Els Crítics

Irene Solà: «He escrit amb un punt d’irreverència i de bogeria»

És jove, talentosa, bona escoltadora, inquieta. La vam descobrir amb un debut en forma de poemari, 'Bèstia' (Galerada, 2012), llibre magnífic amb el qual va guanyar el premi Amadeu Oller. Pensàvem que hi hauria poeta per estona, però va tornar a sorprendre amb 'Els dics' (L’altra editorial, 2018), novel·la guanyadora del premi Documenta, a la qual ara hi suma 'Canto jo i la muntanya balla' (Anagrama, 2019), premi Llibres Anagrama

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La irrupció d’Irene Solà (Malla, 1990) és una de les més esclatants en el panorama de la literatura catalana recent. Juganera, precisa i exigent, la seva llengua literària gaudeix de la subversió i de transportar-nos a èpoques i inquietuds diverses, amb una admirable devoció per mirar on són capaces d’arribar les paraules.

A Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) l’autora ens endinsa en una natura ensalvatjada, amb humor, amb violència, amb una delicadesa robusta. On no sobra res, sempre amb veu pròpia.

No ha passat gaire temps des que publica Els dics i guanya el premi Llibres Anagrama. L’escriptura devia trepitjar-se en algun moment. Com s’ho va fer?

Durant el darrer any d’Els dics vaig fer un procés d’anar-lo polint i vaig començar a jugar, a llegir i a documentar-me per aquest llibre. Se’m feia a les mans, l’he gaudit molt. Quan presentava Els dics, jo seguia treballant en aquest, alhora, per això han anat tan junts. La història em va envair.

Quina és la idea inicial des d’on brolla tot? Sembla clar l’interès per les mirades i per com bastir un punt de vista.

Des de l’inici tinc ganes d’explicar una història des de totes aquestes mirades, des de les diverses subjectivitats. Una història que passa en un lloc a partir de les mirades que hi ha en aquest lloc. I on cadascuna d’elles interactua.

De seguida veiem que aquestes mirades no seran totes humanes.

La idea era donar veu a tothom: animals, bolets, núvols, fantasmes, i també a la literatura o al relat oral, a la màgia que hi ha damunt el territori. M’interessava furgar en les capes que hi ha en un lloc i que no veus fins que te les expliquen.

La coberta del llibre també juga a això.

Per a mi era molt important i vaig proposar d’entrar al procés de portada, on m’interessava que hi hagués animals prehistòrics. D’animals prehistòrics n’hi ha hagut a Molló i a Barcelona, i és una capa de la història que ens han explicat a classe, però on ara ja no hi som. És a partir de mirades i de perspectives quan apareixen moltes reflexions al voltant d’entendre el món, de com el percebem, i, per tant, de comunicar-lo. Així va néixer la novel·la, com un joc de veus, de mirar-me totes aquestes cares. Vaig llegir molt sobre dones d’aigua i bruixeria, per exemple.

A Els dics, de fet, ja apareix la bruixeria...

M’interessa molt! I també començo a llegir sobre accidents de caça i cabirols. De seguida veig molt clar el llamp que mata el Domènec. I molt ràpidament ja se m’estructura tot plegat: apareixen la Sió i en Jaume, que són personatges molt incipients. En aquest punt, van apareixent les escenes i els punts de vista: quan penso en el Domènec, just al principi, ho visualitzo des de dalt, des de la tempesta que el mata. O l’escena de caça, ràpidament des del punt de vista del cabirol. I després, més: “i si un dels capítols estigués escrit des de les trompetes de la mort?”. I m’hi atreveixo, i vaig provant.

Aquest interès per les veus permet molt de joc. I el llibre en surt guanyant.

He escrit amb molt de gaudi, amb un punt d’irreverència i de bogeria. Escriure des de la consciència d’un bolet? S’havia de provar! I això m’ha permès més coses: pensar en la perspectiva, en el lloc des d’on ens han explicat les històries.

Les històries de dones d’aigua, per exemple, sempre s’expliquen des de la perspectiva dels homes que s’enamoren d’elles.

No n’hi ha cap on la dona d’aigua sigui la protagonista! O el mateix passa amb les bruixes, que els judicis estan escrits pels homes que les van jutjar i assassinar, sotmeses a tortures terribles. I la seva visió? I el seu punt de vista? Per això intento subvertir la perspectiva. Sempre és la meva veu, però intento donar subjectivitat a tot un seguit de personatges que no l’han tinguda o de qui la veu no ens ha arribat.

I després ve el joc amb la llengua.

No pot dir el mateix un cabirol que una persona. No parla igual una bruixa que el senyor de la festa de l’os, que parla amb un català de la Catalunya Nord, del Vallespir, amb paraules que només es diuen a Camprodon.

La moral, quin lloc ocupa al llibre? Veiem, sense filtres, la violència de la muntanya.

Tan violenta és la part de la mort com la de la vida. És la brutalitat de les coses, també de la natura. I que s’ha de tirar endavant. Justament, les veus i perspectives el que fan és relativitzar-ho tot: una naturalesa bona, però cega. Sense moral, sense uns judicis del que està bé o malament. Tot depèn de qui s’ho miri, de quan s’ho miri i a qui ho expliqui.

També destaca, i molt, el sentit de l’humor. I, sobretot, la sensació d’escalf.

Quan llegeixes el llibre, et trobes dins una veu, apareixes dins d’una mirada, has de descobrir des d’on estàs mirant. Això fa que hi hagi sensació d’escalf. La ironia ja hi és des del començament, m’interessa aquest punt d’ironia i d’humor. Sempre n’hi ha, en el que escric. És com una picada d’ullet al lector.

Què espera del lector?

Que gaudeixi del joc i de la narració, que el llibre el faci riure. Que jugui, que es vagi trobant en tots aquests mons, amb totes aquestes mirades.

Què li sembla la nova escena neo-rural de la literatura catalana?

M’agrada, m’interessa molt la part de la natura, tot i que jo volia sortir-ne una mica, encara que sembli un contrasentit. Aquest llibre està escrit des de Londres, amb un ritme de Londres.

Tot i que darrerament s’ha decantat per la novel·la, el llibre conté poemes.

La poesia hi és, de manera molt diferent al que jo escric, però això em va permetre passar-m’ho bé. No he deixat mai d’escriure poesia. Si publicaré algun poemari? Tinc coses entre mans, ja veurem...

Canto jo i la muntanya balla
Irene Solà
Editorial Anagrama
Barcelona, 2019
192 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.