Executiu PSIB-Podem-Més per Mallorca

El Govern del pacte de Bellver

Set dones i cinc homes formen el Govern de les Illes Balears, dotze polítics amb orígens i perfils prou diferents. Qui són, tots ells?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Francina Armengol va nomenar els consellers del Govern de les Illes Balears mitjançant un decret signat el matí del passat 2 de juliol i l’endemà, el dimecres dia 3, prengueren possessió. L’Executiu illenc començava el seu camí de quatre anys de durada. 

El pacte de Bellver 

Es coneix amb aquest nom l’acord signat al castell de Bellver de Palma el passat 21 de juny entre el PSIB-PSOE, Podem i Més per Mallorca per formar Govern,. Els altres dos grups esquerrans i sobiranistes, Més per Menorca i Gent per Formentera, com és conegut, no participaran en l’Executiu i li donaran suport extern.

El pacte s’estructura en cinc eixos. El primer fa referència “a la millora dels serveis socials, especialment els de sanitat, educació i serveis socials”. El segon gira al voltant dels “reptes que com a societat” tenen les Illes, com és el cas “del canvi climàtic, la mobilitat, la política d’habitatge i la gestió dels recursos hídrics”. El tercer eix se centra en “el model econòmic”, la necessària “diversificació de l’activitat econòmica”, la millora “del finançament autonòmic” i el desenvolupament fiscal del Règim Especial Balear (REB). El quart fa referència a la “vertebració institucional” a través del “desenvolupament”  de “l’Estatut d’Autonomia” i de la “llei de Consells Insulars”. I finalment, el cinquè eix aposta “per la igualtat, el respecte a la diversitat” i vol “garantir la transparència i la participació”. 

El pacte de Bellver el van signar els tres caps de llista al Parlament dels partits que compartiran el Govern: Francina Armengol per part del PSIB-PSOE, Juan Pedro Yllanes en representació de Podem i Miquel Ensenyat en nom de Més per Mallorca. “Estem davant d’un pacte d’estabilitat i de cohesió política que neix per estar al servei de la gent”, va destacar Armengol després de la signatura. Per la seva banda, Yllanes volgué posar esment “en el fet històric que és que l’esquerra tingui per segona legislatura consecutiva el Govern” de les Illes; i si bé reconegué que entre els signants “hi ha prou diferències” això no s’ha d’entendre, al seu parer, com un problema sinó com una forma “d’enriquiment del debat polític”.  I Ensenyat valorà sobretot que “cal felicitar-se per l’acord que hem assolit a pesar de les dificultats de la negociació; ens havíem d’entendre i deixar enrere sigles polítiques per posar sobre la taula tot allò que ens uneix”. 
El pacte de Bellver començà el seu recorregut amb la constitució del Govern el dia 3 de juliol, format per persones de pes polític i trajectòria força diferent. 

El pacte de Bellver fou signat entre Francina Armengol, Miquel Ensenyat (a l'esquerra) i Juan Pedro Yllanes / Autor: Isaac Buj



La presidenta i els consellers

Francesca Lluc Armengol Socias, coneguda com a Francina Armengol (Inca, Mallorca, 1971), sempre ha estat ambiciosa. Des de gairebé el començament de la seva carrera aspirava a fer el cim de la política balear: arribar a la presidència del Govern. Porta la política a la sang, no debades es crià en una família de polítics. El pare, Jaume, fou militant del PSM —igual que un oncle seu i una tia— i sortí d’aquest partit per afiliar-se al PSOE, formació per la qual va ser batlle d’Inca entre 1991 i 1995. Francina estudià Apotecaria a Barcelona —on milità en el Bloc d’Estudiants Independentistes— i en tornar a Mallorca, el 1995, començà una intensa activitat política al si del PSOE: al cap de dos anys ja era membre de la comissió executiva balear, el 1998 ocupà una regidoria a l’Ajuntament d’Inca, el 1999 va ser elegida diputada del Parlament i membre del Consell de Mallorca i el 2000 fou triada secretària general de la Federació Socialista de Mallorca-PSOE. La fulgurant carrera anà superant obstacles i fases fins a arribar al cim del poder orgànic socialista: el 2012 substituí Francesc Antich a la secretària general del PSIB. La seva ambició, però, no es limitava a càrrecs de partit. Ja el 2007 havia confiat de ser ser la cap de llista al Parlament, i per tant candidata a presidenta del Govern. Però aquell any el seu antecessor al capdavant del PSIB-PSOE, Francesc Antich, que dubtava de si tornar a presentar-se o no a la presidència, optà a la fi per repetir candidatura. Armengol, que havia de ser el relleu d’Antich, va encaixar el cop i se centrà a ser presidenta del Consell de Mallorca (2007-2011). Quan Antich partí al Senat, el 2011, ella tingué el camí franc per ser, primer, elegida líder orgànica, el 2012, tal com s’ha dit, i, després, el 2014, guanyà les eleccions internes per ser candidata a presidenta a les eleccions autonòmiques de 2015. Després d’aquests comicis, gràcies al pacte amb Podem, Més per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera, va ser investida presidenta del Govern. Ara, altre cop igual. I el futur? No diu res al respecte, però és molt dubtós que una persona tan ambiciosa i decidida com ella vulgui retirar-se de la primera línia política als 52 anys, que seran els que tindrà el 2023. Repetirà a les eleccions autonòmiques o mirarà cap a Madrid? 

