Per més precaucions que es posen, cada any es repeteix la tragèdia. Cal assumir que cada estiu tindrem incendis forestals?
No cada estiu, però és evident que en les condicions climàtiques mediterrànies, que són clarament fluctuants d’un any per l’altre -anys que són molts secs, anys que són molt humits- hi ha moments en què això es dona de manera recurrent.
Pensa que la gent és conscient d’aquestes condicions? Hi ha qui insisteix més a assenyalar la manca de recursos públics per lluitar contra els incendis forestals.
Hem de tenir present que la nostra capacitat d’acció davant de les grans catàstrofes és la que és. Tenim els recursos que tenim i tenim una herència territorial que és el resultat d’una trajectòria històrica. Bona part d’aquestes zones forestals de l’interior són zones que han patit un despoblament molt important des de principis del segle XX. Un abandonament dels usos tradicionals que és inherent al creixement de les ciutats costaneres. Això comporta el que s’anomena transició forestal, estudiada pels anomenats socioecòlegs. En el fons, el que tenim és un abandonament, una regeneració de les masses forestals per abandonament d’usos històrics. Això a casa nostra es va començar a materialitzar poc més tard de la postguerra, un poc més tard que al centre d’Europa. Per tant, tenim territoris en què s’està patint una regeneració de les masses forestals i són territoris que, a més a més, encaren un canvi en la climatologia. Cada cop el medi és més sec i les pluges més fluctuants i variables. Tot això també augmenta el risc d’incendi.
Per tant, l’abandonament del medi rural per a viure és un dels factors responsables d’aquestes catàstrofes.
N’és un. Teníem uns mosaics de boscos i conreus amb gent vivint-hi en masies, amb menys continuïtat de les masses forestals. Hi vivia gent que podia apagar els incendis que s’anaven produint -perquè també se’n produïen-... Tot això ha anat canviant i ara hi ha grans territoris on no hi ha massa gent. Territoris abandonats per la seva pròpia productivitat. Moltes d’aquestes terres de la Ribera d’Ebre havien estat cultivades, havien tingut vinya i encara hi ha zones on es cultiva.
El problema, doncs, és més l’abandonament del terreny que la manca de mitjans?
Evidentment, si un té molts recursos pot fer moltes coses. Però hem de tenir present que no tindrem recursos per gestionar el territori que no ocupem. Bona part dels territoris que cremen els hem abandonat. Evidentment, es poden fer polítiques més actives de gestió forestal. Tenim unes masses forestals que han estat abandonades per dos motius. El primer, l’activitat agrícola, que no era gaire productiva. I el segon, que les masses forestals mediterrànies tampoc no són rendibles en molts casos, de manera que s’han deixat d’explotar. Segur que es poden fer polítiques locals de millora. Per exemple, per assegurar les zones habitades, per reduir el risc d’incendi a prop de carreteres... Tot això ja s’està fent. Es fan moltes actuacions locals. I es posen en marxa programes de pastura per reduir la càrrega de combustible. Perquè un dels problemes que tenim és que hi ha molta més extensió de bosc i està més dens. És a dir, està brut perquè va creixent la massa forestal, atès que ningú no l’aprofita. Hem d’enviar l’administració a tallar boscos purament i simplement perquè no es cremin? Llavors ens queixaríem que s’estan destinant massa recursos en una cosa que té el resultat que té.
Vostè assenyalaria un responsable concret -siga humà o no- d’aquest incendi forestal que s’ha produït a Ribera d’Ebre?
Que s’hagin propiciat les condicions perquè es doni un incendi com aquest és pura i simplement per l’evolució de la nostra societat. No crec que tingui la culpa ningú en particular, sinó tots en general. Bona part de la gent que viu en les ciutats que reaccionen davant aquesta mena d’incendis potser d’una manera més airada són els descendents de gent que vivia en aquests territoris i hi van marxar. Perquè buscaven oportunitats, un futur millor. Per tant, tenim territoris abandonats i un canvi climàtic causat, en bona part, per l’activitat humana. Fins aquí no puc trobar un responsable específic, més enllà d’algú que va cometre una negligència en aquest cas concret. També és normal, perquè els humans cometem negligències.
Troba a faltar l’aplicació d’alguna mesura determinada per evitar els incendis forestals?
Més que trobar a faltar, cal posar èmfasi en la planificació del territori. Planificar el territori, els usos i establir una política de restauració més organitzada. És important assumir que hi haurà incendis, que es repetiran, i hem d’estar preparats per mitigar els seus efectes tant durant com després. Què hem de fer per restaurar determinades comunitats o determinats tipus de bosc? En alguns casos, segurament, cal no fer res. I en altres caldrà mirar-ho. De tot això hi ha molta experiència al País Valencià, on s’han fet molts plans de restauració post-incendi. De restaurar el paisatge, de recuperar-lo de la millor manera possible. Moltes vegades els experts ens diuen de no entrar en cap bosc perquè farem més mal que bé.
Aquest últim incendi a la Ribera d’Ebre ha tingut alguna cosa distinta dels anteriors?
No l’he seguit en aquest cas, però han coincidit diverses coses, per exemple les condicions ambientals que hi ha hagut durant la primavera, especialment seca a la zona. I després les condicions particulars que s’han donat durant aquest incendi: un règim de vents i temperatures especialment desfavorable. Durant el 2019 hem tingut unes condicions especialment adverses i això s’ha complementat amb una onada de calor i un règim de vents especialment intens.