Romanitat

De 'Mansiones'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El tram de la Via Augusta que anava de Tàrraco a Dertosa, desfilant per les terres de l’Ebre, abraçava una extensió de 93 quilòmetres. Un traçat en el qual s’han documentat diverses mansiones, equivalents a les actuals àrees de servei, per entendre’ns, localitzades en indrets on hi havia aigües termals, posicions estratègiques, passos de muntanya i encreuament de camins. Aquestes instal·lacions facilitaven el descans dels viatgers i els proporcionaven les eines necessàries per reparar els desperfectes ocasionats durant el trànsit per la zona. 

Per ordre, de nord a sud trobem la mansio Oleastrum, situada a l’actual població de l’Hospitalet de l’Infant, que en aquella època va ser una veritable cruïlla de camins i vies. La referència romana apareix a l’Ora Maritima (505), del poeta llatí Ruf Fest Avià, gràcies a la qual s’ha pogut interpretar l’existència d’un pont romà on la Via Augusta travessava el riu Llastres. 

Les excavacions també han fet aflorar unes termes, així com fragments de teules, ceràmica i, just davant de la costa, àmfores i un cep d’àncora d’aquella època. Es creu que Oleastrum acollia mercaders i viatjants a qui se’ls oferia allotjament i menjar. La seva continuïtat vindria donada per la funció d’hospital que va adquirir a l’època medieval, com queda reflectit en el topònim de la població, l’Hospitalet de l’Infant.

La parada següent hauria de ser Sub Saltu, localitzada just davant la platja de l’Almadrava. Es tracta de la mansio més primitiva, documentada en els vasos de Vicarel·lo i en l’Anònim de Ravenna, i quant a les seves característiques, el topònim Saltu ens indica que es trobava en una regió on abundaven els boscos i els passos escarpats.

Ja entrant al Baix Ebre els viatgers feien parada a Pinon, una mansio tocant a Sant Jordi d’Alfama, al terme municipal de l’Ametlla de Mar, on va aparèixer un mil·liari i altres materials de l’època. Així ho certificaria la seva proximitat amb el conegut barranc del Pi, en clara relació al topònim llatí pinum.

I en aquest punt del viatge, paga la pena atansar-se fins a la vora del mar. A Sant Jordi d’Alfama el seu castell mostra el caràcter rotund amb què s’imposà al segle XVIII com a fortalesa defensiva per tal de mantenir sa i estalvi aquest bocí de costa, tan cobejat per la pirateria i altres intrusos. A banda de l’edifici, els orígens de la qual remunten al segle XIII quan sembla que en aquest lloc s’erigí un convent i un hospital, al mateix golf de Sant Jordi perviuen construccions defensives de la Guerra Civil, bastides per l’exèrcit republicà i camuflades sota el rocam costaner. 

Finalment, i molt a prop de l’Ampolla, hi havia una darrera mansio, la de Tria Capita —també coneguda per Orea Capita—, que pren el nom de “Capita” en referència a la part del riu que desemboca al mar. Malgrat no haver-ne localitzat les restes, la seva ubicació ha estat objecte de controvèrsies: alguns han defensat que s’ubicava al Perelló i altres a l’Ampolla. No obstant això, les pistes que proporcionen els documents i la distància en milles romanes respecte de Pinon fan pensar que Tria Capital degué trobar-se a les portes de l’actual població de l’Ampolla.  

El Perelló ocupa les terres prelitorals a poca distància d’una costa rocallosa, d’aigües cristal·lines i d’una qualitat paisatgística excepcional. Al poble s’arriba pujant, tant si el viatger ve del nord com del sud, si bé la vessant meridional es mostra més pronunciada. En qualsevol cas, el Perelló manté una forta identitat rural, forjada mitjançant el conreu de l’olivera i de la producció del seu nèctar. El poble, a 20 quilòmetres de Tortosa i a 30 del coll de Balaguer, domina l’últim accident orogràfic abans de penetrar en els dominis del riu Ebre. En aquesta latitud, els turons conformen un tapís continu de camps ordenats rítmicament mitjançant marges de pedra seca. Al territori en bancals, net, pulcre, l’acompanya una saturació cromàtica que s’expressa en tota la seva esplendor els dies de vent, perquè no cal oblidar que tant aquí com al coll de Balaguer la força eòlica es pronuncia en ràfegues d’una virulència indescriptible. Tot plegat fa d’aquest racó de món una estampa amb ecos clàssics, hel·lènics.

El tram de camí romà que travessava el municipi va ser descobert l’any 1988 en el transcurs d’unes obres destinades a restaurar les vies rurals. La intervenció, que inicialment pretenia netejar la zona, va deixar al descobert l’empedrat que configurava la calçada i el sistema de fonamentació dels murs. 

En la part més extensa, la calçada presenta estructures de pedra seca, pavimentacions de còdols lligats amb morter de calç o, de vegades, amb guixos locals. S’hi conserven també clavegueres col·locades a dalt dels murs laterals que desviaven l’aigua cap al passadís. 

Curiosament, els arqueòlegs només van obtenir ferradures de cavalls i altres objectes que deixaven els transportistes. Aquest material, i els detalls de l’època associats a la parcel·la de Les Sorts, avalarien la concurrència dels romans pel municipi ebrenc i, per extensió, pel conjunt de la comarca.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.