Iago Negueruela Vázquez (Madrid, 1980), el nou conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, llicenciat en Dret i inspector de treball, ha mamat socialisme des que era un infant, no debades és fill del socialista i sindicalista gallec Enrique Negueruela. El 2008 va entrar en el Cos Superior d’Inspectors de Treball i va ser enviat a Palma. Entrà a militar en el PSIB. Des del Govern d’Antich es fixaren en ell i el 2010 fou nomenat director general de Treball. És un animal polític, li agrada, o més aviat l’apassiona, la política, té una gran capacitat de feina i és intel·ligent. Una combinació perfecta per fer carrera. Armengol el cooptà per ser membre de l’executiva i el 2015 fou candidat del PSIB al Parlament. A pesar de no ser elegit, la presidenta socialista el nomenà conseller de Treball. Devers nou mesos més tard, aquest setmanari era el primer mitjà de comunicació que cridava l’atenció sobre Negueruela, perquè havia adquirit una projecció política molt per sobre del que fins aleshores havien tingut els titulars de Treball en els successius governs autonòmics. Al cap d’un any era la mà dreta d’Armengol. El seu nom ha estat en els últims mesos en boca de molts que creuen que tard o d’hora acabarà a Madrid. A la qual cosa sol respondre el gallec, sorneguer, que “em voleu enviar a l’exili”. Ara la presidenta l’ha fet el titular d’una superconselleria, la més poderosa de l’Executiu, molt per sobre de qualsevol altra. No se n’anirà, per ara, a Madrid. S’ha convertit en l’home fort del Govern d’Armengol

Pilar Costa i Serra (Vila d’Eivissa,1968), consellera de Presidència, Cultura i Igualtat, és una de les mans dretes de la presidenta. Llicenciada en Dret i professora de l’Escola de Turisme d’Eivissa, el 1996 fou la candidata independent al Senat amb suport de tota l’esquerra eivissenca. I guanyà l’escó. Era el primer cop que els progressistes vencien el PP en unes eleccions a l’illa. Aquell èxit inspirà la formació d’una candidatura unitària al Parlament per Eivissa el 1999, amb ella al capdavant, que suposà una altra victòria progressista a l’illa i alhora permeté vèncer a la dreta a la Cambra autonòmica i així es pogué formar el primer Pacte de Progrés, el del Govern de Francesc Antich (1999-2003). Passà posteriorment a militar en el PSOE. Ha estat diputada, presidenta del Consell d’Eivissa i el 2016 va ser nomenada —en una remodelació del Govern (2015-2019) d’Armengol— consellera de Presidència i portaveu de l’Executiu. Ara, a pesar que hi havia rumors que podia voler tornar a Eivissa, ha acceptat repetir al davant de la Conselleria de Presidència que, a més, també serà de Cultura i Igualtat. 

Una altra mà dreta d’Armengol és el menorquí Marc Pons Pons (es Mercadal, Menorca, 1973), conseller de Mobilitat i Habitatge. Arquitecte tècnic i enginyer d’obres públiques, saltà a la política activa el 2003 quan va ser elegit pel PSOE membre del Consell de Menorca, institució de la qual ha estat responsable d’Ordenació del Territori, entre 2004 i 2008, i president des de 2008 fins a 2011. Des de 2010 ocupa un escó del Parlament. El 2015 Armengol el nomenà conseller de Presidència i el 2016 conseller de Territori, Energia i Mobilitat

El 2015 la presidenta feu conseller d’Educació el catedràtic de Pedagogia de la Universitat de les Illes Balears Martí March (Pollença, Mallorca, 1954) amb la missió de pacificar el sector educatiu, tan alterat com estava després dels quatre anys del Govern de José Ramón Bauzà. No fou fàcil. Durant el primer any tingué algunes topades amb col·lectius docents i sindicals, però a poc a poc, amb paciència i força inversions pressupostàries, March ha assolit no només la pau i tranquil·litat de tota la comunitat educativa sinó que en general se li reconeix una bona gestió. Aquest èxit ha estat la raó per la qual Armengol ha volgut que continués la tasca iniciada fa quatre anys al capdavant d’Educació

El 2015 la presidenta illenca confià a la infermera Patrícia Gómez (Tolosa, 1965) la tasca de gestionar la Conselleria de Salut, càrrec en el que repeteix enguanyLa seva formació —també és màster en Gestió i Planificació Sanitària— i l’experiència en gestió —havia tingut diversos càrrecs en hospitals públics— l’avalaven, però així i tot va sorprendre que Armengol no triés algun dels metges que militen en el PSOE. Durant la legislatura va fer honor a la confiança que havia depositat en ella la presidenta. Va saber torejar amb el poderós Sindicat Mèdic, ha gestionat bé la posada en marxa dels primers estudis de Medicina a les Illes —cosa que li valgué la dura oposició d’un sector de Podem— i en general se la considera força bona consellera. 

