Els Crítics

Les joguines i la vida

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És molt difícil veure una pel·lícula i tenir la sensació que no hi falta res. És el cas de Toy Story 4, que dibuixa una perfecta concepció global de la història, i que deixa obertes les portes per a noves trames. Qui sap on anirà a parar aquesta aventura sobre la memòria emotiva, sobre com carreguem de contingut els objectes que ens han acompanyat durant la infantesa i, sobretot, com gestionem el vincle que ens hi uneix i que, inexorablement, algun dia es truncarà i ens deixarà sols —i adults— a la intempèrie moral d’un món on les regles ja no les marquem nosaltres.

Toy Story va revolucionar l’animació l’any 1995, pionera de tot el que vindria després de la mà de Pixar. D’entre totes les revolucions que va comportar, cal remarcar el fet de no abaratir el poder de les diverses capes de lectura que conté, tant per a adults com per a infants, totes resoltes amb una intel·ligent mestria i amb una mà precisa en el detall, en l’insondable d’allò que conté cada acció. I, especialment, per fer-ho sense aquella pretensiositat impostada i intel·lectualoide que gasten els qui ho proven i no se’n surten. Aquesta nova aventura arriba després d’un final —el de Toy Story 3— que ja contenia una conclusió digna de la història i d’allò que representa per a nosaltres, tan emotiva com convincent, amb les joguines convertides en peces vives d’un temps que sabem que no pot tornar. Reductes d’una felicitat que voldríem que no fos part del passat.

Agafant-se a aquella rúbrica, aquesta quarta part ens mostra, en una cabriola digna de Duke Caboom (amb la veu, en versió original, de Keanu Reeves), que hi ha moltes maneres d’establir lligams. Tantes com d’entendre la llibertat. I que fora del doble món de joguines-amos i d’una cambra interior on tot es desenvolupa —habitació, escola bressol, botiga—, hi ha la possibilitat de tallar el fil, de viure a l’exterior, de ser conscient de quin valor tens i de quina és la teva responsabilitat. I que la responsabilitat, de vegades, passa per marxar, per entendre l’aventura, per ser fidel a un mateix i no als altres. Aquesta és l’evolució de Woody; però, sobretot, la d’una magnifica Bo Peep, en una pel·lícula on els personatges femenins són l’autèntic motor de tot —des de Bo a la dolenta de la funció, una nina dels anys cinquanta anomenada Gabby Gabby, passant per la nova propietària, la Bonnie, i pel gest tan desitjat del traspàs de l’estrella de xèrif a la Jessie—. Personatges amb un pes fonamental per aportar allò que faltava, una nova visió, la petita revolució d’acceptar-se i ser, malgrat un món que obliga, lliures. Amb el risc que això comporta, amb les lectures que en vulguin fer els espectadors.

Però ens equivocaríem si ens centréssim en aquesta aura —diguem-ne— política, amb una redefinició de discurs necessària i pròpia dels temps que corren. Bravo per Pixar, però no oblidéssim que tota la resta és superlativa, també. Una evolució precisa i enlluernadora pel que fa a l’àmbit visual, amb colors, textures i plans —com es veu el món, des de les altures d’una fira!— de traca. Amb personatges nous fantàstics i, encara, si això pot ser possible, sorprenents —en Forky, quina troballa!—. Reajustant la tenebra de la tercera i equilibrant el nivell d’obscuritat, amb diàlegs brillants, personatges ambivalents i, no obstant, purs. I amb aquella capacitat admirable de fer-nos plorar i de mostrar-nos el nen que vam deixar en una habitació plena de joguines, però que encara ens fa bategar.


Toy Story 4
Direcció: Josh Cooley

Any: 2019
Durada: 100 minuts
Nacionalitat: Estats Units
Guió: Andrew Stanton i Stephany Folsom (sobre una història de John Lasseter, Andrew Stanton, Josh Cooley, Valerie LaPointe, Rashida Jones, Will McCormack, Martin Hynes i Stephany Folsom)
Música: Randy Newman
Gènere: Animació. Pixar


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.