Els crítics

La insòlita i precoç teulada de la novel·la valenciana

L’any 1973, un molt jove Amadeu Fabregat (Torreblanca, Plana Alta, 1948), guanya la primera edició del Premi Andrònima dels Octubre amb una contundent primera obra, “Assaig d’aproximació a ‘Falles Folles Fetes Foc’”, un text torrencial, de factura curosa i exploratòria. Una fita en la novel·la valenciana en català que ara es reedita revisada i amb part de l’aparell crític que va generar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Encara no hi havia posada el fonament d’un edifici mínimament sòlid pel que fa a la novel·la en català feta al País Valencià quan a algú se li va ocórrer col·locar les teules amb una obra primerenca, insolent, polisèmica i profundament aliena al context. Escrita a una edat inversemblant.

Aquell personatge s’anomenava Amadeu Fabregat. I l’obra en qüestió portava un títol desconcertant, tractant-se d’una suposada novel·la, Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, un llibre començat el 1972, quan el futur director de RTVV tenia vint-i-quatre anys. Un any després, la criatura rebia un bateig magnificent en guanyar la primera i històrica edició del Premi Andròmina de Narrativa dels Premis Octubre, l’emblemàtic guardó que va traure endavant l’editorial Tres i Quatre encara sota la bota de la dictadura franquista. L’apadrinament de la cerimònia va recaure en un jurat format —poca broma— per Vicent Andrés Estellés, Ramon Pelejero Sanchis (Raimon), Maria Aurèlia Capmany, Josep Iborra i  Joan Francesc Mira.

L’any 1974 es publica el llibre, amb una estupenda coberta dissenyada per Rafael Gassent, que mostra el cap burleta d’un —aleshores— barbabigot Amadeu Fabregat, amb la testa coronada per iconografia popular valenciana secció estudis folklòrics. Una pista de la irreverència que contenia el llibre. Una manera de jugar a despistar, pel contrari, pel que fa a la profunditat, maduresa i ambició de l’obra. Una proposta trencadora, amb un punt elitista, que necessitava de la complicitat d’uns lectors gairebé inexistents. 

Com bé diu Carles Fenollosa en la introducció a l’edició crítica d’aquest Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”, es tractava d’una “jove pedrada enmig de l’anquilosat i desert llac narratiu valencià del franquisme”. Un text dens i exploratori, postmodern abans que alguna cosa semblant a la postmodernitat fera acte de presència al País Valencià. Bastant més citat que llegit.

Fabregat proposava una dens i polisèmic artefacte narratiu, amb un narrador que, dirigint-se a una tercera persona, parla (o més aviat escriu) de la significació que va tenir Falles Folles Fetes Foc, l’assaig fictici escrit per Lluís Muntanyà i Villaroya. Amb el pretext de l’aproximació al text i al personatge, l’autor llançava una torrentera en un únic paràgraf que juga a la metaliteratura, als equívocs i al dibuix sense obturador ni miraments dels ambients intel·lectuals i polítics de l’època. Un riu farcit de frases sinuoses, serpentejants, filtrat per una sintaxi electrificada, un lèxic recargolat i imaginatiu i un model de llengua gojosament invertebrat, probatori: “Les donasses es treien el típicvestit, suara ben esquerdat, fet gairebé un parrac de tantes manotades i urgències mal contingudes, a la vora de l’arròs i amb la flaire sensualíssima dels tarongers, els dos eficients afrodisíacs que la Ciutat indiferent i bruta que només vibra amb el Foc, quan arriba el mes de març, oferta als visitants, sense oblidar la menjada d’anguiles damunt els malucs lletosos, com emblanquinats, de les camperoles de cos escumejant”. Gloriós.

Una construcció formal alçada del no-res en la qual la història de fons (l’impacte de “l’assaig que tu anomenaves peça teatral”, diu el narrador repetidament), és el mant sobre el qual dipositar reflexions sobre un temps amb un “dèficit aclaparador de Pàtria”, que agafa la simbologia del foc i les falles com un element provocatiu, ingredient deliberadament jocós d’un to general juganer, surrealista.

Una reflexió alhora sobre l’escriptura, amb possibles claus autobiogràfiques (“de tan joves com érem, mancats de les experiències profundes del dolor o del pler imprescindibles per forjar grans històries”) i fragments veritablement descriptius de les estructures intel·lectuals del moment: “Altrament, la crítica més influent d’aleshores, aterridorament luckasiana, estigmatitzarà el llibre pel fet de no tractar-se d’un text compromès amb cap de les causes vigents aquell semestre”.

Un enginy literari del qual s’ha d’extraure la substància, que s’ha de visitar amb el mateix esperit sense prejudicis que el va empentar, primera i única novel·la d’un autor celebrat per la crítica però sense públic objectiu. Una obra punxeguda, ambigua, una explosió nuclear sense irradiació ni pluja àcida, massa precoç per remoure unes bases que no podien ser sòlides o febles perquè no existien.

Una recuperació oportuna i escaient que, tal vegada, mereixia una posada en valor actualitzada: els textos de l’edició crítica, molts escrits de manera coetània de l’obra de Fabregat o pocs anys després, tenen interès i la insereixen en els corrents i autors principalment europeus que alimenten el text, però per raons cronològiques no poden posar Assaig d’aproximació en tensió i relació amb el que s’ha fet o deixat de fer narrativament parlant al País Valencià. Un contrast que fa més refulgent, innovadora i insòlita l’única novel·la d’Amadeu Fabregat.

Assaig d’aproximació a ‘Falles Folles Fetes Foc’
Amadeu Fabregat
Perifèric, Catarroja, 2019
Edició revisada, 212 pàgines
Edició crítica, 350 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.