Demandes contra els hotelers mallorquins

S’enfosqueix el negoci hoteler a Cuba

Les grans cadenes hoteleres mallorquines que operen a Cuba poden fer front a peticions legals d’indemnitzacions multimilionàries. 
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els bufets d’advocats de Miami es freguen les mans. El motiu és la possibilitat legal —des del passat 2 de maig— de reclamar davant dels tribunals indemnitzacions a les empreses que operen en terrenys cubans expropiats per la dictadura comunista instaurada a l’illa el 1959 per Fidel Castro. Les grans cadenes hoteleres mallorquines que gestionen establiments en aquell país queden, així, exposades a la possibilitat de demandes milionàries si els hotels que dirigeixen estan situats en terrenys expropiats, cosa que és bastant habitual. 

És la primera vegada que s’ha obert la porta a demandes per aquest motiu. Ja se n’han presentat unes quantes als Estats Units contra cadenes mallorquines, i fins i tot una s’ha presentat a Palma. Es tem que puguin ser milers les que es concretin en els pròxims mesos.

Llei Helms-Burton

La norma legal que permet les demandes fou aprovada per la Cambra de Representants i el Senat dels Estats Units a principis de març de 1996. En síntesi, suposa l’enfortiment del blocatge econòmic a la Cuba comunista i preveu sancions a les empreses que operen a l’illa si ho fan en terrenys expropiats per la revolució comunista de Castro, així com la possibilitat que els propietaris, o descendents, puguin reclamar judicialment indemnitzacions. Ara bé, aquestes dues possibilitats —sancions i indemnitzacions— van quedar suspeses. Fins ara.

Els mitjans de comunicació batejaran la llei com la Helms-Burton en referència als dos senadors republicans que la impulsaren, Jesse Helms i Dan Burton. El seu nom oficial és llei de la Llibertat Cubana i Solidaritat Democràtica. Cal recordar el context polític d’aquell moment. A les eleccions legislatives de 1994, per primer cop en quatre dècades, el Partit Republicà guanyà les majories de la Cambra de Representants i del Senat. Aleshores els sectors cubans residents al país, furibundament anticomunistes i anticastristes, pressionaren perquè s’enfortís el blocatge a la dictadura de Castro. En aquest context naixia la iniciativa dels dos senadors republicans. 

En aquell moments s’incrementaren les operacions de Germans al Rescat —una de les moltes associacions anticomunistes de cubans residents a Miami— que assegura dedicar-se a salvar els balseros que parteixen irregularment de Cuba i que arrisquen la vida a la mar per arribar a la costa de Florida de qualsevol manera. El 24 de febrer de 1996 dues avionetes d’aquesta associació van ser destruïdes en vol per l’artilleria comunista. Segons el govern de Castro es dedicaven a l’espionatge, tal com assegura que fan totes les operacions d’aquesta associació. L’incident feu que la pressió anticastrista a favor de la llei Helms-Burton —que s’estava negociant des de principis de 1995— s’intensifiqués. Quan s’aprovà uns dies després, els anticastristes de Miami ho celebraren com una gran victòria

El 12 de març d’aquell any el president dels Estats Units, William (Bill) J. Clinton, signava la llei i, així, entrava en vigor. Ara bé, el mandatari demòcrata, fent ús de les capacitats de veto i de suspensió inherents al càrrec, decretà el posterior 16 de juliol la suspensió dels Títols III i IV de la llei. Que són els que contemplen la possibilitat que els legítims propietaris —o descendents— dels terrenys expropiats per la dictadura comunista cubana puguin reclamar indemnitzacions a les empreses que hi operen, i fins i tot que aquestes puguin ser sancionades per l’administració de Washington

A causa de l’evident perill que suposava per a les cadenes hoteleres europees, la Unió Europea pressionà tant com va poder i, fruit d’això, s’arribà a un pacte de mínims, el mes d’abril de 1997, a través del qual les autoritats nord-americanes es comprometien a no sancionar de cap manera les empreses i a mantenir la suspensió de la possibilitat d’exigir les indemnitzacions esmentades.

Durant 22 anys s’ha mantingut aquest pacte. Tot canvià, però, el passat abril. El dia 17 d’aquest mes el secretari d’Estat, Mike Pompeo, anuncià que a partir del 2 de maig el Títol III —el que preveu les indemnitzacions— quedaria “completament implementat”, o sigui en vigor. Val a dir que Dan Burton, un dels pares de la llei, fou també un dels promotors del Tea Party i ha estat un dels més entusiastes suports de Donald Trump

En resum, des del passat 2 de maig totes les empreses —bàsicament són les europees— que operin en instal·lacions, amb béns o en terrenys confiscats per l’Estat comunista cubà poden ser denunciades als tribunals i hauran de fer front a potencials indemnitzacions. 

Donald Trump i el seu secretari d'Estat, Mike Pompeo


  
Demanda contra Meliá
En el moment en que l’Administració Trump anuncià l’aixecament de la suspensió del Títol III es donà per fet que les potencials reclamacions d’indemnitzacions no es podrien presentar més que davant dels tribunals nord-americans. No ha estat així. La primera que ha arribat a un jutjat de Palma, contra la cadena Meliá, no s’ha fet esperar, va ser interposada a principis de juny. 

