Romanitat

Cap a les Terres de l'Ebre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Abans de travessar el coll de Balaguer, un dels passos amb més història de Catalunya, el qual separa les Terres de l’Ebre del Camp de Tarragona, fem una última mirada enrere. A l’extrem meridional del Camp de Tarragona, trobem el municipi de Cambrils. En aquesta població costanera, avesada al turisme de sol i platja, hi havia l’antiga vil·la romana de la Llosa. El conjunt el componien un edifici central de dimensions generoses, unes termes, unes sitges de gra, un forn i una petita necròpoli d’època baiximperial. 

Tota aquesta informació permet dimensionar l’ocupació romana que envoltava Tàrraco, ja que el jaciment està estratègicament situat vora un corrent d’aigua, el barranc de la Mare de Déu del Camí, molt a prop de la línia de mar i de la Via Augusta, principal ruta terrestre cap a la metròpolis en una zona fèrtil per al cultiu.

L’assentament de la Llosa, que va ser habitat per una família benestant entre els segles I aC i VI dC, va ser descobert el 1980 en unes obres d’execució del Pla Urbanístic que afectaven aquesta àrea de Cambrils, i es va desvelar l’existència de materials que demostren l’elevat estatus dels residents, com ara el forn terrissaire. La família, doncs, es podia permetre el luxe d’adquirir bronzes de procedència itàlica, tal com va confirmar una posterior excavació el 1992.

També, en el curs de les actuacions arqueològiques, s’han trobat restes d’un mur que disposava d’un passadís a través del qual els ocupants es dirigien al mar. I en el mateix recinte, un hipocaust que possiblement corresponia a l’àrea termal i unes latrines amb dipòsits revestits d’opus signinum, una barreja de materials formada per calç, sorra i bocins de terrissa. 

Per tal de conservar aquest patrimoni, l’any 1999 l’ajuntament va crear l’Organisme Autònom Museu d’Història de Cambrils. Un aparador que s’ha complementat amb un parc arqueològic, la realització d’itineraris guiats i recreacions del món romà per part dels mateixos veïns de la Llosa. El guiatge, que es pot seguir mitjançant l’aplicació per a dispositius mòbils Imaageen, inclou l’olivera de la Llosa, un exemplar de l’espècie Olea europaea que, per la seva antiguitat —es calcula que té 400 anys—, ha estat declarada Arbre d’Interès Local i Comarcal. És bo recordar que l’olivera va ser introduïda a la zona pels grecs i més tard pels romans. Gràcies a aquestes iniciatives, els cambrilencs tenen avui un gran entorn museístic inserit al seu paisatge quotidià, cosa que explica la forta incidència dels romans a la costa tarragonina.

 

EL COLL DE BALAGUER, UN LÍMIT ESTRATÈGIC

El coll de Balaguer és modest en altitud, tan sols s’eleva 140 metres sobre el mar, que té a tocar. Des de la seva vessant septentrional descriu una ascensió suau, com si la mateixa plana del Baix Camp mantingués la seva inèrcia i l’impregnés de la seva suau horitzontalitat. Per contra, al sud el coll de Balaguer depara un perfil abrupte, escarpat, àrid; pren el caràcter de la costa rocallosa i de les muntanyes de Tivissa i Vandellòs, on la roca es mostra sense complexos a flor de pell. El calcari de tons blanquinosos enlluerna els dies de màxima insolació i taca una coberta vegetal formada de matollar i bosc de pi blanc. Sembla que la Via Augusta, i posteriorment el Camí Ral construït per Carles III, descrivien pel vessant meridional rostes ziga-zagues que permetien salvar un desnivell curt però intens. La via serpentejava muntanya amunt en una ascensió que algunes cròniques de l’època van tractar com un acte èpic, penós i dur, un verdader calvari que podem imaginar lent i, segons les condicions dels transeünts, inacabable. Al capdamunt, s’han succeït construccions de control militar, les quals demostren la transcendència del pas: al castell del segle XIII, destruït durant la batalla de Balaguer de la guerra dels Segadors i posteriorment la del Francès, li han agafat el relleu les sòlides construccions defensives bastides durant la Guerra Civil per l’exèrcit republicà, encara visibles al capdamunt. Malauradament, la quantitat d’infraestructures viàries, línies elèctriques d’alta tensió i altres impactes que comporten transformacions substancials del territori han malmès aquest pas històric, de manera que dificulten al visitant fer-se una idea de la seva magnitud si no hi posa un bon esforç d’imaginació.

Arran de mar, la platja del Torn i la roca homònima, amb les corresponents construccions defensives de l’exèrcit republicà, tanquen l’escenari de les platges sorrenques, llargues, que s’estenen des de la mateixa Tàrraco i que no tornaran a emergir fins a arribar a la zona d’influència del delta de l’Ebre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.