Conflictes

Com es poden reconciliar palestins i israelians si no es volen reconciliar?

Des de fa dècades israelians i palestins es barallen per un tros de terra. Al llarg d’aquests anys, polítics de tot el món hi han buscat una solució. Però com es poden reconciliar dues parts que no es volen reconciliar?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Benvinguts a Gaza”, diu l’home amb uniforme de l’Autoritat Nacional Palestina. Sembla que siguem a la recepció d’un complex turístic. Al meu cap encara ressona l’amenaça de l’agent fronterera de fa deu minuts: aquí a les tres tanquem; si a aquella hora vostè no ha arribat, mala sort.

Soc en terra de ningú, entremig d’Israel i la franja de Gaza. Passen pocs minuts de dos quarts de nou i ja sento veus. Des que visc a Israel, sovint sento veus, normalment són veus de retret. En essència diuen sempre el mateix: qui no està amb nosaltres està en contra nostre.

L’home fa uns guixots en un paperet blanc i l’empeny per sota l’obertura. El paperet s’ha de portar a un altre home amb uniforme, que espera a uns quinze metres. Tot ha de semblar com si estiguéssim entrant en un país sobirà, però sembla una botiga de fireta. Gaza no és gran, però està governat per diverses forces. Amb un taxi vell i atrotinat, per deu xéquels recorrem cinc-cents metres pel mig de la pols fins al local de Hamas. Fa una mica de pudor, només hi ha una mica d’ombra i un palestí de baixa estatura que ajuda la gent a carregar i descarregar els cotxes. Tornen a mirar-nos els passaports. Mirades serioses. Silenci. Els de Hamas porten camises de màniga curta i no somriuen.

Hamas és una organització terrorista. Almenys això és el que diuen en molts llocs del món. A la UE també hi ha tribunals ocupats amb això, hi ha demandes i resolucions i resolucions que són revocades una vegada i una altra.

Fa la sensació que tots estan cansats.

Hamas governa la franja de Gaza des del 2006. Des d’aleshores no hi ha eleccions, i darrerament el partit ja no sembla que tingui un gran suport entre la població. Hi ha hagut protestes, sobretot de joves que no tenen perspectives de futur i que no volen combatre per lluites que no són les seves. Un cap de setmana, no fa gaire, es van llançar 690 míssils en direcció a Israel per recordar al jovent que hi ha un gran enemic comú i etern. Però els efectes del foc van passar i la situació torna a ser tan desoladora com sempre.

El líder de Hamas, Ismail Haniyeh, ha convocat la premsa. Fa temps que no parla amb els mitjans, però ara té la sensació que ha de dir alguna cosa. A Bahrain el gendre de Donald Trump està reunit amb representants internacionals, sobretot del món àrab, per presentar-los un gran pla de pau per al Pròxim Orient. Els últims dies s’ha conegut la xifra amb què pretenen fer contents els palestins: 50.000 milions de dòlars. Des d’aquest munt de diners virtual Haniyeh vol parlar al món. Pel que diuen, no vol els diners. A ell només li agrada l’elevació.

Després d’una hora i mitja entre el sol i l’ombra arriba el bus. És un autobús gros, brillant i verd, que aterra com una nau especial enmig del caos de polseguera de Gaza. Un home baixa del vehicle, porta una camisa blanca amb el coll aixecat i la bandera de palestina al pit. Benvinguts a Gaza, diu. És del Ministeri d’Informació.

Ens dirigim al primer hotel de cinc estrelles de la ciutat. S’obren les portes de l’autobús. L’home del Ministeri d’Informació crida: “Som-hi, camarades!”.

Camarades?

