Els crítics

Commoció freda

Després de la publicació de la devastadora novel·la ‘Proleterka’, l’editorial Les Hores complementa l’aposta per traslladar al català la suggestiva narrativa de la suïssa en llengua italiana Fleur Jaeggy amb la publicació de ‘La por del cel’, un recull de relats que rebla el clau de la concisió freda però alhora colpidora de la seua escriptura. Un nou encert editorial.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En termes cronològics, la publicació d’aquestes dues obres de Fleur Jaeggy (Zuric, 1940) és inversa a la seua edició en català: la novel·la Proleterka va aparèixer l’any 2001 mentre que el recull de relats La por del cel (La paura del cielo, en la versió original) es va publicar l’any 1994. Per als lectors en català que hi hem accedit en l’ordre bescanviat a través de la sempre curosa traducció d’Anna Casassas, aquesta dada és pertinent. 

Proleterka té un punt de depuració evident en la proposta, es tracta d’una novel·la breu però molt rodona sobre les relacions entre un pare i una filla que provoca perplexitat per la fredor i concisió d’un discurs literari que, potser per aquest distanciament, és capaç de generar una atmosfera amb un punt d’angoixa i sobrecàrrega ambiental que arriba a esglaiar el lector. Sense necessitat d’escarafalls ni d’agitacions artificioses.

Amb totes les prevencions per la manca d’un coneixement més ampli de l’obra d’aquesta autora, La por del cel sembla un camp de proves en fase indubtablement avançada. L’estil el·líptic, directe i tallant que veurem més tard ja hi és. Com ara la capacitat de provocar el neguit del lector, de fer-lo treballar de valent perquè òmpliga els buits, per sacsejar-lo contínuament. 

Abans d’abordar la lectura de La por del cel em feia la sensació que el format de recull de relats podia ser un vehicle tan eficient o més que la novel·la curta amb relació a la manera d’afrontar el fet narratiu de Jaeggy. Al meu entendre, l’escriptora suïssa no decep les expectatives. Ben al contrari.

Cadascun dels set relats del recull és un viatge inhòspit a les disfuncionals relacions humanes, fins i tot, com passava a Proleterka, les que comporten més proximitat: “Sense destí”, el brutal i sintètic relat inaugural, ens situa davant el rebuig envers la seua filla per part d’una dona que treballa fent de minyona en una casa rica. El conte és eixut, aspre, incòmode, el primer en el qual apareix la referència per part d’un personatge a l’enigmàtica “por del cel”. I es resol amb una bufetada a dos mans en la cara del lector.

“Una dona” planteja la relació d’una parella d’ancians, “un matrimoni ben fet” que es va iniciar, irònicament, en una habitació nupcial plena de flors, en la qual regnava “una olor nauseabunda”. “A partir de pansir-se, les flors no poden fer res més, no pas diferentment dels éssers humans. Les flors, en competició amb els morts, estan impacients en tornar-se pols descurada, pensava la vella. Els morts saben què fer de les flors abandonades sobre les làpides (...)”, ens escup més tard Jaeggy. Un relat que acaba amb la paraula “por”, el sentiment que travessa el llibre.

“La casa de franc” conté el final més explícit i terrorífic, ben diferent de les elaborades i enigmàtiques solucions narratives que trobem en la sorprenent “La promesa”, al voltant d’una singular relació lèsbica tancada de manera suggeridora i brillant.

Porzia” és el relat segurament més críptic i inaprehensible, una història al voltant de la relació d’una jove benestant, Doris Bechtler, amb la minyona que presta nom al conte. La història, que parteix de la mort dels pares de Doris, deriva en una estranya narració sobre la mort i els seus símbols i rituals, sobre l’absurd que embolcalla el trànsit final. Tot, traslladat a un ambient insà, ofegós,  habitat —com en els altres relats— per personatges malcarats, amb l’ànima eixuta. Un relat del qual voldries escapar però que t’atrapa, t’obliga a tornar enrere i tractar de trobar entre les línies de text respostes que Jaeggy ens limita i administra de manera despietada.

“Els bessons” preserva, des de l’inici mateix, la mateixa cruesa: “El poble no té nom. Hi ha l’església, envoltada pels morts, unes deu cases, les pallisses i la ruïna dels bessons Schübelli”, s’escriu. Un indret en el qual el visitant troba un cartell que insta a no tocar unes flors que a “les regions alpines de llengua alemanya maduren amb fúria i es panseixen lentament, amb indolència”. La porta d’entrada a una història resolta de manera obscura i amb un punt surrealista.

L’extraordinària “La vella fàtua” és el tancament brillant del llibre, amb la història d’una parella, Kurt i Verena Kuster. Tot just quan van a celebrar les noces d’or ella detecta un sobtat ressentiment (“els ulls bruts”) per part del marit, detonant d’una situació terrible que Jaeggy despatxa amb una actitud gèlida, distant, una aparent indolència que és, en realitat, la teranyina amb la qual se’ns atrapa, se’ns fa més incòmoda l’estança en el seu univers. 

El tribut per gaudir de l’esmolada ploma de l’escriptora, d’uns relats literàriament concentrats, rics en la preada i rara matèria que converteix una lectura en una experiència quasi vivencial.

La por del cel
Fleur Jaeggy

Traducció: Anna Casassas
Les Hores, Sant Cugat del Vallès, 2019
Narrativa, 89 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.