ART

La representació de la dona segons Josep Renau

El Born Centre de Cultura i Memòria dedica una exposició al creador valencià més incorruptible del segle XX: “Renau. El combat per una nova cultura”. Amb el seu comissari, Juan Vicente Aliaga, viatgem per les visions de la dona en l’obra de l’introductor i màxim exponent del fotomuntatge a casa nostra i precedent crític del ‘pop art’ a nivell internacional.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Se’l coneix per cartells militants o reivindicatius durant la Guerra Civil i per la sèrie de fotomuntatges més contundentment crítica contra el capitalisme dels EUA, The American way of life, però la trajectòria artística de Josep Renau s’allarga durant sis dècades i és rica i diversa. Des del 13 de juny i fins al 13 d’octubre, el Born Centre de Cultura i Memòria recull una exposició intensa, que recull obres de les quatre etapes principals en l’obra gràfica de Josep Renau (1907-1982).

Josep Renau

La primera és “La forja d’un artista (1907-1939)”. Criden especialment l’atenció, per les seves dimensions i el seu disseny agosarat, diversos cartells que Renau va fer, durant la Guerra Civil, per al Partit Comunista o alguns dels ministeris de la República. Però el comissari de l’Exposició, Juan Vicente Aliaga, anima a fixar-se també en altres peces d’aquesta etapa que no són tan conegudes però són força representatives de l’obra de Renau: “A la primera secció —explica Aliaga a EL TEMPS—, es veuen claríssimament els diferents vessants en què va treballar Renau. Fins i tot en aquest apartat hi ha un parell d’obres d’un estil que posteriorment rebutjaria perquè que són art déco”.

Es tracta d’un cartell que anuncia la piscina de les Arenes, a València, “una obra molt coneguda a València perquè era com un símbol de la València lúdica i es trobava en molts llocs de marxa nocturna”. Un pòster icònic de Renau en la València dels anys vuitanta i noranta que, malgrat això, l’autor, en el seu moment, va rebutjar com una etapa superada: “Renau —aclareix Aliaga— va fer una exposició al Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1928 que va tenir un triomf impressionant. Es van publicar molts articles lloant el seu treball i això el va forçar a reflexionar sobre el que estava fent. Estava fent una pintura que agradava a la burgesia i, fins i tot, a l’aristocràcia? Ell, que ja havia començat a llegir textos de caràcter marxista i/o anarquista, es va adonar que hi havia una contradicció entre una cosa i l’altra”. I la va deixar. L’art déco d’aquestes primeres obres serà abandonat per una obra més militant i estèticament trencadora.

Segons Aliaga, Renau considera que “no era a això al que es volia dedicar” sinó a “un treball que fos proper al col·lectiu proletari, a la gent que és menyspreada i que viu en condicions lamentables”. Amb aquesta decisió conscient i explícita, Renau serà coherent tota la seva vida —excepte quan la gana l’obligui a fer treballs d’encàrrec.

D’aquesta primera etapa n’hi ha més coses a l’exposició: “Hi ha evidentment els cartells del Renau que representen el seu compromís contra el feixisme, en el moment que ell assoleix la responsabilitat de Belles Arts amb la missió del salvament del patrimoni artístic”. I també els escrits que, com a intel·lectual, va publicar per reflexionar sobre el cartell i la seva funció revolucionària.

“Però a més —afegeix Aliaga— hi ha unes quantes revistes amb les quals va col·laborar. Tot i que ell era membre del Partit Comunista des del 1931, publica en revistes valencianes anarquistes com Orto o Estudio, o la barcelonina La Revista Blanca, que també era anarquista”. Es tractava, sobretot, de fotomuntatges, la majoria dels quals estan relacionats amb la sexualitat.

La imatge de les dones en l’obra de Josep Renau anirà variant en tres etapes bàsiques: la prèvia a l’exili, la que ocupa la sèrie The American way of life, i l’última, a la República Democràtica Alemanya, i totes tres es poden intuir a l’exposició. Així ho explica Juan Vicente Aliaga.

