Món

La lluita d’un missioner per combatre la guerra contra les drogues del president Duterte

En la guerra contra les drogues del president Duterte estan morint milers de persones. Ara, en el si de la poderosa Església catòlica, molts s’oposen al president. Però els sacerdots temen per la seva vida.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dues hores abans de mitjanit el germà Ciriaco Jun Santiago arriba a la funerària. La nit se li arrapa al cos com un llençol moll; encara fa més de trenta graus. Pel front li baixen gotes de suor, que li llisquen pel dors del nas i cauen a l’asfalt.

El que empeny el missioner Santiago a sortir de nit són els morts de la guerra contra la droga. És aquí per buscar-los. Santiago entra a l’oficina. Un home baixet i estrany que porta una samarreta imperi està assegut a l’escriptori elaborant informes sobre morts.

Durant uns segons Santiago es refresca la cara amb el ventilador que bat l’aire sufocant de l’oficina. “Què hi ha de nou?”.

Orly Fernandez, l’empresari de la funerària, assenyala una pissarra blanca sense dir res. Hi ha tres noms:

Jerito Garganta, 34 anys.

Angelito Lizada, 29 anys.

Noel Pineda, 47 anys.

Tots tres han estat assassinats a trets, tots víctimes d’una guerra de gran brutalitat que des de fa tres anys el president Rodrigo Duterte permet que tingui lloc al país. Policies, milícies ciutadanes i comandos d’assassins persegueixen persones que, suposadament, trafiquen amb drogues, en consumeixen o simplement per error són al mig del pas. La policia filipina afirma que des del 2016 més de 6.600 traficants de drogues han mort en operacions policials. La comissió independent sobre els drets humans a les Filipines calcula que són unes 27.000.

Santiago fa de cronista d’aquests morts. És un home de 47 anys amb veu suau, mirada penetrant i uns rínxols negres que li cauen sobre les espatlles. Al coll hi porta penjada una càmera.

Des del desembre del 2016 aquest missioner de la Congregació del Santíssim Redemptor documenta la guerra contra la droga a Malabon, un municipi de Manila on viuen 350.000 persones. Fotografia escenaris de crims i cadàvers, registra declaracions de testimonis, encobreix testimonis i s’ocupa dels parents dels difunts.

La funerària s’ha convertit en el quarter general de la missió de Santiago. Aquí passa moltes nits. El missioner i l’empresari de la funerària formen un duet inusual.

Fernandez és un simpatitzant entusiasta de Duterte, però informa Santiago, l’home d’Església, sobre llocs d’assassinats i l’ajuda a trobar les famílies de les víctimes. Santiago ajuda els parents que són massa pobres perquè es puguin permetre els embalsamaments de Fernandez. Ja ha pagat més de 370 enterraments. Finança els ajuts gràcies a la col·lecta, les donacions de centenars de milers de feligresos. Santiago explica que s’han enterrat nombrosos cadàvers en fosses comunes anònimes perquè les famílies no es podien fer càrrec dels costos.

Sembla que la majoria de filipins s’han habituat a les brutals circumstàncies que es viuen amb Duterte. L’aprovació del president augmenta encara que morin tantes persones. Malgrat els milers i milers de morts, després de tres anys al càrrec un impressionant 80% dona suport al president. Les eleccions de mig mandat del maig van ser un triomf per a Duterte. Els candidats a qui ell donava suport van entrar al senat, mentre que l’oposició no va obtenir ni un sol escó.

Rodrigo Duterte

La democràcia filipina està mig acabada: el govern voldria modificar la constitució, reintroduir la pena de mort i rebaixar la majoria d’edat penal als dotze anys. Duterte ha retirat el país de la Cort Penal Internacional, i al sud de l’arxipèlag hi regna la llei marcial.

Fins ara només una minoria critica la guerra de Duterte: estudiants, activistes d’esquerres, víctimes de la dictadura de Marcos i destacats actors i cantants. Però cada cop més també es va oposant al president la institució més poderosa del país: l’Església catòlica.

Si els sacerdots gosen mostrar públicament oposició al president, se’ls fa palpable la ira de Duterte i els seus seguidors. Des del desembre del 2017 tres capellans han estat assassinats. El juny de l’any passat dos homes emmascarats van matar a trets el sacerdot Richmond Nilo a la seva església quan es disposava a iniciar la missa. Alts dignataris han rebut amenaces de mort per haver criticat Duterte. L’any passat, bisbes i altres dignataris van reclamar al president que posés fi a la instigació contra l’Església, ja que propicia atacs contra capellans.

Però Duterte va dir: “Aquests bisbes que teniu per aquí, mateu-los. Són uns idiotes inútils. No fan més que criticar”. Duterte fa regularment comentaris blasfems i ha dit que el papa és un “fill de puta”.

