A primera hora de la tarda del dimecres 26 de juny, molts vilatans dels municipis del Tarragonès esperaven l’arribada de Carme Forcadell a la presó de Mas d’Enric, situada al terme municipal del Catllar. És el centre penitenciari més pròxim al municipi de Xerta, el poble natal de l’expresidenta del Parlament, 100 quilòmetres al sud del centre penitenciari. Ja fa temps que els voltants del Mas d’Enric llueixen llaços grocs i estelades, però des que s’ha sabut la data d’arribada de Forcadell, als fanals, a les parets, als arbres i als balcons no hi cap un pam de groc més. A la balconada del consistori del Catllar s’hi observen flors de color groc i d’entre els angostos carrers es poden llegir missatges solidaris per la Carme, tal i com l'anomenen els veïns. “Carme, no estàs sola” o “llibertat preses polítiques”. I de les finestres de diversos veïns, es veu enganxada la silueta que dibuixa en blanc i negre el rostre de l'expresidenta de l’Assemblea Nacional Catalana.
Dos carrers i una cruïlla separen la plaça de la Vila del castell del Catllar, edificat al segle XI. En aquells temps, el riu Gaià marcava la frontera entre els comtats catalans i al-Àndalus. La fortalesa s'alça a la part alta de la vila, damunt les restes d'un poblat fortificat a l'edat del ferro (segles VII-V aC) i sobre un turó dominat per un dels meandres del riu Gaià a la riba esquerra. La importància històrica de la fortalesa està relacionada amb la batalla del Catllar, una de les més violentes de la guerra dels Segadors, quan el 1641 francesos i catalans sortiren victoriosos durant el setge de Tarragona. La visió panoràmica des del castell els facilità el triomf.
Als peus de l’elevació de terreny, tres septuagenaris miren les espitlleres que en conformen l’estructura. Josep Andreu, Carles Garcia i Mateu Ferran són tres catllarencs que acompanyaran Forcadell en l’arribada a Mas d’Enric. “La Carme és a la garjola per permetre que, al Parlament de Catalunya, es pugui debatre sobre l’autodeterminació. És un escàndol”, protesta Andreu. En Ferran camina a batzegades, amb l’ajuda d’un bastó. Malgrat que els companys l’adverteixen del costerut camí que separa el poble del centre penitenciari, respon que se sent endeutat moralment amb els presos. En Carles Garcia gambeja capcot. És un home cepat, de celles frondoses i cara allargada que es mostra content perquè ara la Carme Forcadell és més a prop de la família. Ell, a diferència dels seus acompanyants, assegura que els presos tornaran a casa aviat, que la justícia espanyola s’adonarà que està cometent un greu error. Les rialles d’incredulitat dels companys se senten.
A un quart d’hora per a les 3 de la tarda, grups de gent enfilen per un sender sinuós direcció Mas d’Enric. D’altres s’hi apropen amb cotxe. El viarany s’obre pas, abrupte i arduós, al llarg de gairebé un quilòmetre i mig. Pel camí, ni un bri d’ombra, cap espai que guareixi d’un sol que castiga. Quan el termòmetre marca 35 graus, corre la veu que a l’entrada de la presó persones ja estan congregades fent guàrdia per si Forcadell arriba abans d’hora, fet que esperona la munió de gent. Colles d’amics, ancians, pares, mares i nens formen una filera. “Sembla que el poble ha quedat buit”, comenta una senyora de mitjana edat que avança amb cadira de rodes i duu lligat al coll un domàs amb la figura dels Jordis. S’esmerça per no perdre el ritme i expressa amb convicció que l’esforç s’ho val. “Vaig allà on vagin, seré allà on siguin. No els podem deixar sols”, assevera amb convenciment.
La calor és insuportable, però petits grups de voluntaris reparteixen ampolles d’aigua, fet que els manifestants agraeixen efusivament. La Maria Jordà i la Teresa Martínez han buidat la caixa d’ampolles que carretejaven i han recorregut 120 quilòmetres des de Sabadell, ciutat on Forcadell va ser regidora i on té el domicili familiar. Ambdues coneixen l’expresidenta de l’ANC de tota la vida i en guarden un gran record: “La Carme és una dona ferma, no podran amb ella”.
