Món

L’esperança democràtica de Turquia

Després que Ekrem Imamoglu, polític de l’oposició hagués guanyat les eleccions a alcalde d’Istanbul, el president  Recep Tayyip Erdogan va obligar que es repetissin. La segona victòria de l’alcalde anuncia l’arribada d’una gran esperança democràtica per a Turquia --i potser i tot el començ de la fi de l’era Erdogan.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vagi on vagi aquests dies Ekrem Imamoglu, els seus fans l’esperen: dones amb mocadors al cap que volen tocar-lo, jovenetes que li demanen un selfie. Això passa a Istanbul, on Imamoglu va sortir elegit alcalde  per un marge aclaparador, però també és veritat que el mateix passa en baluards conservadors de tota la vida com la ciutat de Trabzon a la mar Negra.

En vídeos gravats a Trabzon en vespres de l’elecció d’Imamoglu com a alcalde d’Istanbul apareix gent que l’aclama com a salvador. Fan onejar banderes amb el seu retrat tot cridant: "President Ekrem!".  La cançó de la seva campanya retrona des dels altaveus: "Her sey cok güzel olacak!", "Tot anirà bé". El desplegament publicitari d’Imamoglu ha arrasat Turquia de cap a cap.

Fins fa pocs mesos, Imamoglu, de 49 anys, era pràcticament desconegut com a alcalde de Beylikdüzü, un gris districte dels afores d’Istanbul. Però ara que ha guanyat al candidat del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) del president Recep Tayyip Erdogan dues vegades a les urnes, s’ha erigit en la gran esperança dels defensors de la democràcia a Turquia.

Tot va començar el 31 de març, quan va superar per 14.000 vots el candidat de l’AKP, Binali Yildirim, en les eleccions municipals d’Istanbul. Erdogan va fer que n’anul·lessin els resultats. Quan les eleccions es van celebrar per segona vegada, Imamoglu va augmentar el seu avantatge en més de 800.000 vots. Pocs polítics a Istanbul han aconseguit mai un resultat millor.

Per a Imamoglu, és alguna cosa més que la política local el que hi ha en  joc en aquest moments. Istanbul és el centre cultural, social i econòmic del país. "La persona que governa Istanbul, governa Turquia", va dir Erdogan en una ocasió. Ara, molts turcs veuen en Imamoglu el seu pròxim president. A partir d’aquest moment, Erdogan haurà de lluitar per la seva supervivència política.

Si vol tenir l’oportunitat d’assolir el càrrec més important del país, primer haurà de demostrar la seva vàlua a l’Ajuntament d’Istanbul. Pocs treballs més durs hi deu haver a Turquia. Un mínim de 15 milions de persones viuen en el gran Istanbul. Desenes de milers més es muden a la gran conurbació cada any, i l’administració de la ciutat està crònicament sobrepassada. Recentment la ciutat ha hagut de passar d’experimentar els conflictes entre els residents i els migrants de Síria, i Turquia està sumida en una crisi econòmica. La inflació és del 19 per cent, i un de cada quatre turcs de menys de 25 anys està a l’atur.

Les expectatives respecte al nou alcalde són enormes: figura que ha de crear llocs de treball, i en aquest sentit haurà de treballar amb el Govern central. S’espera que millori la qualitat de vida d’Istanbul potenciant el transport públic, construint edificis d’apartaments  a prova de terratrèmols i adoptant mesures per combatre la pol·lució.

Erdogan era considerat un ideòleg islamista quan va entrar a l’Ajuntament fa 25 anys. Com a alcalde, va demostrar el gran pragmàtic que era alliberant la ciutat de les escombraries i millorant-ne millor la xarxa d’aigua. Si Imamoglu reïx a governar amb el mateix èxit que Erdogan, serà impossible negar-li la candidatura a les pròximes eleccions presidencials.

Com a alcalde d’Istanbul, ara pot exercir pressió sobre el govern d’Ankara. Sovint l’oposició ha acusat Erdogan d’atorgar privilegis als seus favorits. Ara Imamoglu està en situació de provar aquestes acusacions. La gent d’Imamoglu ja va denunciar el maig passat que l’administració municipal d’Istanbul havia pagat vora 130 milions d’euros a algunes fundacions islàmiques en part controlades per parents d’Erdogan durant l’any passat.

"Aquest sistema de malversacions" s’ha acabat, diu Imamoglu.

El seu partit, el Partit Republicà del Poble (CHP), aviat governarà més enllà d’Istanbul. En les eleccions municipals de març, va vèncer en quatre de les cinc ciutats més grans, la capital, Ankara, inclosa. D’acord amb els càlculs del centre d’investigacions Edam, d’Istanbul, ara governa en zones responsables de més de dos terços de l’economia turca. Tot i que Erdogan encara controli  institucions estatals, especialment la judicatura, l’era en què podia governar sense obstacles ha arribat a la seva fi.

Imamoglu representa una amenaça per a Erdogan perquè està guanyant-se el suport no sols de les classes mitjanes i altes urbanes i laiques, sinó també el favor de musulmans devots i kurds. En les eleccions d’Istanbul va guanyar en districtes altament conservadors com ara Fatih i Üsküdar, on resulta que viu Erdogan. Fins fa poc aquestes havien estat zones de difícil accés per als polítics del CHP.