Santiago diu que l’Església ha callat durant massa temps. Si bé ell també ha patit atacs, vol canviar alguna cosa. “Jo volia fer alguna cosa més que finançar enterraments i prou. Havia de sortir als carrers a trobar-me amb la gent”, explica. Per això va demanar permís als seus superiors per documentar la guerra contra la droga.

Ja és mitjanit tocada quan Santiago decideix visitar les vetlles de les tres famílies dels difunts dels quals s’ha assabentat a la funerària de Fernandez. El sistema de navegació el condueix per carrers buits de la capital. Quan cau la nit sobre Malabon, la majoria de gent es reclou a casa per por.

“La primera víctima d’assassinat que vaig veure es deia Michael”, explica Santiago. Després n’han vingut centenars més. De Michael, diu, encara se’n recorda, com també de les paraules del policia que li havia disparat: ha estat una confusió desgraciada.

Des d’aleshores, amb les seves fotos Santiago recorre les esglésies de Manila i presenta als feligresos les imatges pertorbadores dels morts: vol vèncer la indiferència i instar la gent a reflexionar sobre els assassinats diaris.

En un barri de barraques de la zona portuària, Santiago aparca el cotxe sota un fanal avariat que llança ràfegues de llum en la nit. Un passatge estret porta a un fosc laberint de barraques de xapa ondulada i construccions de formigó sense enguixar. La calor de la nit descansa damunt dels teulats del barri Barangay 28. Uns quants residents encara estan asseguts davant les barraques i indiquen a Santiago on és la casa de la família Garganta. Al final d’un carreró, entre bassals d’aigua bruta i deixalles de les cuines, hi ha el cadàver embalsamat de Jerito Garganta dins un taüt de fusta blanca. Hi ha homes borratxos que juguen escandalosament a cartes i beuen cervesa en gots de plàstic.

La germana del mort, una dona grassa amb ulls plorosos, s’aixeca cansada d’una cadira de plàstic quan Santiago arriba. “Durant dos anys Jerito va estar en presó preventiva per tràfic de drogues, i després la denúncia va quedar en no res”, diu Leah Garganta, i s’eixuga una llàgrima de la galta. Després de Pasqua el van deixar anar. I amb prou feines dues setmanes més tard ja era mort, assassinat a trets per dos emmascarats a l’entrada del seu barri.

Sanglotant, la germana detalla els costos de l’enterrament: 35.000 pesos, uns 600 euros. Massa per a la família. Diu que han recaptat tot el que han pogut amb l’ajuda de parents, veïns, amics. Però encara no n’hi ha prou. En una habitació contigua dormen els quatre fills de Jerito.

Deixem una generació d’orfes enrabiats”, diu Santiago. “Les famílies dels morts no tenen cap oportunitat de viure el dol. Estan ocupats aconseguint diners”.

Santiago explica a Leah Garganta que pot presentar una petició d’ajuda a la seva església. Santiago aixeca la càmera i fotografia. Quan el missioner està a punt d’acomiadar-se, Leah Garganta l’estira de la samarreta i li demana un favor. No podria venir un capellà a dir unes pregàries pel seu germà?

Santiago li promet que enviarà algú que, com ell, s’ocupa de les víctimes de la guerra contra la droga. “Li ho diré al pare Flavie”.

L’endemà mossèn Flavie Villanueva es troba en una habitació sense finestres al soterrani de l’església de San Roque, a Quezon City. Quinze vídues en samarretes verdes, nou orfes i dues monges s’han reunit per a una missa privada.

Villanueva, un home baixet amb els cabells curts i un somriure murri, de 49 anys, porta una samarreta vermella on diu que per Nadal vol un nou president. Al canell, un braçalet amb la inscripció: “Aturem les matances, comencem la curació”. Es posa una sotana blanca i saluda els presents amb un “Que Déu us beneeixi”. “Amén”, responen a cor.

“Aquesta missa és més que una prèdica”, diu el capellà. Forma part d’un procés de curació per a parents de víctimes d’assassinat. Una mena de purificació espiritual per a persones traumatitzades. Des que va començar la guerra contra la droga, mossèn Flavie ha acollit centenars de persones al seu programa, que anomena paghilom (‘curació’). Vol curar, per exemple, Mila David, de 62 anys. Uns policies van assassinar a trets el seu marit mentre era al llit. Des d’aleshores l’home se li apareix en somnis. O Lourdes, de 38 anys, que a la presó va assabentar-se que el seu marit havia estat mort a trets i que ara es pregunta com podrà alimentar els seus sis fills.