Com passa sovint en aquest conflicte, tenim la sensació d’haver anat una mica massa lluny, a vegades abans i tot d’haver començat el viatge. Tothom que entra a l’hotel és fotografiat. Hem d’entregar els mòbils. És pitjor que al Berghain, a Berlín. Una petita sala, plats de galetes soldats, rams per a les taules i un gran plafó de fons que s’ha elaborat especialment per a la roda de premsa. Entremig de sis banderes i nombrosos escuts de Hamas hi diu en àrab i anglès: trobada del president del politburó de Hamas, Ismail Haniyeh, amb membres de la premsa internacional als territoris palestins. Evidentment, nosaltres, la premsa internacional, només som un ornament de la trobada, igual que les flors o els plats de galetes. Per això ens filmen tota l’estona.

Un company de l’agència de notícies Bloomberg pregunta al responsable d’informació per què no podem fer enregistraments.

“Indicacions de l’oficina de seguretat”, diu el responsable d’informació.

Un company autòcton diu que fa anys en una roda de premsa Haniyeh va qualificar Osama bin Laden de “combatent de la guerra santa”. Allò no va ser ben rebut internacionalment. I ara el volen tenir controlat. Es tracta que no digui el que pensa. Però en el text fundacional de Hamas hi diu que els jueus són l’arxienemic. Tot és un gran joc.

Ismail Haniyeh entra a la sala: americana i barba retallada.

Pronuncia una jaculatòria i dona les gràcies als periodistes internacionals per la seva comprensió envers el patiment del poble palestí. Recorda l’ocupació de Gaza, des de fa més de setanta anys, i el bloqueig, els últims dotze. Esmenta diverses resolucions de l’ONU, el president nord-americà Jimmy Carter, les fronteres del 1967 i també la “judaïtzació” de Jerusalem, sempre en augment. Xifra els morts de les marxes de protesta, centenars, i també els ferits, milers. Hamas, diu, rebutja la conferència de Bahrain i aspira a la unitat amb els germans de Cisjordània. A llarg termini hi podria haver eleccions. L’anomenat “acord del segle” dels nord-americans, diu Haniyeh, només obrirà la porta a una ocupació permanent.

A mesura que el líder Hamas va parlant, va apujant el volum. Al final acaba cridant. Es queixa pel silenci de la comunitat internacional, per la precondemna de Hamas com a organització terrorista i per la decisió del parlament alemany sobre el BDS. El BDS és una campanya internacional que proposa fer boicot i aplicar sancions contra Israel per imposar els drets dels palestins. Fa unes quantes setmanes el Bundestag va qualificar aquesta campanya d’antisemita, cosa que va generar més agitació aquí que a Alemanya. O t’encanta la decisió o la detestes. Hamas la detesta.

“Condemnem la decisió. I reclamem que es derogui immediatament”, diu Haniyeh. Tinc la sensació que em mira directament.

Jürgen Todenhöfer, que havia sigut diputat per la CDU al Bundestag, em va dir fa uns quants dies que no va tenir cap mena de contacte amb Hamas quan va visitar Gaza.

Jo li vaig dir: “Au, home! Qualsevol persona ha de parlar amb Hamas si vol anar a Gaza”.

Todenhöfer em va dir que el seu hotel es va ocupar de tot.

Fa uns quants anys, quan viatjàvem junts per l’Iran i l’Afganistan, Todenhöfer em va explicar que el seu fill havia viscut força temps a Israel. Ell vol estar al costat correcte. Tots ho volem. Sobretot els alemanys. Però en cap altre lloc és tan complicat com aquí.

El 14 de juny Todenhöfer va acostar-se al filat fronterer amb Israel amb un cartell que havia escrit ell mateix. Era divendres, el dia que des de fa més d’un any els palestins s’acosten al filat per a la “marxa del retorn”, per recordar la seva fugida, que fa setanta anys que dura. Al cartell de Todenhöfer hi deia: “Estimats israelians, sisplau tracteu els palestins com voldríeu que es tractessin a vosaltres”. La frase estava en anglès, perquè abans que res era un missatge per al món.

Todenhöfer va dir a la càmera que el filmava que venia en so de pau. Té una veu càlida i pacífica. Al seu voltant corrien joves que cridaven: “Déu només estima els màrtirs”. I també: “Només els màrtirs poden obrir les portes de la mesquita d’Al-Aqsa”. També haurien pogut cridar: visca, visca, l’escola s’està cremant.