Entre la demanda de Palma i les presentades als Estats Units s’ha desfet l’estratègia defensiva que havien muntat les grans cadenes hoteleres mallorquines d’ençà que s’aprovà la llei Helms-Burton. En efecte, segons explica l’economista Pau Montserrat, “les cadenes mallorquines, i supòs que totes les altres que operen a Cuba també, han estat tot aquest temps arribant a acords de forma discreta amb hereus d’expropiats; així, a canvi d’una quantitat de doblers desconeguda han anat tancant les opcions de reclamacions judicials futures”. La decisió de pagar fou “intel·ligent perquè sabien que el que ara passa podria passar en qualsevol moment” a pesar que els presidents nord-americans després de Clinton —el republicà George W. Bush i el demòcrata Barak Obama— també “van mantenir vigent la suspensió”. Respecte a la internacionalització de les demandes, Montserrat ho troba “estrany” perquè “tots pensàvem que se circumscriurien als tribunals dels Estats Units”. Però no ha estat així.

El 3 de juny un grup de descendents de Rafael Lucas Sánchez Hill, empresari expropiat pel règim castrista, presentaren una demanda a Palma contra la cadena hotelera mallorquina Meliá Hotels Internacional —abans de 2011 operava amb la marca Sol Meliá Hotels—, que té la seu a la capital illenca. Segons va informar elconfidencial.com el passat dia 10 de juny, la demanda s’ha interposat perquè Meliá explota dos hotels, Paradisus Rio de Oro i Sol Rio y Luna Mares, que estan construïts en uns terrenys que van ser expropiats després de la instauració comunista de 1959. La família Sánchez Hill era originàriament la propietària d’un dels enginys sucrers de Cuba —dedicats a la fabricació de sucre de canya—, anomenat Central Santa Lucía, de quasi 500 quilòmetres quadrats, situat a Holguín, al nord-oest de l’illa. És en aquests terrenys on s’edificaren els dos hotels. Els hereus consideren que han de ser indemnitzats amb una quantitat de 10 milions d’euros o, si no, amb una altra que sigui equivalent als beneficis que ha obtingut Meliá en els últims cinc anys per l’explotació dels dos establiments esmentats, i que en qualsevol cas no ha de ser inferior als 600.000 euros. La família Sánchez Hill assegura que, a pesar de les peticions de negociació que han fet arribar a Meliá en els últims anys, la cadena només s’ha volgut asseure quatre vegades, que mai no s’hi ha pogut arribar a un acord i per tant no li ha quedat altre remei que acudir a la justícia. 

En aquests moments Meliá gestiona una trentena d’hotels a Cuba —la propietat de tots els establiments hotelers és de l’Estat comunista a través d’una empresa pública ad hoc que es diu Grupo Gaviota—, mentre que les altres cadenes mallorquines que hi operen en tenen molts menys: Iberostar, Barceló, Be Live (abans es deia Globalia), Blau, Valentín i Roc

Meliá és, per tant, la cadena més exposada a possibles demandes. De moment ja n’ha rebut dues. La primera ha estat la ja referida i la segona és la que li han posat els hereus d’Antonio Sánchez Matas, un asturià que emigrà a Cuba. El seu avantpassat va fer fortuna i a la dècada de 1920 construí un hotel —es deia San Carlos— a Cienfuegos, al sud de l’illa, que va ser expropiat pel règim comunista en els anys seixanta i que ara gestiona la cadena mallorquina. Els actuals hereus comunicaren el passat mes de maig a Meliá que, si en el termini de 30 dies, no rebien una oferta d’indemnització satisfactòria durien el cas als tribunals. En finalitzar el termini sense acord, presentaren la demanda

En aquest moments es dona una verdadera febre de reivindicació d’indemnitzacions contra les empreses hoteleres europees —i també canadenques— que operen a Cuba en establiments o terrenys que foren expropiats pel règim comunista. Segons el diari digital abans referit, “a Miami hi ha una important comunitat afectada que s’està mobilitzant” demanant informació i començant les passes amb diferents advocats per iniciar processos —sovint col·lectius— contra diverses empreses que actuen a Cuba. Cita el diari que el bufet de Nicolás Gutiérrez, situat a Miami, augura que “d’aquí a poc temps s’aniran coneixent nous procediments” legals. 

A banda de Meliá també havien rebut demandes fa dues setmanes la cadena mallorquina Blau i Carnival Cruise, una empresa nord-americana de creuers que opera a Cuba. La setmana passada Hosteltur —el portal especialitzat en turisme— anunciava que les cadenes mallorquines Barceló i Iberostar, així com la canadenca Blue Diamond i la francesa Accor, se sumaven a la llista de demandades pels mateixos motius.

Es tem que hi hagi una veritable allau de reclamacions judicials. Segons explicava a Hosteltur José Antonio de Alarcón, del bufet Monlex Hipajuris, la decisió de Trump “obri la porta al fet que qualsevol que cregui que un actiu seu —immobles o drets en qualsevol propietat, empresa, fàbrica, hotel...— fos confiscat pel règim castrista tingui ara dret a presentar una reclamació de danys i perjudicis contra qui l’exploti actualment”. Es pot reclamar contra l’actual usuari, explotador o propietari per quantitats desorbitades perquè “els nord-americans són molt creatius i demanen compensacions a vegades milionàries”. Al parer d’aquest advocat, “es pot generar un autèntic col·lapse judicial” pel volum de demandes que s’estaria estudiant interposar. “El Departament d’Estat [del Govern federal dels Estats Units] cità —continua— recentment dades oficials que estimaven que podrien produir-se, a l’empara del Títol III de la Helms-Burton, entre 75.000 i 200.000 potencials reclamacions”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.