Els crítics

Primer pla de la vida que s'obre pas

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de l’any 2016, l’obra triomfadora del Festival de Màlaga té accent català —dirigides per Carles Torras, Carla Simón, Elena Trapé i, enguany, Carlos Marques-Marcet, que ja havia guanyat el 2014 amb 10.000 km—. És l’evidència que alguna cosa passa a l’escena catalana —i estatal—, amb un cinema que aconsegueix l’èxit amb una manera singular d’entendre el relat i la narrativa, amb un costumisme generacional que parla d’uns joves a través de l’empatia, la mirada no intrusiva, el recurs del documental i la capacitat de no emetre judicis. I, en aquest camp, qui més ha reeixit ha estat el director d’Els dies que vindran, una obra que va emportar-se, del darrer certamen malagueny, la Bisnaga d’Or a millor pel·lícula, direcció i actriu, però també l’aplaudiment del públic i la crítica.

Amb la pel·lícula, Marques-Marcet rubrica un tríptic amb tres fases diferents i, en part, consecutives, de l’amor entre joves, amb la incertesa de ser-ho en els temps que corren i sempre des d’una proximitat gens invasiva o groguenca, per bé de l’objecte artístic i de la veritat que conté cada història. Si a 10.000 km (2014) es posava a prova una relació de parella a distància, amb el que suposa de test d’avaluació, i a Terra ferma (2017) es tractava la presa de decisió de voler tenir fills —en una situació no convencional, amb trio protagonista, però sense deixar l’austeritat i la prudència emocional—, a Els dies que vindran fem un pas més i veiem l’evolució d’una parella durant l’embaràs, amb alts i baixos, amb moments de rialla, d’alegria, de por i, també, d’inseguretat per tot el que es fa i, sobretot, el que implica que ha de venir (amb el títol manllevat d’Em dius que el nostre amor, gran clàssic de Toti Soler sobre un poema de Joan Vergés).

La història se centra en la Vir i en Lluís, una parella de 30 i 32 anys que fa només un any que surten plegats quan descobreixen que ella està embarassada. El film seguirà els nou mesos d’aventura de la parella, amb l’intent de capturar i fer properes (i sortir-se’n) les preocupacions vitals dels joves que ronden la trentena, amb un destacable domini de la mesura, la sobrietat escènica i lluny de l’estridència, amb la delicadesa del primer pla i de la normalitat de viure, amb un guió cosit amb gust i sense girs pirotècnics, amb la vocació de muntar bé el moment i el context. I amb un punt d’emoció que esquiva sempre l’edulcorant prefabricat, amb la marca d’una elegància que sap mostrar més que dir o, encara pitjor, subratllar.

Atrevida en la concepció, l’obra mostra un procés real d’embaràs d’una parella —parella també a la vida real— i que és una de les claus per al magnífic funcionament de l’engranatge, fent possible que res no desafini, lluny del parany de la sobreexposició. Ells, Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer, marquen el ritme d’una narració ben travada, amb afegits com les imatges del part de la Maria, enregistrat pel seu pare en Super 8, format que li confereix una magnífica connexió amb el què veiem —el present— i allò que va ser  el seu propi passat. I deixant clar que l’embaràs implica una transformació, crua i inexorable, en la parella mateixa i en les individualitats que la conformen, convertit en un film que troba el seu lloc en la frontera que hi ha entre el veritable i l’inventat. Amb nosaltres, espectadors, còmodes en el joc de contemplar, d’entrar al dedins de l’alegria i del dolor, testimonis del batec de la vida que s’obre pas, bocabadats per la normalitat de totes les coses mínimes, però extraordinàries. Com els dies que han de venir.


Els dies que vindran
Direcció: Carlos Marques-Marcet

Any: 2018
Durada: 94 minuts
Nacionalitat: Catalunya
Guió: Coral Cruz, Clara Roquet i Carlos Marques-Marcet
Fotografia: Alex Garcia
Repartiment: David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto.
Drama costumista


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.