El sacerdot alaba el coratge dels presents i maldiu el president. En fer-ho, li cauen llàgrimes per la cara i se li trenca la veu. “Com pot ser”, es pregunta, “que els filipins venguin la seva humanitat?”. S’acosta a una anciana, li acaricia la galta. “Encara vols venjar el teu marit amb un atemptat suïcida?”. La gent riu. La dona riu entre dents i assenteix. “Digue’ns, en una escala d’u a deu, quanta ràbia tens ara mateix?”.

“Quatre”, diu la dona amb veu baixa. “Això és un avenç”, contesta el capellà.

Acabada la missa, ensenya imatges d’una càmera de seguretat. S’hi veu un home emmascarat amb una gorra de beisbol i una motxilla que truca a la porta del seu despatx, va amunt i avall i finalment desapareix.

D’ençà que rep amenaces de mort i visites inesperades, té un guardaespatlles. “Ja no em prenc les amenaces tan seriosament”, diu. “Mentre passin aquestes coses dolentes al meu país, no tindré la boca tancada. Estic disposat a morir si Déu em vol cridar a reunir-me amb ell”, diu Villanueva. “Evidentment que pateixo per la meva vida. Quan se’m posa al costat una moto, tinc un sobresalt. Per això alço la veu i advoco per la veritat. Aquesta és la millor defensa”.

El capellà sap què poden provocar les drogues. Abans de descobrir la fe, va estar quinze anys enganxat: marihuana, speed, cocaïna, alcohol i pastilles per calmar-se. A vegades tot en una nit. Com més drogues es prenia, més buit se sentia. En Déu va trobar finalment la força per desintoxicar-se.

Per això en les eleccions presidencials del 2016 va donar el vot a Duterte. La seva idea era: allibera’ns de tot mal. “Jo creia realment que ell podia solucionar el problema de les drogues. Haig d’admetre que m’equivocava”.

La tarda següent el pare Flavie s’escapa del despatx. “El meu guardaespatlles no em deixaria marxar. És massa arriscat”, diu xiuxiuejant i mig rient. Per a ell l’important no és ser valent, “sinó fer el correcte com a pastor”, afirma. El preocupa que “ens hàgim acostumat a una cultura de la mort, que l’assassinat d’un sacerdot ja no tingui cap importància. Això és el que van posar de manifest els assassinats d’aquells tres capellans. Teníem l’esperança que allò despertaria l’Església, que finalment li faria trencar el silenci”.

Mitja hora més tard, Villanueva arriba al barri pobre de Barangay 28. Vestit amb una sotana blanca i envoltat de familiars plorant, s’està davant el taüt de Jerito Garganta. A través de la finestreta de vidre, el capellà mira la cara cerosa del difunt i diu una pregària murmurant, amb els ulls tancats i ajuntant les mans. Beneeix el cadàver i espargeix aigua beneïda per sobre el taüt.

Al següent bloc de cases està de dol la família d’Angelito Lizada, assassinat l’endemà que Jerito Garganta. Villanueva també els beneeix. Després passeja meditabund pels carrerons estrets del barri, arrossegant la vora de la sotana per la brutícia. “Moltes famílies de víctimes estan estigmatitzades. Amics i veïns no assisteixen als funerals. Hi ha hagut assassinats de persones que havien assistit a enterraments”, diu el capellà. Qui mostra compassió per les víctimes, per traficants morts o per drogodependents, pot ser assassinat com a còmplice, injuriat per simpatitzar amb les drogues, amenaçat o marginat.

En una artèria molt transitada de Manila s’alça l’enorme església redemptorista de Baclaran. És l’església del germà Ciriaco Jun Santiago. S’ha convertit en un refugi per a persones que ja no tenen res més a perdre. Traficants ferits, testimonis intimidats, persones desesperades que apareixen en llistes negres. Aquí tots troben asil.

Un dissabte de maig d’aquest any entra a l’església l’home que a les Filipines anomenen Llàtzer, el ressuscitat. Avança amb passos ràpids i amb una gorra de beisbol ben enfonsada.

Santiago el saluda cordialment, el fa passar per davant d’un guardaespatlles i per dues comportes de seguretat fins a una escala que porta a les dependències privades. Allà demana al visitant que s’assegui en una butaca atrotinada sota un crucifix.

Llàtzer és un home tímid, de 30 anys, que parla amb veu baixa. El seu nom de debò és Francisco Santiago. És un dels pocs filipins que han sobreviscut a un suposat comando assassí de la policia. Des d’aleshores viu amagat. No vol que s’ensenyi cap foto seva per por que li pugui passar alguna cosa a la seva família.

