Els Crítics

Què faríem en un món sense els Beatles?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Totes les pel·lícules escrites per Richard Curtis s’assemblen i no com a tics de creador escarxofat, ni de talent avesat a l’autoimitació. En el seu cas, ens dimensiona la singularitat i eficàcia d’un creador amb obra important, fins i tot transcendent, en el cinema contemporani. I les divises del seu manual, amb intensitat i encert variables en cada cas, passen per: una història d’amor amb final reparador i toc de faula, fantàstica o moralitzant; un secundari amb cert carisma que aporta la dosi de gràcia, d’acudit i de pocatraça; la contraposició de l’amor verdader amb la felicitat impostada; la complicitat de les històries de gent sense més èpica que la de la normalitat d’anar tirant cada dia; la música com a apunt que insufla els ànims i els lacrimals —dels Beatles, de nou i per sempre, eterns inspiradors en bodes a la repetida escena de Love Actually—; i el poder de convicció d’un final en forma de catarsi, d’una complicitat sempre amable.

Qui dubta, a hores d’ara, doncs, que Curtis és un dels grans genis que el setè art té en l’actualitat? Més enllà d’haver creat amb Rowan Atkinson personatges tan icònics de la televisió com L’escurçó negre o Mr. Bean, ell és el responsable de comèdies romàntiques que estarien en el top ten de qualsevol avesat a la matèria: des de Quatre bodes i un funeral (1994) a About time (2013), passant per Notting Hill (1998) o Love Actually (2003). Cosa molt seriosa. Perquè aquesta, en essència, és una pel·lícula de Richard Curtis. I perquè, per enèsima vegada també, Danny Boyle potineja el que té de bo, d’extraordinària, la premissa del film: què passaria si, de sobte, tota la humanitat oblidés qui eren els Beatles? Què faríem si s’haguessin fos totes les seves cançons? I si hi hagués algú que encara les recordés i comencés a cantar-les? En quin nivell posaríem el geni, l’èxit, la proesa, l’extraordinari? Aquest és el punt de partida de Yesterday, una pel·lícula on seguim les passes musicals de Jack Malick (Himesh Patel), un músic que ho intenta, però no pot. Fins que passa el miracle i perseguim el somni, amb ell.

Acompanyat per Ellie (Lily James) i també amb l’actuació d’un sorprenent Ed Sheeran, que fa d’Ed Sheeran, tot avança al so de les cançons que Malick haurà de recordar —que difícil és rememorar la lletra d’Eleanor Rigby, oi?—, mentre l’acompanyem en l’estupor del triomf i la mentida, sense arribar-nos a creure que el perdedor serà un nou tirà devorat pel seu èxit, i mentre veiem el corc que alimenta la indústria megalòmana de les discogràfiques. I això és, també, la conquesta que conté aquest viatge al·lucinat i de tocs surrealistes, tan simpàtic per ser iniciàtic i, malgrat el clixé, seduir-nos.

Però l’estil de Boyle —el mateix que feia insuportable Slumdog Millionaire (2008), fallida La platja (2000) o innecessària T2 Trainspotting (2017)— ens torna a jugar la mala passada de desvirtuar la delicadesa —algú en dirà cursileria, però Curtis se sap manejar prodigiosament bé en aquest terreny tan pantanós— que té la història. És simple, és previsible, conté el final redemptor que ens ensumem des del primer minut, amb concessió a l’amor romàntic. Però ja en coneixem les lleis, i funciona. I per això no hi lliguen els fatídics muntatges trance, els colors llampantment inadequats, aquesta dèria de subratllar l’obvietat i de transformar qualsevol cosa en un videoclip on preval la fascinació visual més que la línia de diàleg o la subtilesa. Que John, Paul, George i Ringo el perdonin, perquè sense ell aquest Yesterday hauria pogut ser una delícia.


Yesterday
Direcció: Danny Boyle
Any: 2019
Durada: 116 minuts
Nacionalitat: Regne Unit
Guió: Richard Curtis
Fotografia: Christopher Ross
Música: The Beatles
Repartiment: Himesh Patel, Lily James, Kate McKinnon, Ed Sheeran, Lamorne Morris.
Gènere: Comèdia romàntica


Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.