquest grup independent de caràcter comarcal. També caldrà estar ben atents a l’actuació de Rocío Gil, que va ser la fallera major de València el 2018. Encara que acaba d’estrenar-se com a regidora de Ciutadans al cap i casal, compatibilitzarà aquesta tasca amb la de portaveu de la formació a la corporació provincial. Afavorida per l’experiència acumulada a l’exaltació i la Crida, es podria afirmar que a la seua primera al·locució política ha tret un notable: va evidenciar una bona dicció, molta energia i tenir el catecisme de Ciutadans correctament après. Va advertir, com ja ho ha fet Toni Cantó a les Corts, que la seua oposició serà “dura”.

No podia decebre. I no ho va fer, sinó que va dedicar la part central del seu discurs a homologar les “actituds corruptes” de l’etapa del PP, amb Alfonso Rus, i les de la legislatura passada. No debades, va recordar que Jorge Rodríguez “se’n va haver d’anar emmanillat”, cosa que va provocar una allau de xiulits dels seguidors incondicionals de l’expresident.

Rocío Gil, exfallera major de València i nova portaveu de Ciutadans a la Diputació, felicita el seu president, Toni Gaspar.

En la línia del seu partit, Gil no va malbaratar l’oportunitat de comentar els episodis de tensió viscuts a Madrid amb motiu de la celebració del dia de l’Orgull Gai, i arribà a preguntar-li a Gaspar si justificava o no l’ús de la violència contra els representats de Ciutadans que havien sigut insultats a la capital de l’Estat. La portaveu de la formació taronja a la Diputació de València va assegurar que ella havia estat una les persones agredides amb objectes diversos durant aquell acte i va adreçar-se de manera directa al president: “Vostè em creu? O no soc creïble pel fet de no ser d’esquerres?”. Definitivament, ens trobem davant l’alumna avantatjada de Toni Cantó. Si memoritza les frases clau i entona com cal, triomfarà com ho ha fet ell.

De fet, la intervenció de la ciutadana Gil va deixar en segon terme l’aparició fugaç de Juan Ramón Adsuara en representació del PP. Alcalde d’Alfafar, un municipi de l’àrea metropolitana, és l’alcalde amb majoria absoluta més important del seu partit a tota la província de València, la mateixa en què els populars, no fa gaire, governaven en solitari el cap i casal, Torrent, Gandia, Paterna, Alzira, Xàtiva, Manises, Llíria i tantes altres localitats més poblades que la seua.

Més virils que ningú

Del nou grup del PP a la Diputació de València crida l’atenció, sobretot, la uniformitat de gènere: vuit diputats homes, cap ni una dona. Una imatge del passat que contrasta moltíssim amb la part capdavantera del grup popular de les Corts, on Isabel Bonig està acompanyada d’Eva Ortiz i Elena Bastidas als tres primers escons, així com també amb els tres primers llocs del PP a les passades eleccions municipals de la ciutat de València, on María José Català anava seguida de dues dones més: María José Ferrer San Segundo i Paula Llobet.

Per bé que no tant com a la de València, la paritat també ha quedat lluny al grup del PP de la Diputació d’Alacant, on només figuren tres dones entre els 14 diputats provincials. A la de Castelló, per contra, sí que hi ha hagut més equilibri, amb sis diputats masculins i cinc de femenins.

Una imatge que costa de veure avui dia: els vuit diputats del PP a la corporació provincial de València són homes.

En el cas de Vox, l’únic diputat a la corporació provincial de València és Joaquín Alés Estrella, edil de Paterna que va mostrar el seu desig de fer que la Diputació contribuesca a “fer més Espanya” sense “fer-li competència a Espanya”. Una veritable contradictio in terminis. Preocupat pel futur demogràfic de l’Estat, va expressar la seua esperança de fer repuntar l’índex de natalicis buscant la manera que la institució “ajude a tenir fills”.

Socis i rivals

La relació entre PSPV i Compromís al si de l’equip de govern de la Diputació va ser òptima en el mandat anterior i els valencianistes confien que trobarà continuïtat en el que ara comença. La seua portaveu i més que probable vicepresidenta de nou, Maria Josep Amigó, considera més necessària que mai la presència dels valencianistes a l’executiu provincial, ja que “alguns voldrien que el País Valencià fora com les comunitats autònomes que es defineixen com a regions”. “El nostre país està fart que li prenguen el pèl”, va etzibar Amigó en el seu torn de paraula.

Amigó: “És quan treballem tots junts que som imparables”

Naturalment, la cara més visible de Compromís també va posar en valor la tasca dels quatre anys precedents, en què la coalició va ser “peça clau” de “la Diputació dels canvis”, segons la va qualificar, encara que —va afegir de seguida— “algunes de les decisions preses no van ser encertades”, en referència a la designació dels alts càrrecs que va comportar el cas Alqueria. Amb vista al nou mandat, Amigó espera la “consolidació” d’una manera de governar que beu del pacte del Botànic. “És quan treballem tots junts que som imparables”, va emfasitzar.

Amb tot, hi ha diferències de matís que no passen desapercebudes. Els cinc membres de la coalició valencianista a la Diputació —Xavier Rius, Mentxu Balaguer, Dolors Gimeno i la regidora del cap i casal Glòria Tello, a més de la pròpia Amigó— van prometre el càrrec amb variacions sobre el model prefabricat que ve de sèrie. Elles van fer-ho “perquè així ho mana la llei”, i ell, “per imperatiu legal”. Va cridar l’atenció, igualment, que Tello prometera treballar dur en favor “dels éssers vius”, no sols dels humans. La seua ànima animalista, en estat pur.

Com a portaveu socialista exercirà Pilar Sarrión, un dels principals estendards del sanchisme al PSPV. En realitat, aquest sector del partit controla el grup socialista de la Diputació, però no ha iniciat una guerra per rellevar Gaspar i situar-hi un dels seus com a substitut. La nit del 28 d’abril, davant una militància que celebrava la victòria electoral, Ximo Puig ja va confirmar que el seu home per a la presidència de la corporació era Gaspar. En passar el 26 de maig, amb els resultats municipals a la mà, ha insistit que era la seua preferència indiscutible.

Xavier Rius, Mentxu Balaguer, Dolors Gimeno, Glòria Tello i Maria Josep Amigó, els cinc membres de Compromís a la Diputació, van prometre la Constitucíó “perquè així ho marca la llei”.

Això va restar moltes possibilitats a l’alcalde de Burjassot, Rafa García, sanchista de soca-rel va plantar cara a Puig en les primàries del PSPV de 2017, quan estava en joc la secretaria general. Alhora, això tallava les ales d’uns altres primers edils amb majories absolutes abassegadores a la butxaca, com ara Carlos Fernández Bielsa (Mislata) i Jordi Mayor (Cullera). Si qualsevol dels tres haguera estat elevat a la presidència de la Diputació, la lectura en clau hereditària hauria estat immediata.

Perquè, efectivament, Puig va prometre que no encadenaria més de dos mandats al capdavant del PSPV ni de la Generalitat. Un compromís que darrerament no explicita de manera tan taxativa però que manté viu. El reguitzell de noms que podrien optar a succeir-lo comença a ser llarg i la majoria s’esforcen per estar-hi ben posicionats. Qui sap si Gaspar, sense fer soroll, també es troba en el lloc adequat quan arribe el moment oportú. Com l’any 2018, quan Jorge Rodríguez va ser detingut i una carambola va dur-lo a la presidència de la Diputació. O com ara, quan no comptava un equip de fidels al darrere, però tampoc no li ha calgut. I és que Gaspar, certament, no genera rebuig.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.