Quan falten pocs metres per superar el desnivell que condueix a l’entrada de la presó, els telèfons mòbils bullen amb la premissa que Forcadell està a punt d’arribar. De cop i volta, tothom ha accelerat el pas. Mas d’Enric ja és a prop. Un esclat d’alegria inunda l’ambient quan els dos grups es mesclen. Tot seguit, els manifestants es reparteixen al llarg de l’asfalt com si fossin espectadors d’una cursa ciclista. L’esgotament del camí sota el sol de finals de juny s’ha convertit en determinació.
Trenta metres abans d’arribar a l’entrada de la presó, un cordó policial impedeix que, en el moment que arribi, ningú no pugui apropar-se al cotxe de Forcadell. Per a la família de Forcadell, l’acostament facilita les coses, sobretot a la mare de l’empresonada, que ja ha fet els 90 anys. Se li feia impossible anar a Alcalá Meco. Mentre no arriba, una dona enèrgica lliga una pancarta en un guarda-rail. El missatge que s’hi pot llegir és clar: “Lluitarem fins que sigueu lliures”. És membre de l’ANC del Catllar i indica que “hem de fer saber als presos que no estan sols perquè no perdin l’esperança”.
Un silenci sepulcral i commovedor preludia l’arribada de la protagonista. A trompades, un matrimoni amb fills es resguarda amb ombrel·les del fort impacte del sol. Malgrat la dificultat logística amb què es mouen, se’ls veu engrescats. Expliquen que, en sortir de la feina, han recollit els fills de l’escola a l’hora de dinar i hi han arribat amb impaciència.
A dos quarts de 4 de la tarda, la xafogor aclapara, però no dissuadeix ningú. Mentre transcorren els minuts, la gent coreja Els Segadors. Quan, de sobte, tres cotxes del cos policial de Mossos d’Esquadra i quatre furgonetes de la Brimo escorten un Volkswagen sense logotip. La marea groga emmudeix i afloren els nervis. Les mirades dels manifestants es fixen a l’horitzó, tot seguint amb atenció els revolts que tracen els combois. Efectivament, és Carme Forcadell. A un metre i mig dels concentrats, l’expresidenta del Parlament sent des del cotxe els crits de suport. En un tres i no res, les hores d’espera han quedat comprimides en un instant. Forcadell ha passat per davant com una exhalació, no se l’ha pogut veure perquè els vidres del vehicle que la transportava eren tintats de negre. Veus tremoloses que vociferen “t’estimem” es multipliquen. Els voltants de Mas d’Enric clamen “llibertat” a l’uníson, esperant que el so traspassi el bloc de pedra que constitueix l’immens centre penitenciari.
Tot seguit hi haurà una treva fins a les 8 del vespre. Se celebrarà un sopar groc de carmanyola al pàrquing de la presó i s’escoltaran discursos de representants territorials de l’ANC i d’Òmnium Cultural. A mitja tarda, el conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, visitava Forcadell. A la sortida, declarava que l’ha vist molt forta i que la seva, la via de permetre el diàleg, serà la que desencallarà el conflicte amb l’Estat espanyol.
A les presons de Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada, Bages) i Puig de les Basses (Figueres, Alt Empordà), la resta de presos polítics arribaven un any més tard del seu primer trasllat. Si fa un any ho van fer coincidint amb el canvi de Govern a La Moncloa, enguany ho feien després del permís demanat per la fi del judici. Serà en presons catalanes on esperaran que el Tribunal Suprem emeti la sentència.
En la seva primera tarda a les presons, Dolors Bassa també rebia veïns de l’Empordà, la seva comarca, que li donaven suport. Destacava la presència de la seva germana, l’ara diputada al Congrés per Esquerra Republicana Montse Bassa, que atenia els mitjans. A Lledoners, el fet que es concentrin set dels nou presos polítics i que la presó sigui més a prop de Barcelona motivava la visita de més manifestants, tal com va passar durant l’anterior etapa. Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn, Raül Romeva i Josep Rull tornaven a sentir el caliu dels qui des de fora els donen suport, amb la imprescindible presència de Joan Bona Nit, desconegut fins que va acudir a declarar al Suprem com a testimoni proposat per les defenses.
Cada dia, cada tarda, cada nit, els presos sentiran novament el suport de les persones que es concentraran diàriament als voltants dels centres penitenciaris. Els afores de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric tornaran a ser grocs, solidaris i festius.