Una nova era  

A l’igual que la família d’Erdogan, Imamoglu prové de la mar Negra. El pare era un empresari de la construcció. Imamoglu es va mudar a Istanbul per estudiar administració d’empreses i no es va fer del CHP fins a última hora. Es va convertir en alcalde del districte de Beylikdüzü el 2014. El CHP és el partit del pare fundador de la Turquia moderna, Kemal Atatürk, i molts musulmans el consideren elitista i distant. Imamoglu es va encarregar de canviar aquesta imatge: la seva mare duu mocador, i durant les eleccions ell es va fer fotografiar visitant una mesquita i practicant el dejuni. Ha eliminat el temor dels conservadors que, si agafava el poder, la discriminació del període pre-Erdogan tornaria a substanciar-se.

"El temps del partidisme s’ha acabat", va dir després de la victòria. "Ha començat el temps de la llei i l’equitat".

Durant molt de temps Erdogan va poder confiar en els seus instints polítics. Però la seva decisió de fer que es repetissin les eleccions d’Istanbul, no obstant, pot haver estat un dels errors més transcendentals de la seva carrera. Va convertir Imamoglu en una figura destacadíssima donant-li alguna cosa més valuosa que un munt de fons per a la campanya: un relat. Imamoglu ara és conegut com l’home que va guanyar unes eleccions malgrat haver estat acusat de frau per motius discutibles.

Erdogan, en un altre temps, va fer campanya com un estrany contra el sistema. El 1990 el règim, detenint-lo, el va convertir en màrtir. Anul·lant els resultats de les eleccions d’Istanbul, però, ha invertit els papers: ara, Erdogan, de sobte, és el poderós  que de manera injusta oprimeix el seu competidor, i Imamoglu és la víctima. En un país com Turquia, que sempre s’ha compadit dels perdedors, aquests rols són importants. En essència, Imamoglu és el nou Erdogan.

El president ara ha d’afrontar una oposició revigoritzada, quan a l’interior del seu partit ja no és tan indiscutible com ho fou un temps. Després de les eleccions, els polítics de l’AKP van començar a criticar-lo públicament, més que mai. "Hem perdut Istanbul perquè hem perdut la nostra superioritat moral", va tuitejar Mustafa Yeneroglu, diputat de l’AKP. En entrevistes extraoficials alguns membres del Govern eren més agosarats. "Els temps d’Erdogan han arribat a la seva fi, sens dubte. Se li han acabat ja les idees per tirar el país endavant. Hem de començar de zero", va dir un membre del Consell de Ministres a Der Spiegel.

En l’opinió d’alguns observadors, l’AKP podria escindir-se en cosa de poques setmanes. Amb anterioritat, sovint hi ha hagut rumors  que alts càrrecs polítics de l’AKP preparaven un trencament amb Erdogan. Tals plans, ara,  per fi van prenent forma.

Fonts provinents d’Ankara han assenyalat que Ali Babacan, cofundador de l’AKP i exministre d’economia, podria anunciar la formació d’un nou partit a partir de juliol. Fonts pròximes al president van dir a Der Spiegel que Babacan havia informat personalment Erdogan dels seus plans abans de les eleccions d’Istanbul. L’expresident Abdullah Gül, pel que es veu, fa costat a Babacan, però no entra en els seus plans aspirar a cap càrrec. I de l’ex-primer ministre Ahmet Davutoglu també s’ha informat que ha frustrat l’intent de membres de l’AKP d’anar situant-se al seu voltant.

Desfer els seus canvis

No queda gens clar quants diputats de l’AKP s’apuntarien amb Babacan o Davutoglu, i si Erdogan podria perdre la seva majoria al Parlament com a resultat. Els opositors d’Erdogan treballen ja amb diverses hipòtesis en què poguessin obligar-lo a abandonar el poder.

Després d’això, els tres partits de l’oposició -- CHP, Iyi i HDP – haurien d’unir forces, junt amb algunes parts de l’AKP, per aprovar una resolució parlamentària per celebrar un nou referèndum sobre el sistema presidencial. Erdogan es va assegurar àmplies atribucions en el referèndum de 2017 que a molts diputats els agradaria fer revertir.

El pla és molt arriscat. Pressuposa que partits que fins ara eren considerats rivals cooperarien d’una manera disciplinada. Però experts constitucionalistes creuen que un referèndum és l’única manera de desfer-se del president ja que, altrament, caldrà esperar fins a 2023 que és quan tindran lloc les pròximes eleccions presidencials. Si Erdogan perdia aquesta contesa, encara seria president, tot i que perdria molt del seu poder. Aleshores, unes noves eleccions serien inevitables.

Erdogan sovint se les ha apanyat per reinventar-se en situacions de crisi. És possible que canviï d’estratègia en aquesta ocasió i transigeixi amb els seus opositors. Això significaria demanar ajuda al Fons Monetari Internacional a fi de resoldre la crisi econòmica, treballar per una reconciliació amb socis occidentals com ara Alemanya o els Estats Units i alliberar presoners com l’excap de l’HDP, Selahatin Demirtas o el filantrop Osman Kavala. En el seu primer discurs després de les eleccions d’Istanbul, el president es va presentar com a relativament conciliador.

És més probable que Erdogan, pressionat pels socis més extremistes de la seva coalició  de dretes, MHP, continuï exacerbant la situació. Des de les protestes de Gezi de 2013, com a mínim,  Erdogan ha governat mitjançant la intimidació. D’aleshores ençà, el dilema que no ha deixat de plantejar als seus ciutadans és el següent: o jo o el caos.

El seu problema ara és que, de fa dos diumenges, hi ha una nova alternativa: Ekrem Imamoglu.

Traducció de la versió en anglès per Francesc Sellés

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.