Ciència

Com s’originen l’esquizofrènia, les depressions i altres afeccions psicològiques?

Com s’originen l’esquizofrènia, les depressions i altres afeccions psicològiques? El que durant molt de temps ha estat un enigma de la medicina ara es va aclarint. Al centre de l’atenció dels investigadors hi ha el sistema immunitari.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Algunes històries sobre malalties són tan esbojarrades que per entendre-les s’han de llençar per la borda totes les veritats mèdiques. Aquest és el cas d’un home de 67 anys a qui se li va diagnosticar leucèmia i, per tant, necessitava un transplantament de cèl·lules mare, és a dir, un nou sistema immunitari que havia de substituir el vell, que estava espatllat. De fet, un procediment rutinari. Un germà més jove, que patia esquizofrènia, estava disposat a donar-li cèl·lules mare.

Després de rebre les cèl·lules del seu germà petit, tot anava com una seda. La leucèmia estava curada. Però aleshores va deixar de prendre el medicament amb què de moment es contenia el nou sistema immunitari. I de cop i volta aquell home de 67 anys va començar a sentir veus. Veus que l’amenaçaven, que comentaven el que vivia. Va desenvolupar estranyes al·lucinacions i estava convençut que els altres podien llegir-li els pensaments. Al final va tenir pensaments de suïcidi i d’assassinat.

Els metges van descartar tots els orígens lògics d’aquells símptomes psicòtics. L’home no tenia cap tumor al cervell ni cap infecció vírica, no tenia la malaltia de Lyme ni la síndrome confusional aguda. I tot i que, sent germà d’un malalt d’esquizofrènia, tenia un risc elevat de patir aquella afecció psiquiàtrica, hauria estat summament inhabitual que li ocorregués a una edat avançada.

Passant-li el sistema immunitari del seu germà, li van traspassar també l’esquizofrènia?

“Jo ho trobo plausible”, diu Norbert Müller, catedràtic emèrit de Psiquiatria a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic. Müller fa prop de trenta anys que es dedica a investigar la interacció entre sistema immunitari i malalties psíquiques. Durant molt temps va ser un outsider científic.

Ara sembla com si Müller s’hagués avançat al seu temps: en els últims anys la immunoneuropsiquiatria –la ciència que estudia les variades connexions entre sistema immunitari, cervell i psique– s’ha desenvolupat fins a convertir-se en un dels àmbits d’investigació més fascinants de la medicina.

“La manera com veiem malalties com l’esquizofrènia, la depressió o l’autisme està canviant”, diu Marion Leboyer, catedràtica de Psiquiatria a la Universitat de París-Est Créteil. Al llarg de vint anys, explica Leboyer, va investigar la genètica de les malalties psíquiques, i va obtenir un èxit absolut, “però sense grans esperances de poder desenvolupar teràpies”. Per això fa uns deu anys, diu, va canviar a l’àmbit de la immunologia.

Aquesta és la gran esperança: poder tractar amb immunoteràpies trastorns psíquics com el càncer o el reuma.

El fet que, en certa manera, el sistema immunitari i la psique estan relacionats ja es va descobrir en temps d’Hipòcrates (que va viure aproximadament entre el 460 i el 370 abans de Crist). Aleshores es va identificar que la febre –senyal d’una reacció immunitària– podia alleujar les psicosis. El metge Galè, que al segle II després de Crist exercia la medicina a Roma, va descriure un cas de malenconia que va quedar curat amb la malària. I del segle XVIII prové un informe sobre la curació d’un “rabiós” a través d’una infecció de verola.

Però durant molt de temps la medicina moderna es va imposar un prejudici en la investigació. Segons el dogma, el cervell es considerava “immunoprivilegiat”, és a dir, que en gran part s’escapava de la influència del sistema immunitari. La barrera hematoencefàlica, deien, el protegia de les cèl·lules immunològiques. Però ara se sap que sense la funció reguladora del sistema immunitari l’ésser humà no pot pensar.

En això hi fa un paper actiu una classe de cèl·lules immunològiques que estan situades al cervell i que els investigadors havien infravalorat: les micròglies. Amb l’ajuda de receptors, perceben quines cèl·lules nervioses del cervell estan treballant en un moment determinat. A través del contacte directe i de semioquímics poden influir en les vies de transmissió neuronal, que és la base de l’aprenentatge, la memòria i el comportament social.

En els minúsculs vasos limfàtics de les meninges també hi ha cèl·lules immunològiques que envolten el cervell. Així obtenen constantment informació sobre el seu estat. Si convé superen la barrera hematoencefàlica des dels vasos sanguinis i influeixen en l’activitat de les cèl·lules nervioses mitjançant semioquímics.

“Cada cop és més clar que els mecanismes immunològics són essencials per a les funcions normals i sanes del cervell”, diu Frauke Zipp, directora de la clínica i la policlínica de Neurologia de la Facultat de Medicina de Mainz. “El sistema immunològic i el cervell es comuniquen constantment”.

El més important per a la bona marxa psicològica és l’equilibri correcte en aquesta comunicació. Si s’altera, a través d’inflamacions o de reaccions autoimmunes, poden sorgir malalties psiquiàtriques.

Amb el temps els investigadors han identificat molts d’aquests perills per a la salut del cervell, entre ells infeccions amb virus i bacteris. Així es va demostrar en un estudi de cohorts amb més d’un milió de persones: les infeccions que requerien un ingrés hospitalari aproximadament duplicaven el risc d’una futura esquizofrènia o depressió. Una infecció de la mare durant l’embaràs provoca que el nen tingui més probabilitats de ser autista.