“Per entendre les primeres imatges on ell planteja les relacions sexuals entre home i dona —argumenta el comissari—, s’ha de tenir en compte” com era la societat espanyola del 1931: “Espanya, a pesar de la II República, no va canviar tota d’un dia per l’altre. Hi havia un percentatge d’analfabets que era superior al 40 per cent. I gran part de la població estava sota el control ideològic de l’Església catòlica. El país en el qual Renau planteja la sexualitat des d’un punt de vista lúdic, plaent, de divertiment i de gaudi, es trobava en un moment en el qual només el fet de presentar un cos nu era pecat. Si esborrem això, no entendrem res”.

Per què col·laborava amb les revistes anarquistes si era un comunista convençut? “Els anarquistes —opina Aliaga— eren més agosarats que els comunistes en aquest terreny: defensaven que la persona sortís al carrer, sortís a la platja, al camp, a la natura, que es despullés —que, en part, era una manera de treure’s de sobre tota la repressió”.

Aquest naturisme incipient, segons el comissari de l’exposició, “tenia a veure amb els moviments naturistes que havien triomfat en altres llocs d’Europa. Concretament, Alemanya era el país capdavanter en aquests moviments. Des de començament del segle XX hi ha moltes associacions a Alemanya on dones i homes propugnen sortides al bosc i es despullen. De vegades hi havia relacions sexuals i de vegades, no. Era una manera d’anar en conra de la visió tan constrictora de l’Església i la religió en general”.

Aliaga creu que ara s’ha d’analitzar des d’un punt de vista feminista aquell moment cultural “tenint en compte que la cultura era encara més patriarcal i masclista que ara a l’hora de reflectir les relacions entre homes i dones”. Aquesta és una de les raons que fan que, en aquestes obres, “hi haja moltes més imatges de dones que d’homes” i que “la genitalitat masculina estiga una miqueta més amagada”.

Al final de la Guerra Civil, Josep Renau s’exilia i passa els primers vint anys a Mèxic. Aquesta és la segona etapa de l’exposició del Born —”L’exili mexicà (1939-1958)”— tot i que la tercera també inclourà un dels projectes més ambiciosos i extensos de Renau, una sèrie de fotomuntatges que començarà el 1946 a Mèxic i acabarà a Berlín trenta anys després. Per la seva entitat, Aliaga li ha dedicat el tercer espai de l’exposició: “The American way of life”.

La secció de “L’exili mexicà” inclou també cartells de cinema i murals, perquè aquestes obres li donaven un modus vivendi en un país acollidor però, de bon principi, estrany: “Renau arriba a Mèxic i no té res. Arriba amb la seua dona i els seus dos fills i pràcticament no hi coneix ningú. Només el David Siqueiros, el muralista, que havia conegut a València el 1937. En aquell moment Siqueiros li havia proposat organitzar una mena d’associació d’artistes mexicans i valencians dedicats al mural. Però en aquell moment, en plena guerra, era impossible i tot havia quedat paralitzat. Quan es troben a Mèxic, Siqueiros proposa a Renau participar en el Mural de la burgesia i això li donaria recursos econòmics per anar fent”.

Però aquests projectes eren lents i va assumir també encàrrecs d’una altra mena: “Va haver d’acceptar propostes per fer cartells per a cinema convencional, un cinema que no li agradava gens, però els havia d’acceptar. Per atendre’ls va crear una mena d’estudi, a Mèxic”. Tot i això, els seus posicionaments ideològics no havien canviat i va estar col·laborant amb la revista Futuro, de la Universitat Obrera Mexicana i va començar el projecte de “The American Way of life”.

'Moloch Hollywood', muntatge de la sèrie The American Way of Life

“De sobte, a Mèxic, té al seu abast moltes revistes nord-americanes (Life, Newsweek, Time) i això li permet adonar-se de com el capitalisme americà utilitzava el consum per tenir la societat ben controlada, ben adormida, gens mobilitzada. A més s’adona del racisme que hi impera”.

Aquestes seran les bases per a l’esmentada sèrie, junt amb la visió que el capitalisme té de la dona. “Renau —aclareix— s’adona que el capitalisme fa servir la publicitat i el consum i que, particularment, el cos de la dona es converteix en un producte comercial. Això l’empipa molt, l’emprenya, i fa la fantàstica sèrie de ‘The American way of life’”.

