Retorn a la Romanitat

De Montserrat a la Segarra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El pont del Diable, a Martorell, representà un autèntic nus de comunicacions. Hi confluïen les vies provinents de la Jonquera, de Tarraco i de Barcino. Des d’allà, també, sortien les que es dirigien cap a l’interior, bé a cavall de la divisòria d’aigües entre la conca del Llobregat i de l’Anoia, bé remuntant el riu Llobregat cap a Montserrat per dins del congost del Cairat que dona accés, no sense les esperades dificultats d’un pas estret, a l’actual població de Monistrol de Montserrat. Aquesta última via travessaria el municipi d’Abrera, a l’igual que degué fer-ho un altre ramal que, segons sembla, rodejava la muntanya de Montserrat pel seu vessant meridional, a tocar dels nuclis urbans d’Abrera, Esparreguera, Collbató i el Bruc. 

Si la primera accedia al Bages pel peu de la impressionant muralla septentrional montserratina, la segona posava rumb a terres d’interior, enfilant-se cap a ponent, on l’ermita romànica de Sant Pau de la Guàrdia esdevenia punt obligat de pas cap al Municipium Sigarrensis —o Sigarra, a seques—, altrament dit Prats de Rei. En l’actualitat, Prats de Rei pertany a l’Anoia, malgrat que la seva identitat queda associada a la comarca natural de l’Alta Segarra. 

Aquest itinerari no perdia altitud, mantenia sempre una cota alta i airejada. Avui podem recórrer una opció similar sense gaires dificultats, tot i transitar per pistes de terra. Ben a la vora del coll de Can Massana, límit occidental del massís de Montserrat, accedirem a Sant Pau de la Guàrdia per continuar en direcció al castell i l’església de Maians Vell, que es troben en un estat molt malmès. Tot apunta que l’itinerari clàssic travessava, més endavant, el coll de Gossem. Més endavant, pel collet de les Forques, accedia al capdamunt de la serra de Rubió, colonitzada ara per un parc eòlic i des d’on obtindrem una panoràmica excel·lent de la Conca d’Òdena i de la vila d’Igualada. Des d’aquest punt fins a Prats de Rei, l’itinerari tendia a baixar i a donar un respir al viatger. 

Aquesta geografia, que conforma un interludi entre el massís de Montserrat i les terres d’interior, paga la pena paladejar-la a ritme humà. Una bicicleta us permetrà abraçar, sense gaires esforços ni dificultats, les ondulacions d’un espai rural poc transitat i enlairat que separa les comarques del Bages i de l’Anoia. Les pistes principals que recorren de cap a cap aquesta columna vertebral, com també les que ascendeixen des d’un vessant i l’altre, es troben en un estat satisfactori.

 

ABRERA, ENTRE MONTSERRAT I EL LLOBREGAT 

Entre les diferents tipologies d’assentaments i l’evolució dels seus topònims, hi ha les villae, o explotacions agràries, que van donar lloc a nuclis de població posteriors, tot conservant en el seu nom reminiscències llatines; d’altres que, per circumstàncies de l’evolució local, van canviar per complet els noms cap a fórmules expressives deslligades del nom originari. D’altra banda, la cristianització del lloc va establir espais de culte en punts de pas significatius i que avui suposen pistes molt valuoses per als investigadors: penseu en Santa Maria del Camí o Sant Salvador de la Calçada. En altres casos, aquests espais van adoptar el nom del sant o santa sota l’advocació dels quals es trobaven.

Finalment, una última tipologia d’assentament es caracteritza per no haver desembocat en nuclis de població importants, tot i el poblament mantingut fins a l’actualitat. Dins d’aquesta categoria, se situarien les villae de Sant Hilari, a Abrera, del Palau, a Sant Andreu de la Barca, o de Can Pedrerol de Baix, a Castellbisbal.  

Detenim-nos a Abrera. Sembla que tot començà a la ubicació de l’ermita de Sant Hilari, un promontori a la vora del riu Llobregat. L’edifici religiós, d’època romànica. Situada a llevant del municipi, vora el Llobregat (Rubricatum) i no gaire lluny de l’estació del carrilet, l’ermita de Sant Hilari conserva fragments de terrissa i unes impostes esculpides a l’indret de l’arc triomfal i a l’interior de l’absis, alguna de les quals podria haver estat reaprofitada d’una construcció anterior. A l’Edat Mitjana, apareix en un document del 1238 com Casa S. Ylari, amb categoria de centre d’una quadra autònoma. L’explotació agrícola degué créixer a redós de l’ermita, fins a formar el nucli originari del poble d’Abrera. Al segle XI, la població es desplaçà a una cota més elevada i allunyada del riu. Cercà la protecció de Sant Pere, al qual dedicà una ermita romànica situada en l’actualitat al centre del poble.

La hipòtesi d’una suposada villa romana anomenada “Villa Alba”, emplaçada teòricament en l’espai ocupat per la urbanització de Can Vilalba (Abrera), de la qual mai s’han documentat restes, no és defensable. De fet l’origen del topònim de Vilalba sembla que  es troba quan a mitjans de segle XV, Violant de Sentmenat i Voltrera, casà amb Pere de Vilalba, i substituí així el topònim de Voltrera per Vilalba. Dins el terme antic de Vilalba s’erigeix el castell de Voltrera, una edificació defensiva datada del segle XI que hauria format part de la línia defensiva dels comtes de Barcelona enfront de les forces andalusines. El conjunt, declarat Bé d’Interès Nacional, el completa l’ermita romànica de Sant Pere de Voltrera i ocupa un turó de cota modesta que conforma l’epicentre de l’actual urbanització de Can Vilalba. 

En qüestions arqueològiques, Abrera va emprendre una tasca de recuperació de la memòria històrica que ha de refermar la identitat del poble: des de 2016 s’han dut a terme unes campanyes d’excavacions al jaciment de Sant Hilari que ofereixen novetats importants respecte al conjunt d’època romana imperial, amb relació a l’aigua i la reocupació en època tardana i medieval. També s’ha intervingut a les trinxeres de la Guerra Civil del bosc de Sant Miquel, les quals van ser d’especial rellevància durant la retirada de les tropes republicanes el 1939. Al llarg d’aquest 2019 i coincidint amb el 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil, les instal·lacions militars podran ser visitades. 

Malgrat la realitat industrial del lloc des de fa mig segle, Abrera conserva encara el seu passat rural. A l’ombra de les emblemàtiques Purlom o SEAT i tantes altres empreses instal·lades al municipi, les mostres agrícoles es mantenen fermes enfront de l’escenari contemporani. L’olivera, el cereal i els fruiters i, de manera testimonial, la vinya i l’horta, a la vora del Llobregat, tenen la responsabilitat de mantenir l’essència rural de la població. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.