Todenhöfer no parla àrab. Al cap d’una estona va decidir fer mitja volta. Aleshores va rebre l’impacte d’una bala de goma. Se li va ennuvolar la vista. Quan es va reanimar, va dir: “No passa res”. Després va compartir el vídeo a Facebook, on té centenars de milers de seguidors.

Jürgen Todenhöfer va construir un camp de futbol a Gaza on aquesta vegada també volia jugar amb nois palestins. També va finançar un parc infantil als afores de Kabul. Ha fet moltes coses bones al món. Vol demostrar que és una persona justa. Però això és difícil.

Poc abans de marxar cap a Berlín em va explicar per telèfon que s’acabava de reunir amb un editor israelià d’esquerres i un polític israelià de dretes. “Molt i molt de dretes”, em va dir amb la seva veu càlida.

En la sessió de preguntes el líder de Hamas ha de dir si veu factible fer les paus amb Israel.

Ell respon que no té res en contra dels jueus. Però que la política israeliana és una política feixista.

“Ens roben la nostra terra, talen els nostres arbres”, exclama Haniyeh. “Israel no vol la pau”.

Aleshores ens convida a tots a un dinar a la terrassa de l’hotel. En sortir de la sala tothom rep una bossa esplèndida amb regals, com si haguéssim assistit a l’estrena d’una pel·lícula. En realitat, Hamas ens volia ensenyar una exposició arqueològica, però malauradament no hi ha temps. Les exposicions arqueològiques agraden a totes dues parts. Es tracta de demostrar que els uns hi eren abans que els altres. Com a convidat, un es veu impotent davant de fragments esmicolats o monedes.

Trobem dues taules plenes, i des d’allà es pot veure el mar en què els pescadors palestins tenen restriccions de pesca i on els nens no es poden banyar perquè l’aigua està contaminada per les aigües residuals. Buidem el plat de pressa i volem tornar a la frontera. Són dos quarts de tres, tenim pressa. A fora, però, ens aturen uns homes armats. La premsa ha de marxar conjuntament. Ens urgeixen a tornar a la taula que han parat per deixar-nos una bona impressió.

Més tard uns agents fronterers israelians em remenen la bossa. A la safata de plàstic que surt per l’altra banda tot el que portava a la bossa està ben escampat: hi ha els regals de Hamas, un mocador palestí de seda i un clauer amb la Cúpula de la Roca. A la meva safata també hi ha els bolígrafs i la llibreta de la conferència contra el boicot que va tenir lloc dos dies abans a Jerusalem. El caos del conflicte al Pròxim Orient en una safata de plàstic. M’agradaria fotografiar-ho, però està prohibit.

Benvinguts a Israel.

Tornen els colors. Estic content de tornar a ser aquí. La pregunta és què en faig dels regals. Els guardo? Com un record irònic? Fa cosa d’un any, mentre feia recerca en una escola de Gaza, vaig oferir a un noi un caramel de menta d’una llauna que havia comprat a l’aeroport de Tel Aviv. A la llauna hi deia: I Love Israel. El noi em va mirar com si li volgués xuclar la sang. En aquesta història no hi ha lloc per als records irònics.

Una tarda de juny a Ein Yael, un museu d’història natural situat a les muntanyes de Jerusalem, té lloc la inauguració del congrés contra el BDS. L’organitza el Ministeri israelià d’Afers Estratègics, que té un nom que sembla sortit del món màgic de Harry Potter. Davant per davant del museu hi ha el Zoo Bíblic, i la salutació inicial ens fa pensar que som en un zoològic. Ben Moore, portaveu del ministeri, ens recorda que aquí, en temps del primer temple, els jueus hi criaven bestiar. Després la terra va passar per moltes mans, però ara torna a ser dels seus propietaris originaris, el poble jueu.