Llàtzer vol declarar contra els policies que, segons afirma, el volien matar. A més, està disposat a comparèixer com a testimoni en un possible procés contra el president davant la Cort Penal Internacional a la Haia. El febrer del 2018 la fiscal en cap Fatou Bensouda va obrir diligències preliminars contra el president Duterte per presumptes delictes a conseqüència de la guerra contra la droga. Des de llavors, en les seves excursions nocturnes per Manila Santiago recopila declaracions de víctimes, parents i testimonis. Llàtzer és el seu home més important. “Ocultem Llàtzer en un lloc secret i ens ocupem de la seva seguretat”, diu Santiago. Els policies que li van disparar continuen en exercici. Llàtzer gairebé s’enfonsa a la butaca i es frega les mans nerviós mentre parla.

“Estic molt enrabiat. Vaig estar a punt de morir. Després em van tancar a la presó. M’han arruïnat la vida. Fa més de dos anys que no veig el meu fill gran. La meva dona diu als nens que treballo a l’estranger”, explica Llàtzer.

A continuació explica la història de la nit del 13 de setembre del 2016, quan la policia el va capturar arbitràriament, el va interrogar i després el va conduir juntament amb un altre home a un carreró sense llum prop de la badia de Manila. “Un em va posar la pistola al pit i va prémer el gallet. Jo vaig fer uns passos enrere balancejant-me, i van tornar a disparar. Vaig caure contra un cotxe. Es va disparar l’alarma. Em vaig fer el mort, no em movia, no respirava”.

S’aixeca el polo de ratlles i ensenya els llocs del pit per on li va entrar la bala i per on li va sortir, per sota el pectoral dret. Li van quedar dues lletges cicatrius. Alça l’avantbraç fent un angle estrany i diu que encara hi té fragments de bala. Se li trenca la veu. Empassa amb força, es mossega el llavi i s’esforça per no plorar.

Demana que fem una pausa, surt al claustre i es recolza en una barana. Li tremolen les mans mentre encén una cigarreta. Es deixa caure en la gastada butaca i explica que volia cridar pel dolor. Però la seva vida depenia, diu, d’aconseguir fer-se el mort. “Vaig sentir com un policia em posava una arma al costat del cap i em ficava alguna cosa a la butxaca dels pantalons. Vaig esperar fins que no vaig poder més”.

Mentrestant, havien arribat els mitjans, entre ells l’autor i el fotògraf d’aquest text. Ell va sentir els clics de les càmeres, se li va contreure el peu esquerre i va sentir un periodista que cridava: “Mare meva, és viu!”. Llàtzer diu que va agafar tota la força que va poder i es va posar dret. Llavors va ser quan va veure l’altre home estirat a l’altre costat del carrer. Era mort.

“Ajuda. Sisplau, ajudeu-me”, va suplicar Llàtzer en aquell moment.

“No us hi acosteu. Té una arma”, va cridar un dels policies.

Llàtzer es va repenjar en un Honda gris, va aixecar les mans com una persona que es vol rendir i va cridar: “Senyor, tingui clemència, li ho suplico. No vaig armat”.

Dos agents, amb la mà a la funda de l’arma, es van acostar lentament a l’home xop de sang que hi havia a terra. Un va apartar l’arma amb un cop de peu. Altres policies van fer fora els periodistes del lloc dels fets. El ferit greu va ser carregat en un cotxe policial, que va marxar fent sonar la sirena.

“Em pensava que em matarien al cotxe”, diu Llàtzer. Però el van portar a un hospital i pocs dies després va acabar a la presó de Manila. S’hi va estar gairebé dos anys per possessió il·legal d’armes, en presó preventiva. Fins a l’agost del 2018 el jutge no va desestimar la denúncia i va decretar la posada en llibertat de Llàtzer; els policies s’havien embolicat en contradiccions. Des d’aleshores Llàtzer somia que es faci justícia.

“No em fa gens de por declarar com a testimoni. Ho faig per les víctimes que han tingut menys sort, que han mort i que ja no es poden defensar”, afirma.

Santiago s’acomiada del seu testimoni més important i li recorda que al matí i al vespre li enviï un missatge de text. “Déu li va donar una segona oportunitat”, diu més tard el missioner.

El diumenge següent Santiago comença el dia al cementiri de Caloocan. En silenci segueix la comitiva fúnebre per un laberint de murs amb tombes. Nínxols plens de taüts amuntegats.

“Per què m’has fet això? Em vas prometre que deixaries les drogues”, lamenta la vídua del difunt, i es desfà en plors damunt el taüt. Seguidament empenyen Jerito Garganta –el seu marit, pare de quatre criatures traumatitzades– cap a dins d’una tomba austera.

Santiago fotografia i explica que la seva església n’ha assumit els costos; 10.000 pesos, uns 173 euros. Quan la tomba ja està tancada i els últims assistents han marxat del cementiri, Santiago s’està entre dues tombes repassant les fotos que ha fet. A la butxaca li vibra el mòbil. El seu testimoni principal, Llàtzer, li ha enviat un SMS.

“Tot correcte”, li comunica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.