La forma en què representarà el cos de la dona serà diametralment diferent del de les revistes anarquistes. Aquí vol denunciar. “Sí que hi havia una certa tendresa, o ingenuïtat, a mostrar el cos de la dona als anys trenta a Espanya, però als quaranta, cinquanta i seixanta, la manera de mostrar el cos és molt diferent. En aquest cas vol criticar que el capitalisme l’utilitza per vendre, per fascinar i la converteix en un objecte sexual”.

Sovint seran dones a les quals no se’ls veu la cara —oculta rere una moneda o les seves pròpies faldilles, mentre se’n destaquen les cuixes i els pits.

Aquesta denúncia de la cosificació de la dona serà una de les claus de la sèrie “The American way of life”, que no deixarà fins el 1976.

De fet, la publicació d’un llibre amb totes les obres d’aquest projecte serà una de les raons per les quals Renau deixarà Mèxic per Berlín oriental el 1958. La llàstima, com assenyala Aliaga, és que les promeses de la República Democràtica Alemanya no es van complir del tot i l’obra no va ser integral ni va tenir gaire difusió, de manera que un dels precedents més clars del pop art dels seixanta no va tenir el reconeixement que es mereixia.

“Renau —afirma Aliaga— és un artista capdavanter del pop. Als anys trenta, a València, alguns fotomuntatges són en blanc i negre, però després ell canvia al color perquè s’adona que és un element de seducció que el capitalisme utilitza força en els seus missatges. El pop que comença a mitjans dels cinquanta i principis dels seixanta. Però Renau és un capdavanter perquè a les darreries dels quaranta ja està fent fotomuntatges en color. Tot i això, el seu pop és un pop crític. El posterior pop és un art que admira la societat de consum i l’enforteix”.

L’últim espai de l’exposició del Born és “Els anys del teló d’acer i el final (1958-1982)”. Inclou nous projectes per a grans murals, en alguns dels quals Renau va haver de fer concessions a la predilecció institucional pel realisme socialista. “Hi ha tres murals a Halle-Neustadt —explica Aliaga— i, en concret, un d’ells —el que parla del naixement de l’RDA—, no és com ell l’havia concebut. Renau no volia que sortís la imatge de Marx ni imatges convencionals de la classe proletària sinó una cosa més agosarada estèticament parlant”. Renau va construir un quart mural a Erfurt, que es va acabar després de la seva mort i que posteriorment es va ensorrar. Per sort, anuncia Aliaga, “ara hi ha una associació que vol reconstruir-lo”.

'Natura', una obra de l'última època de Renau

Al final de la seva trajectòria, un cop ja s’havia adaptat a Alemanya, Renau tornarà a obres que el reconcilien amb el nu femení sense crítica ni estridències. “Són una sèrie de fotos i fotomuntatges on tornem a trobar el cos de la dona en la natura. És com si reviscolara i hi ha una mirada cap enrere. Això i la consciència de les amenaces sobre el planeta (amenaça nuclear, perill de mort i d’anihilació de la vida...) ho contrasta amb la tornada a la natura, que és un intent de buscar una visió més positiva de la vida”.

Les models que apareixen en aquests fotomuntatges són, generalment, voluntàries entre el grup d’alumnes d’escoles de Belles Arts d’Alemanya que visiten setmanalment Josep Renau a la seva casa de Berlín. Aquestes obres —peces com Natura o Mare Terra— seran l’últim esforç de Renau per mantenir-se en l’avantguarda: “El llenguatge artístic que s’ensenyava a l’Alemanya oriental —recorda Aliaga— era el realisme socialista, que s’havia posat en marxa ja als anys 30, però que encara durava. Renau el trobava molt antic i tradicional. Ell és un artista d’avantguarda, fa servir el fotomuntatge, les composicions agosarades, els canvis d’escala i un tipus de color que tampoc es feia servir en aquell moment”. És l’últim gir de guió en les seves representacions del cos de la dona.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.