La gent asseguda a les taules sota el cel estrellat aplaudeix. Han viatjat des de més de trenta països per assessorar durant dos dies sobre com es pot combatre els “enemics d’Israel”. Ja no es lluita contra els romans, els croats o els otomans”, diu Moore, “però encara hi ha enemics que ens volen vèncer”. I estan disposats, afegeix, a combatre.

S’obre el bufet. El menjar és excel·lent. I també l’endemà a Jerusalem, on té lloc la conferència. Un menjar deliciós.

Al matí el director general del ministeri, Tzahi Gavrieli, diu que el seu pare va ser apallissat per ser jueu al mercat de Bagdad i posteriorment va fabricar-se un bastó amb nou claus. Després parla Elan Carr, responsable d’antisemitisme dels EUA. Als anys quaranta l’avi de Carr va ser condemnat a l’Iraq en un judici públic contra els jueus. Temps després, quan les tropes nord-americanes van conquerir Bagdad, Carr va fer encendre una hanukiyà en un palau presidencial de Saddam Hussein. Tot té un toc molt personal.

“No només volem condemnar-los. Volem fer-los retrocedir, combatre’ls. Guanyar-los”, diu Carr. “El BDS és antisemita. Ho ha dit el parlament alemany. I ho sabem”. Sembla com si els diputats alemanys haguessin rebut la resolució del Bundestag al mont Sinaí. Et desplaces una mica i de cop i volta, si ets alemany, et trobes al costat correcte.

Algú fa una pregunta sobre el comissari alemany d’antisemitisme, Felix Klein, que fa poc va desaconsellar que es portés la quipà “pertot arreu” dels carrers d’Alemanya.

“Felix ho deia de bona fe”, diu Elan Carr. “Però no va ser un consell acceptable. Ahir vaig parlar amb ell. Ho va entendre i ho ha retirat”.

És complicat dir el correcte en aquest conflicte. Encara que tinguis les millors intencions.

Fa uns quants dies va venir aquí el secretari d’Estat d’Exteriors d’Alemanya, Niels Annen, per tranquil·litzar els palestins. Va anar a Ramallah i també va parlar amb membres d’organitzacions israelianes que critiquen l’ocupació. Després va rebre periodistes alemanys en una conversa fora de micròfons a Jerusalem. No es pot dir de què es va parlar exactament. Però sí que es pot dir que hi va ser i que va transmetre la desorientació de la política alemanya respecte al Pròxim Orient, que, amb bon cor, ha acabat entremig dels fronts. I evidentment va expressar la necessitat d’actuar sempre correctament.

Poc abans de la pausa per dinar un convidat espanyol exclama a la sala de conferències que s’ha de posar Suècia sota pressió perquè hi està creixent l’antisemitisme a plaer. “Hem d’exercir una pressió inimaginable sobre Suècia”, diu l’home. “Com a mínim durant mig any”.

Aplaudiment a la sala. En una taula contigua hi ha Isi Tenenbom. Isi és l’esposa i mànager de Tuvia Tenenbom, que va créixer a Jerusalem, va fundar un teatre a Nova York i es va fer conegut per escriure llibres sobre com d’estranys són els alemanys, els jueus, els nord-americans i els refugiats arribats a Alemanya. Acaben de passar mig any al Regne Unit, diu Isi. El pròxim llibre anirà sobre com d’estranys són els britànics. S’estan unes setmanes a Israel perquè Tuvia vol visitar els seus germans i està escrivint un assaig sobre Israel per al suplement cultural de Die Zeit.

Acordem trobar-nos el cap de setmana a Haifa.

Isi m’envia l’enllaç a un vídeo en què Tenenbom apareix en un bar irlandès adornat amb moltes banderes palestines. Es presenta als clients del bar, que tenen el cap gros i rapat, com a alemany. Això els agrada. Els pregunta què signifiquen les banderes palestines. Ells dubten una mica, però al cap d’un moment un diu que va contra els maleïts jueus. L’home ensenya un braçalet amb els colors de Palestina. I altres homes també ensenyen els braçalets. És desconcertant. Tenenbom diu que de fet volia escriure un llibre sobre el Brexit i el teatre anglès, que li encanta, però que al final tornarà a escriure sobre l’antisemitisme.