Un microbioma intestinal defectuós, és a dir, una composició incorrecta dels bacteris en aquesta zona, contribueix, probablement també a través del sistema immunitari, a l’aparició de malalties psicològiques.

I també hi ha estudis genètics que confirmen el paper destacat de la defensa immunològica: moltes de les variants genètiques que fan augmentar el risc de la depressió, l’esquizofrènia, l’autisme o altres trastorns psiquiàtrics influeixen en el funcionament del sistema immunitari.

Peça a peça els investigadors ajunten les seves troballes per formar una imatge totalment nova dels trastorns psicològics que, si bé encara és embrionària, permet tenir l’esperança que es desenvolupin nous enfocaments terapèutics, sobretot per a les tres grans afeccions psíquiques: la depressió, l’autisme i l’esquizofrènia.

Per a les depressions hi ha factors de risc coneguts, per exemple l’estrès psicosocial i els traumes psíquics. Aquests fets desencadenen inflamacions al cervell i a la resta del cos. A més, l’estrès fa més permeable la barrera hematoencefàlica, de manera que certs semioquímics poden ficar-se més fàcilment al cervell. Allà es forma –si més no, en una part dels pacients de depressió– una mena de foc sense flama, una inflamació crònica que pot perjudicar el funcionament de les cèl·lules nervioses.

Per contra, moltes coses que alegren els ànims tenen un efecte antiinflamatori: l’esport i el moviment, però també els exercicis de relaxació o una psicoteràpia que ajudi a gestionar més bé l’estrès.

Les primeres investigacions amb medicaments antiinflamatoris ja han donat resultat. Així, una simple aspirina ha pogut millorar significativament l’efecte de l’antidepressiu sertralina en un estudi amb cent pacients. El celecoxib, un medicament per a l’artrosi, pot reforçar els efectes d’un antidepressiu, i també s’estan fent assajos amb l’infliximab per a les depressions, un fàrmac que per exemple s’utilitza en cas d’inflamacions intestinals perquè inhibeix el sistema immunitari. Ara els investigadors tenen l’esperança de poder desenvolupar teràpies també per als pacients de depressió a qui per ara no es pot ajudar.

Nombrosos indicis apunten que en el cas de l’autisme, almenys en una part dels casos, el sistema immunitari també ha perdut l’equilibri. Així, en un percentatge molt elevat, molts autistes pateixen malalties típiques: en un petit estudi amb pacients amb Asperger –una variant lleu de l’autisme– un 70% estaven afectats per al·lèrgies, neurodermitis, asma o altres trastorns; a diferència del 7% del grup comparatiu de no autistes.

A la sang d’autistes adults Marion Leboyer hi va descobrir cèl·lules immunològiques que estaven “sobreestimulades” i que eren “totalment disfuncionals”. “Semblava que aquelles persones portessin una infecció constant a dintre”, diu Leboyer, “només que no n’hi trobàvem cap”.

A més a més, sembla que en alguns malalts el microbioma intestinal, tan important per al funcionament del sistema immunitari, estava afectat. Quan els investigadors van transmetre excrements d’autistes a ratolins, de sobte els descendents d’aquells animals van presentar comportaments autistes. Per contra, en un estudi pilot es van poden millorar considerablement els símptomes d’alguns nens autistes amb un transplantament d’una barreja de bacteris fecals sans. Dels divuit nens autistes tractats, abans del tractament quinze estaven classificats com a “greument” afectats. Dos anys després del transplantament només n’eren tres. Els símptomes de vuit dels nens havien millorat tant que ja no eren considerats autistes.

“Fer un transplantament fecal en cas d’autisme sembla una bogeria, oi?”, pregunta Hanna Stevens, directora del departament de Psiquiatria Infantil i Juvenil del Carver College of Medicine de la Universitat d’Iowa. “Però realment és una idea molt interessant”. Ara hauríem de fer urgentment més estudis.

En algunes persones que, com els malalts d’esquizofrènia, pateixen al·lucinacions, aquests símptomes són causats per reaccions autoimmunes, tal com ara ja se sap. Els anomenats autoanticossos ataquen el cervell. Si se’n pot demostrar l’eficàcia, els metges avui dia ja tracten amb immunoteràpies: amb cortisona, immunoglobulina o una depuració sanguínia en què es filtren els anticossos. “Que actualment es puguin aplicar teràpies efectives als afectats és realment revolucionari”, diu la neuròloga Frauke Zipp.

També en el cas de pacients d’esquizofrènia reals, que no tenen aquests autoanticossos, sovint es troben alteracions inflamatòries que indiquen que el sistema immunitari no funciona bé. Els investigadors busquen febrilment biomarcadors que els puguin revelar quins malalts reaccionarien a una immunoteràpia i quina mena de teràpia els seria útil en cada cas. La investigació encara és a les beceroles. “Però és totalment realista que s’arribi a trobar aquest tipus de teràpies”, diu el psiquiatre de Munic Norbert Müller.

De tota manera, els metges atribueixen a la casualitat una de les curacions més espectaculars de l’esquizofrènia. A un jove de 23 anys, poc després d’acabar la universitat, de sobte li van venir al·lucinacions i mania persecutòria. Els metges van diagnosticar-li “esquizofrènia paranoide”. La teràpia amb els medicaments habituals no va ser efectiva.

Posteriorment, amb 24 anys, el noi va desenvolupar leucèmia. La seva única esperança era un transplantament de medul·la. Aquell procediment perillós no tan sols va curar-li el càncer de la sang. Al cap de trenta dies els símptomes de l’esquizofrènia també havien desaparegut. Vuit anys després del transplantament, segons van informar els metges, l’home tenia una salut excel·lent: estava sa físicament i psicològicament i treballava perfectament en una empresa coneguda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.