La nova consellera d’Hisenda i Relacions Exteriors, Rosario Sánchez (Palma, 1976), llicenciada en Economia i Administració d’Empreses, ja ocupà càrrecs en el Consell de Mallorca (2007-2011) en representació del PSOE quan la institució la presidia  Armengol. A partir de 2015 va ser nomenada directora general del Govern. Ara fa un any, a instància de la presidenta, va ser elegida per  Pedro Sánchez per ser la nova delegada del Govern a Palma. No ha tingut mai un perfil polític molt cridaner, però ha gestionat correctament els càrrecs que ha ocupat.  

Isabel Castro Fernández (Madrid, 1979), consellera d’Administracions Públiques i Modernització, llicenciada en Dret i Administració i Direcció d’Empreses, és inspectora de treball de professió. Iago Negueruela la nomenà el 2015 directora general de Treball i, ara, l’ha promocionada davant d’Armengol perquè ocupi la conselleria, en representació del PSOE. 

Juan Pedro Yllanes (Madrid, 1960) és el vicepresident del Govern i conseller de Transició Energètica i Sectors Productius. Té una biografia política molt curta. El 2015 va rebre l’oferta de Podemos de ser el cap de llista al Congrés per Balears i l’acceptà. Fins aleshores exercia de magistrat a Palma —si no hagués demanat excedència li tocava ser un dels jutges del cas Nóos que va asseure al banc dels acusats, entre d’altres, Cristina de Borbó i el seu home, Iñaki Urdangarín—, una professió a la qual accedí el 1989. La direcció illenca de Podem pensà en ell el 2018 com a possible cap de llista a les eleccions autonòmiques de 2019. Acceptà l’encàrrec i des del primer moment es mostrà partidari d’una entesa amb PSIB i Més i d’entrar a formar part del futur Govern. És del sector més moderat del partit lila i ha rebut per això l’animadversió del grup intern més radical, els anomenats anticapitalises, però al mateix temps aquesta moderació li permet ser percebut entre la cúpula socialista com un “pragmàtic” amb el qual creuen que serà “fàcil” entendre’s. 

Mae de la Concha García-Muriño (Xixón, 1954) és la consellera d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Accedí a la secretaria general de Podem-Illes l’octubre de 2017 enmig de la guerra oberta entre els sector anticapitalista i el més moderat o oficialista, que encapçalava Alberto Jarabo, el seu antecessor en el càrrec orgànic. Tots dos, amb el suport de la resta de moderats, s’imposaren als radicals. Ara, De la Concha ocupa per primera vegada un lloc de gestió institucional. Titulada en anglès i francès per l’Escola Oficial d’Idiomes, s’ha dedicat a l’ofici de llibretera a Ciutadella des de 1990 fins que entrà en política el 2015 per ser diputada al Congrés per Podem-Illes. 

Fina Santiago (Palma, 1961), de Més per Mallorca, repeteix en el càrrec de consellera de Serveis Socials. Llicenciada en Psicologia, funcionària del cos tècnic superior de l’Administració des de 1982, entrà en política a través d’Esquerra Unida, partit pel qual fou directora de l’Institut Balear d’Afers Socials durant el primer Pacte de Progrés, entre 1999 i 2003. En el segon Pacte de Progrés, de 2007 a 2011, va ser la titular de la Conselleria d’Afers Socials, també en representació d’EU,  partit que aleshores formava part d’una aliança preelectoral amb el PSM i Els Verds anomenada Bloc per Mallorca. El 2010 Santiago liderà un grup que s’escindí del seu partit i fundà una nova formació, Iniciativa per Balears, que es fongué després amb Els Verds, de manera que es creà IniciativaVerds. El nou partit s’alià posteriorment amb el PSM. Aquesta aliança fou l’antecedent de Més per Mallorca. Qüestionada per un sector de Més que no volia que enguany repetís de consellera, a la fi ha estat nomenada de bell de nou per ocupar el seient esmentat en el Consell de Govern. 

Miquel Mir Gual (Palma, 1985), conseller de Medi Ambient i Territori, de Més per Mallorca, és geògraf de titulació, ha estat professor associat de la Universitat de les Illes Balears. El 2016 s’incorporà a la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient com a director general d’Espais Naturals i Biodiversitat, amb Vicenç Vidal de conseller. Ara que Vidal ocuparà el càrrec de senador en representació autonòmica ell ascendeix al capdavant de la gestió de la nova conselleria que gestionarà el medi ambient i l’urbanisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.