“Tota aquesta obsessió amb els palestins a Israel és sobretot una actitud mental”, diu Tenenbom. “No té res a veure amb el poble palestí. Ningú s’interessa pels refugiats que hi ha al Líban o a Jordània. L’únic que importa és Israel”.

Està assegut a l’ombra en una terrassa del seu hotel a Haifa. És baixet, molt gras, porta tirants i el color dels cabells recorda al del Donald Trump. Tot i així, sembla un home savi.

“No hi haurà pau”, diu Tenenbom. “Simplement hi ha dues tribus que no es cauen bé. Jo afirmo que tampoc no hi hauria pau si els jueus fossin expulsats. Aquí agrada el conflicte”.

L’endemà Mahmoud Abbas rep la premsa internacional al seu palau governamental a Ramallah per rebutjar el gran pla de pau sobre el qual els EUA van deliberar en una conferència a Bahrain amb el món àrab. Abbas tampoc no vol els 50.000 milions de dòlars.

Per a un home com Donald Trump aquesta circumstància probablement és el més difícil d’entendre. Com pot entendre –ell, que té una sala d’estar tota daurada– que aquí unes pedres i uns principis antiquíssims siguin més importants que l’or? L’Autoritat Nacional Palestina de moment rebutja fins i tot els fons que els corresponen d’Israel. La seva posició és aquesta: o tot o res.

Quan Abbas entra a la sala, la premsa internacional es posa dreta. Ell fa un gest amb el cap. Comença amb una història confusa sobre un jove palestí que ha participat en un tiroteig a Trípoli. El jove, pel que diuen, ha quedat ferit, però ha impedit mals majors.

Un palestí, diu Mahmoud Abbas. A Trípoli!

Fa una pausa breu. No queda del tot clar quina és la moral de la història.

“Bé”, diu Abbas, “i en segon lloc: l’anomenat ‘acord del segle’”.

Abbas descriu les seves quatre reunions amb Donald Trump el 2017. Explica tot el que li va prometre Trump. Una solució amb dos Estats i ajudes financeres. Explica com, per contra, el president va traslladar l’ambaixada nord-americana a Jerusalem i va fer fora de Washigton la representació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. On és l’acord? Abbas dubta de la responsabilitat dels EUA en el conflicte del Pròxim Orient.

“No som esclaus dels EUA”, exclama Abbas.

No confia en la conferència de Bahrain. Demana als seus veïns àrabs que no hi participin. Els nord-americans els volen comprar la llibertat. Ells necessiten diners, és clar, però no a qualsevol preu. No venen la seva ànima. Volen una solució política.

En el moment de sortir algú crida: “Ha llegit el pla dels nord-americans?”.

Abbas diu: “Llegeixi’l vostè i digui’m què diu”.

Després l’acompanyen fins a fora de la sala.

Tot això ha passat en una setmana. I evidentment, en els últims cent anys. Donald Trump intenta obrir una nova via en la política al Pròxim Orient. Hi ha pocs motius per a l’esperança.

“Abbas rebutja els fons israelians d’ençà que vam deduir-ne la quantitat amb què l’Autoritat Nacional Palestina finança terroristes”, diu el ministre d’Afers Estratègics i Diplomàcia Pública d’Israel.

“Per a nosaltres els màrtirs són sants”, diu el líder palestí Mahmoud Abbas.

Tots dos parlen de la mateixa cosa.

Dos dies més tard Hamas ens torna a convidar a Gaza. Aquesta vegada també hi ha l’organització Gihad Islàmica Palestina. Per tot arreu del país hi ha protestes palestines contra la conferència de Bahrain. Fan sonar tambors. No volem els diners, conclouen. La Gihad tampoc no els vol. Que se sàpiga que ells no es deixen subornar.

El cap de setmana Annegret Kramp-Karrenbauer arriba a Jerusalem. És el seu primer viatge internacional com a presidenta de la CDU. Benvinguda a Israel.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.